Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/93

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — I jo, a bord de la Semíramis, una tarda, quan preníem el tercer arròs, l'almirall en persona, ell que em diu: «Ara et toca a tu, Jazequel!... »
 Com dient-s'ho a si mateixos, tots parlaven alhora. I d'aquells vaixells que citaven ja no en quedava cap; i d'aquells comandants que excel·lien en llurs relats com figures llegendàries, els no morts encara, eren temps ha aquells tristos fantasmes que, havent acabat una carrera admirable d'intrepidesa, d'abnegació i d'honor, es veien ara arrossegant els peus pels carrers, vestits de negre i amb una roseta roja al trau — o bé els que, quan fa un poc de sol, són duts a passeig empesos en petits cotxets.
 Del portal de la Recouvrance arrencaven vers diferents indrets de la rodalia inhabitats, vorejant les grans muralles salpicades d'herbei i líquens, distints camins plens d'ombra, sempre freqüentats pels promesos i molt volguts també dels vaixellers per a dur-hi a passejar, cap al tard, les meuquetes del barri. L'embocadura d'aquells camins l'havien triada justament els vellets per a reunir-s'hi, fent d'aquest lloc, com si diguéssim, l'atri del cementiri. Atrets per la consuetud no se'n sabien apartar, pobrics ; els uns, mantenint-s'hi endreçats i dignes, ben abotonat l'etern abric; d'altres, bruts i embrutits per l'aiguardent, fent-hi de malveure.
 I tots ells, abans tan hàbils i forts, aquí els teníeu ara, malmesos pel servei fet a la pàtria,