tot!... Ja ni arribava a compendre-ho; per capir-ho bé li mancava quelcom: la clau, ja per sempre més perduda, del misteri deliciós... I únicament el capficava lo que menjaria aquell vespre, el soparet que s'hauria de coure, el llumet que encara s'havia d'amanir per a ficar-se ben d'hora al seu llitet tot enfredorit.
Es recordava d'haver tingut muller... Total, una primavera de nits d'abril ardentes, en la calma honesta d'un piset per la parella.
Bé que, per un vaixeller, potser era ja massa tard casar-se a trenta un anys com ell va fer-ho, amb aquella noia de Port Louis.
No els mancà acompanyament, ni violins, ni tornaboda a Lorient...
Fou un plaer ben nou el tenir una dona seva, només per ell; tot un goig el poder dir: «la meva dona»; el poder-la passejar de bracet en ple dia i poder retirar-se amb ella cada nit al piset que s'havia parat amb els estalvis de ses campanyes. Dos o tres companys seus ho acabaven també de fer; talment com si aquella primavera juguessin a nuvis entre dos viatges llargs, els uns als altres se saludaven reverentment quan, passejant, s'encreuaven pels camins ja florits.
I encara, aviat, experimentà una fruïció molt més fonda : sí ; aquella dona sabia satisfer-li totes les seds d'afecció, tots sos dalers d'amor pur;
