Pàgina:Un recòrt - El Pensamiento de Valencia (1858).djvu/2

sospira melancólica per eixe á qui tant vòls;
la meua lloçania vaig pèdre y agostada
les flòrs se m'acabaren; llágrimes tinch tan sóls.»
 Callá y plorá la Musa: ¡ay! yo també callara
que el plant ma veu ofega; mes sòls te cante huí
pera que en ma memòria vejes que vius encara
y digues cuan m'ascoltes: —«No s'ha olvidat de mí.»
 Aïr una corona á Sen Vicent teixies,
himnes d'amor y glòria ab tos amichs cantant,
mes ¡ay! pulsant la llira al mon adeu li dies....
¡y huí els que ab tú cantabem ta mòrt estem plorant!
 Mes ¡cóm! ¿Perque no vius perdut ya te plorem?
bò fores y qui es bò en mig del cèl está....
sigam nosatros bòns y allá te trobarém
que sòls se pèrt cuan mòr al que á lo cèl no vá.
 ¡Dijós tú que á ningú plorar may vares fer
y huí de grans y jichs, de tots eres plorat;
dijós tú, puix ta vida tan bòna así va ser
que allá com en la tèrra debies ser premiat.
 ¡El cèl! eixa es la patria dels que en lo mon bé viuen!
els pòbres que al mon venen son angels desterrats
per això veem que plòren tan pronte com se riuen
y trists van els dijósos y trists els desdijats.
 ¡Plaers, fortuna, glòria! ¿qu'es tot si bé se mira?
no res... ¡llamp que un punt brilla y á fosques deixa al mon...!
lo front alçe per vore als grans qu'el mon admira
me incline á son sepulchre y.... no mes que polç son....
 ¡Dijós aquell que plòra que Deu son plant replega
dijós el que mòr pòbre, menys furt la mòrt li fa...
dijós qui dret camina qu'al cèl cuan mòr aplega,
dijós el que mòr jove qu'al cèl mes pronte va...!
 Adeu amich, per sempre viurás en ma memòria
que si has pogut morirte me queda el recòrt teu....
¡ah! tú que en lo mon trist me veus desde la glòria,
tampòch de mí t'olvides y prega per mí á Deu.


 Benito Altet.