monjo anassen parlar ab Viana; e arribats ala preso, lo bisbe dixli com lo Dalfi li perdonaua de quant lo hauia desobeit, [s]ol que li plagues atorgar per marit aquell bon crestia, quil hauia tret de preso, car ell era noble home e de bon linatge. Viana, qui gran temps *[A 26] hauia no hauia vist negu, ab mostres de molta tristicia respos: « De aço que mon pare ma perdonat, yo lin fas gracies; mas no so en cars
de star enlo mon. Beu sabeu vos, bisbe, ¿nous recorda com fos aci ab lo fill del Duch de Burgunya qual me sentis? Considerau que so pijurada, perqueus demane de graci[a] digau a mon pare aquesta justa escusa mia. »
Lo bisbe e lo monjo digueren al Dalfi la resposta de Viana deuant Paris, refermant lo bisbe dient que de veritat era mig podrida. Paris, qui sabia per letra de Adoardo la manera que Viana [hauia] tenguda ab lo fill del Duch, dix al monjo ell volia parlar ab ella. Tots tres anaren, e Paris feu la saludar al monjo, dient li: « Senyora: vostre pare vos ha casada ab mi; placieus vullau fer me gracia ser ne contenta, recordant vos que per traure vostre pare de preso he oblidat lo meu. E perque fent me aquesta gracia satisfeu a quant he fet per vostra honra, me par deueu complaure e fer lo manament del senyor vostre pare. »
Io so cert[a] de vostre valer e discrecio; del que haueu fet tant per al senyor mon pare, no seria sufficient yo en poder satisfer en esser vos muller
