Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/70

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

maig d'un any que, a Bretanya, hi feia una primavera de nits delicioses. Era un preferent, un gabier de vint-i-tres anys. Ella l'havia conegut al primer ball a què l'havien portada en celebració d'un casament.
 Ell començà a festejar-la, i, un vespre, la beneitona vella que la guardava, els deixà sortir plegats. Cansada de passar-se la vida sola o entre estranys indiferents, sempre reclosa cosint davant de velles lletges i per ningú estimada i festejada sinó per aquell seu pare que sempre era lluny i tant trigava a tornar, sortí contentíssima amb el jove i, de mica en mica, a mesura que anaven avançant ciutat enfora, fruint la dolça tebior d'aquella vesprada suau, ben repenjada del braç del jove que, a través de la brusa de llana, vibrava tan nervut i dur de muscles, anà sentint-se presa d'un esllanguiment tot nou. Ell, mantenint-se discret i respectuós amb ella, sols bromejava i li tirava floretes, llançant sovint una d'aquelles riallades que li feien tòrcer enrera el coll bronzí i ensenyar fins a la gola sa correcta restellera de dents blanques — que és com solen riure els qui riuen de bon cor.
 Ben tost van trobar-se asseguts al marget d'un camí solitari a redós d'un tou de plantes primerenques. Una tebior enervant a l'aire, aromat d'arços; allà a baix, la vista de la badia immòbil i d'una opacitat de lli, amb llapissades de llum morent que la foscor engolia.
 Ai, pobra noia abandonada !... Ell també se'l