Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/83

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

que la ornaven, recollits arreu del món amb mangauxes i aventures, resultaven de tan estranya fesomia que li recordaven, tothora, sos viatges als països més llunyans. I, a prop del llit, el retrat de sa filleta, encara no tan esborrat llavors, resguardava vagament amb el ciri a la mà.
 Amb les seves el despenjà per contemplar-lo, i, defallint-li el cor a desgrat seu, aquella nit, tan desitjada, fou la primera en què li rodolà allí una llàgrima cara avall, fins a la barba, ja tota blanca. Era ben bé un marí de sang bretona, d'aquells homes d'aspra aparença que, àdhuc vivint en plena mar, serven perennement al fons del cor el record únic i inefable, d'un recó de món o d'alguna carona dolça, estimada.
 El ponent xisclava per les escletxes i bruelava pels obacs darreres d'aquella caseta arraulida a l'espadat de rocs i argelagues — més enllà, la mar devia bramar de debò; ah! quina brufacada! Però ell ja n'estava lliure per sempre, d'aquests temperis; d'aquelles nits tan negres i terribles; ja no sentiria mai més la tanaor de les aigües enfundes amb tot l'estol llur d'amenaces que esborronen; ja podia xisclar aquí, i tempestejar a fora, ja; per ell, d'ara-en-avant, com si tal cosa. ¡Si en seria de feliç! Fora perills, treballs i fatigues: cada nit, dormiria ben tranquil en un llit de debò fins a l'endemà; cultivaria el seu jardinet tant de temps somiat, i, després... a tractar-se bé ell mateix. Amb un repòs així i les