L'aire duia flaires de redalls secs; les mosques brunzinaven; el sol feia espurnejar el riu, arroentava els llosats. La Simona, altre cop a l'espona, s'anava condormint.
Les campanes la deixondiren: sortien de vespres. El desvari de la Felícia s'apaivagà. Somiant amb la processó, ella la veia com si talment desfilés davant seu!
Tots els nens de les escoles, l'escolania i els bombers desfilaven per les aceres, i, tot ensems, pel mig del carrer anaven avançant, primerament, el suís, o porrer, amb la seva alabarda, el sagristà amb la creu parroquial, el mestre, vigilant els nens; una monja, les nenes, i tres de les més boniques, vestides d'àngel, escampant fulles de roses; després el diaca, acompassant els músics amb sos braços oberts; dos turiferaris, girant-se a cada pas vers el Sant Sagrament, que venia sota tàlem de vellut, sostingut per quatre feligresos, i el senyor rector lluint sa millor casulla. Darrera, i per entre la blancor de cobrellits que empal·liaven les parets de les cases, seguia una gran negror de gent, i, així, arribaven al capdavall de la costa.
Una suor freda amarava els polsos de la malalta. La Simona li anava eixugant amb un drapet, tot pensant que un dia ella hauria de seguir el mateix camí.
