arribava la sòrdida fregidina d'una cuina...
De tant en tant, ja perdut del tot i distret amb aquell espectacle novissim, me n'entrava per un carrer sense sortida, i un estol de morets m'avisava cridant en mal francès: On passe pas! On passe pas!
El sol arribava a dures penes entre aquelles parets blanques; les costes mal empedrades i relliscoses sen muntaven a dreta i esquerra; damunt els portals de les tendes obscures o dels tallers infims, plens de porqueria, seien els treballadors, indiferents i quasi altius; i jo passava per entre fileres de peus descalços, sense interrompre les converses de veinat a veinat ni distreure la vista dels que omplien els carrers per tot, xerrant aquell llenguatge que sonava a les meves orelles com una barreja de guturals i d'inarticulacions. Aquí un torner arrodonia un pom; allà un sabater donava la darrera mà a unes babutxes; més enfora un brodador manejava l'agulla damunt el dibuix, calmosament, i un gerrer arrenglerava les seves gerres,
