les dues fileres d'arbres de les vies noves, formant immobils processons de ramatges triomfals, suaument tremolosos. I, passejant d'una part a l'altra, seguia cantant entre-dents la cançoneta pesadissima de les circunstancias agravantes...
Allà enfòra de tot, damunt la perspectiva de les cases, s'extenia la mar nostra; sorgia l bosc de mastils del moll sense terme; i els vaixells que n fugien desiara, am tot l'envelatge desplegat, me feien sentir l'ansia eterna de la llibertat, la frisança de les potents envolades a travers món, sobre mars i terres.
Damunt les planes del llibre s'interposava l'imatge d' Ella, revestida de l'illusió incomparable de totes les primeries. I com si això no bastés, la fantasia cercava excusa pera distreure l'atenció reveca a qualsevulga accident d'aquell panorama amplissim.
En aquell terrat de la vora, una noia conversava per senyes amb algú que jo no podia veure; pera mi aquella jova era com un rellotge exactissim, perquè acostumava
