La cridoria del poble-rei va augmentant, i jo, que la sento desde l meu recó, on me trobo extern i petit davant la grandesa despiadada de la festa, penso en que aquell mateix poble ha d'escollir demà els que dictin en nom seu les lleis que m'han de regir a mi, i comparo mentalment aquells dos actes tant discordants en apariencia i en realitat tant consemblants i tant identics: l'aplaudiment an el parell de banderilles ben clavat i la caiguda de la papereta dintre l'urna electoral...
Però la festa segueix; els braus, sortint, negres i rabents, de dintre la fosca opressora, s'aturen en mig de la plaça a beure de ple la gran onada de llum que els envesteix, i jo veig passar per dintre ls seus grans ulls venerables l'illusió momentania de la llibertat. Ah! Aquesta llibertat perduda, com la cerquen pels quatre vents de la plaça renouera, recordant, per ventura, dins les boires de l'instint desconegut, les immenses planures de la devesa i els prats per on corrien a voler
