Pàgina:Viatjes de Ali Bey el Abbassi (1888).djvu/352

136

viatjes per áfrica y assia

¡pare! ¡pare! Vaig respectar per un moment aquest rebato d' amor filial; mes á la vista d' un grupo d' homes disposats á tirarse á la llanxa, crido á aquell bon fill, que deixi anar la corda. Sort á mas ordres va continuar cridant al seu pare; llavors un fort cop de puny que li vaig dar á la má, l' obligá á deixarla, y en lo mateix instant fou llensada la llanxa á més de doscentas toesas del dao. Aquesta escena passá en menys d' un minut... Moments curts, pero horrorosos... En compte de la dolsa claror de la lluna que devia iluminar nostra vía, un vel de negríssims núvols nos tenia en tan profonda foscor que no veyam res. Estavam casi despullats; los cops de mar omplian d' aygua la llanxa, mentres queyan á estonas forts rams d' aygua. Nasqué una disputa, perque uns volian anar á la dreta, altres á la esquerra, com si fos possible distingir nostra via entre mitj de las més espessas tenebras. Fentse cada vegada més séria la disputa, la vaig fer parar apoderantme del timó, y dihentlos ab imperi: Jo 'n sé més que vosaltres, y m' encarrego de dirigir la llanxa: desgraciat del que s' atreveixi á disputármel.
Jo havia observat molt be la posició de la terra al caure la tarde; mes no sabia cap á quin costat dirigirme. No podent orientarme en mitj de la fosquedat que 'ns rodejava, procurava tot lo possible conservar ma posició relativament al barco, que encare 's veya. Pera complement de desgracia, estava atacat de violents vómits de bilis. No obstant no vaig abandonar lo timó.
Vaig dar ordre de remar; mos companys no 'n sabian; vaig senyalar son lloch á cadascú, y després de distribuhirlos los rems, los hi vaig explicar la maniobra, y 'm vaig posar á cantar com los mariners del mar Roig, pera darlos lo compás y ferlos moure ab uniformitat. ¡Quín espectácle! Jo estava casi despullat, descobert als cops de mar, pluja y pedra; lligat al timó sense saber ahont anar, sufrint horribles vómits, y obligat á cantar pera regular la uniformitat de la maniobra. Alguna vegada la llanxa, nostre derrer y únich recurs, tocava en una roca, y la sanch se 'ns glassava. Per fi, després de passar una hora en tan horrorosa agonía, comensaren á aclararse 'ls núvols; un raig de lluna serví pera orientarme, y dugué l' alegría fins al fons de mon cor. Nos hem salvat,