era un avís prohibint l'entrada dins els terrers militars... I a les poques passes me feien tornar endarrera més que depressa deu o dotze mastins que sorgien de damunt el marge, movent gran esvalot i mostrant un filera de queixals amenaçadors.
Pel mateix camí de la vinguda, ja a entrada de fosca, m'entornava a peu cap a Alger. Per les barreres dels jardins guaitaven les damiseles franceses, plenes de distinció teatral, i se sentía baixar dels balcons el remoreig de les converses, en mig del silenci de l'hora-baixa. Per entre la foscor mig verda dels fullatges ressortia la blancor de les cases tot noves, que imitaven falsament, com per ironica color local, l'estil moresc que deuria tenir l'autentica Alger, la vila que desde ls recons impenetrables del temps morts semblava vessar damunt el nostre esperit un sentiment de melangia i d'anyorança, com si assaborissim per endavant la pau absoluta i misteriosa de la mort, aquella
