ressonà pels marges. Són tant mofetes els gaigs! La Teresa s'estremí, llambregà an en Perot, qu es despedia encare desde la costa, i, enrajolant-s'hi de galtes, avergonyida y poruga, apretà a corre com una llebre.
Per la tornada dels oronels, cap a Sant Josep, la Teresa embestí an en Perot amb els ulls negats de llagrimes.
—Perot!... Ja ho veus!... Pla t'ho deia qu'hi arribariam!—En Perot s'hi tombà d'esquena. — Tu rai! — afegí la pobre, ennuegada pel singlot. — Tu rai!... Clar!... Com no ets tu qui hà de passar-la!... Més, vindrà l'ora, i... diga’m ... com m'ho engipono?... Ah, Perot!... Si no fos per aquét, per aquest angel de Déu, que ja em fa patir ans de coneixe'l... Què?... Què m'has dit?... Que no m'apuri?... Que... Ja t’enteng, ja!... Deseixir-nos-en!... Ofegar-lo!... Jesus, Maria y Josep!... Tu?... I gosaries?... Pas me creia que tinguesses tant mal anima!
Imposat per sa desolació, en Perot estrafé la dita tot somrient-s'en. La Teresa s'assossegà.
—Mira, Perot,—afegí, aixugant-se els ulls amb el revés de les mans i reposant el to de sa veu. — Sabs què ens caldrà fer?... Just!... Tu ho has dit!... Dret a la Santa Casa... Tu li portaras, fa?... Pobre fill del meu cor!... Aixís, al menos...
I el jorn fou arribat. El taujà d'en Perot embarrà el
Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/14
Aquesta pàgina ha estat revisada.
