Vés al contingut

Pàgina:Vox in deserto (1868).pdf/11

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Fugíu de vostras casas, oh catalans! La rassa
que avuy no sab combàtrer no tè dret al renom.
Fugíu, pobres colomas, del esparvér que 'us cassa!...
Fugíu de la tempesta que ho tala tot y arrassa...
¡Indignes, mès que indignes ne sòu del vostre nom!
Anáu, allá, en los boscos de la mès alta serra,
de los fronts á amagarne la criminal rojor.
Pus no voleu cridarne ¡Independéncia y guerra!
abandonáu, al menos, abandonáu la terra
qu' es terra de misérias, d' oprobis y dolor!




Lo poble israelita, tot gemegant de penas,
fou menys esclau, mil voltas, en temps de Faraó,
y un jorn ne sabé rómprer, indómit, sas cadenas...
¿Què feu avuy vosaltres?... Presentar las esquenas
d' eixos butxins y déspotas al oprobiós bastó!...




¿Qué es, ¡ay! qué es devinguda aquella inmensa glória,
recort inmarcessible dels nostres alts passats,
lumínich, noble faro de vostra gran história?...
Si, donchs, no sòu dels vius la pestilent escória,
si, donchs, no sòu dels avis los fills degenerats,
¿per qué deixau qu' esqueixen ab má desventurada
lo llibre en que lo poble sos drets ha consignat?
¿Ja res vos significa la tradició sagrada
de la que 'ls nostres pares, ab fe may aminvada,
en llurs temps apel-lavan la santa llibertat?




Pèl poble à qui algun dia cent pobles admiravan
pagantli d' homenatge lo respectuós tribut,
pél poble de qui 'ls altres las sábias lleys copiavan,