havien adoptat el vestit d'Europa, acomodant-se a la part exterior de la cultura cristiana que ls rodeja.
El rabbí, revestit de l'efod, pujà a la tribuna i començà la lectura d'aquell dia. La seva veu anava prenent el to d'una canturia monotona i trista, que repetia la concurrencia fervorosament i am la dolça familiaritat de les oracions conegudes. Una fonda pau regnava allà dins, sota la volta blanca que ns protegia del cel inexorable de defòra, i el meu esperit sentia pujar, de l'esperit de tota aquella gent, una gran ona d'esperança.
El rabbí seguia, allà en mig, declamant una vegada més les alabances talmudiques an el Déu unic i terrible. Els fidels acompanyaven aquella letargica i uniforme cançoneta amb un moviment acompassat del còs, inclinant-se i redreçant-se sempre seguit, com en repetides adoracions, i aclamaven am grans veus d'Amin! les promeses sagrades dels vells
