ta i commoguda pel transit, la pobre mare anava amanint el fato. Sa cara, enrogida per l'escarransit flam d'un llumot d'oli, es destacava de l'entrenyinat recó com la d'un d'aquells borratxos dels bodegons olandesos. Tenia devant al menut, estirat sobre un tou de palla, nu com un Jesuset, rosat com una poncella, fresc com un metó, tot assacsonat de gras com un embutit de Mallorca.
Quand tingué la muda apariada la desà al fons d’un
cistell, començant a vestir-lo. Be ni feia de petons tot embolcallant-lo! Be n’hi esmersava de postures distraient-lo! Be n'hi deia de tendreses, dolces i sentides,tot estroncant-li aquell plor, aquell butzim, mica peterrell, mica rondinaire! Fins sembla extrany que la traça d’una mare s’improvisi tant de sopte. Al reparar el cistell ont havia d’encabir-lo, s’entristí tot-d’una. Fins a-les-ores li havia semblat un niu, un niu d’oriols arrebassat
pel torb, qu’ella adobava i refeia; més, al tractar de guarnir-lo, reparà amb el menut, i el niu se li tornà una fossa. La veu d’en Perot, encoratjant-la, la reposà una miqueta.
— Sí!.., Té raó!... Té raó!—esclatà.—L’arranjaré com
puga... i alo!... Déu hi faça més que nosaltres!
Arreplegà el cistell, un rebregot de cistell, esclariçat i greixós, tip d ’anar a dur el brenar als omes; hi extengué la muda; hi posà un sostre de palla de segol, neta i
Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/16
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
