Engelosida la Mariona, no tant per l’exit de les aus com pels rosaris de cuereta que la bagarra lluia, regalo del baró d’Eroles, li ventà un cop d’anca tot obrint-se el pas, destapant el covenet que duia i encarant-se amb el Nyinyo.
— I are!— esclafí la Poneta, adonant-se de la petacada.
—Si no em deixen!— féu la Mariona, sacsant el cove.
Un crit de joia s’extengué tot-d’una.
— Muixons!... Muixons!... Mah, que muixons!... D’ont els heu tret, Mariona?
Espalmats pel sacseig, el pardals anaven eixint del cove, botent, saltironejant, a escapadetes, tot encavallant-se uns amb altres. Un de vellot fou el primer: s’enesprà pel canyiç, condormidet, baub; resseguí la vora, tantinejant-hi una mica; espolsà’s les aletes, estarrufant-s’hi de cua; i, esclatant en pius, pius roncs, enfosquits, ferestegs, com sò de pisa esquerdada, s’aferrà al caire del covenet, emprenent el vol de sopte. Dos, tres, vuit, dèu, a grapats, a dotzenes, a colles, sols o en aixams, novells i revellits anaven derrera seu, enlluernant-s’hi com a xutes; zigzaguejant per l’altar, com a rates pinyades; resseguint la nau en atabaladora fressa, semblant a falzies; fins que, rendits, atontats, folls, no ensopegant ont entafurar-se, es posaven en les cornises o s’arrapaven pels relleixos, piulejant i bategant d’ales com si els hi clavessen am puntes.