Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/54

pregà al sacerdot que, un cop morta ella, se servís acceptar el Lulú, únic tresor que deixava.
 Del dimarts al dissabte, vigília de la festa, la tos li anà creixent. Cap al vespre, la cara se li embotornà, els llavis se li aprimaren, aparegueren vòmits i, a la matinada, sentí un tan gran defalliment, que envià a la vicaria.
 Tres bones dones presenciaren l'extramaunció. Després, la pacient manifestà viu desig de parlar amb Fabú, el fadrí carnisser.
 Aquest, tot endiumenjat, entrà de mala gana a presenciar aquell espectacle lúgubre.
 — Perdoneu-me — va dir-li aquella, fent un esforç per allargar-li la mà — jo em creia que ereu vós qui me l'havia matat! —
 «Oh! quines malesvolences! Acumular a un home com ell semblant mal acte! Era indigne. Se'n venjaria.»
 — Però que no veieu que no hi toca, home! —
 De tant en tant, la Felícia se les havia amb fantasmes. Aquelles dones se n'anaren. La Simona esmorzà, i poc després, agafà el Lulú i, presentant-lo a la Felícia, va dir-li:
 — Vaja, despediu-vos-en. —
 Encara que no fos pròpiament un cadàver, els verms el consumien; ja tenia una ala trencada, l'estopa li sobreeixia del ventre. Sense ja veure'l, ella li besà el front i se'l retingué encastat a la gaita fins que la Simona li va pendre per a dur-lo a la capella.