la recança intima per totes les crudeltats humanes de que tenim memoria fins ara, per totes les crudeltats que vindran demà, fins a l'infinit, i que ns guarden els dies que aniran sortint de dins el temps sense pietat. Encara més sang! El brau, retut i moridor, acala am dolor el cap august, i aviat desapareix arrossegat a un Spoliarium sense poesia ni grandesa. I am la tristor del moment revé l'anyorança del goig familiar de casa nostra, de la pau antiquada del tradicional idili casolà, en les vetllades d'hivern, en el redós de la cambra pairal, jugant amb els nins devora l foc, lluny del perill del món, d'aquelles multituts que no saben conèixer el pas del dolor o l'arribada de la mort, damunt l'expressió vacilant de la vida.
I en lloc se sent am més força l'odi secular de l'individu contra la societat. A dins la fosca triomfant, jo l comprenc bé, llavors, en el sentit de la corrida de toros, cantic que entona la multitut esvalotada a l'igualtat de tots els homes, a l'incapa-
