Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/104

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
101
nadal a brugaroles

 Engelosida la Mariona, no tant per l’exit de les aus com pels rosaris de cuereta que la bagarra lluia, regalo del baró d’Eroles, li ventà un cop d’anca tot obrint-se el pas, destapant el covenet que duia i encarant-se amb el Nyinyo.

 — I are!— esclafí la Poneta, adonant-se de la petacada.

 —Si no em deixen!— féu la Mariona, sacsant el cove.

 Un crit de joia s’extengué tot-d’una.

 — Muixons!... Muixons!... Mah, que muixons!... D’ont els heu tret, Mariona?

 Espalmats pel sacseig, el pardals anaven eixint del cove, botent, saltironejant, a escapadetes, tot encavallant-se uns amb altres. Un de vellot fou el primer: s’enesprà pel canyiç, condormidet, baub; resseguí la vora, tantinejant-hi una mica; espolsà’s les aletes, estarrufant-s’hi de cua; i, esclatant en pius, pius roncs, en­fosquits, ferestegs, com sò de pisa esquerdada, s’aferrà al caire del covenet, emprenent el vol de sopte. Dos, tres, vuit, dèu, a grapats, a dotzenes, a colles, sols o en aixams, novells i revellits anaven derrera seu, enlluernant-s’hi com a xutes; zigzaguejant per l’altar, com a rates pinyades; resseguint la nau en atabaladora fressa, semblant a falzies; fins que, rendits, atontats, folls, no ensopegant ont entafurar-se, es posaven en les cornises o s’arrapaven pels relleixos, piulejant i bategant d’ales com si els hi clavessen am puntes. Plantilla:Np