Damunt un coster de la carretera, un cert edifici m'atreia poderosament les mirades. Una ombra s recolzava en el balcó, inquieta, i jo, en la mitja fosca, sols entreveia la forma d'aquell cos de dòna, prim i delicat.
Era la reina Ranavalo, la darrera sobirana de Madagascar, desterrada pel govern francès an aquella vila.
I aleshores sem representava l martiri incomprès d'aquella ànima primitiva i reveca, transportada de cop, com a presonera, en mig de la mateixa civilisació que li havia robada la corona. Allà lluny, tal volta, la reina imaginava l seu poble sotmès a la nova llei d'una raça avorrida; les selves verges s'obrien als enginyers, que les destruíen pera fer-hi passar profanes carreteres; i damunt els rius, tapant aquell cel, enemic dels extrangers, se tancava la volta pesada dels ponts de pedra, davant els ulls humiliats i rencorosos dels vassalls d'un temps... Recordava la despedida suprema an els llocs familiars,
