A caramulls, com a capes dels diluvis que són anats caient damunt la casa, se confonen els testimonis d'aquelles grans esplendors de que ns parla la bona tradició de casa nostra. Allà s'omplen de rovell les alimares que un dia s'encengueren, plenes de goig, pera solemnisar degudament la naixença del nin de la reina o la festa del rei, la proclamació del darrer dogma o l'adveniment del papa que morí... Allà, girats a la paret tacosa i plena de crulls, se tapen de pols, sobre les teles esqueixades, les figures inexpressives dels avis, d'on no resta memoria dels vells, que han sofert aquell altre enterrament, l'enterrament en imatge en el recó més alt de casa seva.
Una partida d'armes del temps primer espera la mirada piadosa de l'antiquari que les despenjarà qualque dia pera dur-les al seu estudi migrat de savi de poble, o al museu, an aquell altre porxo ben conservat on s'arrengleren sense ordre ni color, sols pera que les contemplin els visitants
