Pilar Prim - Capítol III

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou al capítol «Capítol III»
Pilar Prim
Download-icon.svg Descarrega l'obra
Breezeicons-actions-22-go-previous.svg Capítol II Capítol IV Breezeicons-actions-22-go-next.svg






III



 Contra tot lo que l'Elvira y sos oncles se esperavan de la Pilar, aquesta, un cop instalada al chalet, no mostrà'l menor senyal d'aburriment. Ella matexa s'admirava de còm se li passavan els díes. Als matins, endressava roba, dirigía'l servey, escrivía a son pare, a l'Osita March, a la Clotilde Pons,—aquelles amigues seves de colegi, de qui l'intolerant Elvira's recelava sempre,—y rara volta trobava un moment pera baxar al jardí hont s'entretenían sos fills, l'Enriquet ab la cabreta, la noya llegint ò dibuxant.
 «¿Per què aburrirse? ¿Què l'havía dut allí, sinó'l desitx vivíssim de conseguir la curació del noy? ¡Ah! Y que n'anavan de errats els qui traduhían son malestar dels derrers temps y sa recansa d'abandonar Barcelona a ansies frívoles mal reprimides! Nó, no sabían pas ab quín goig descansaría una temporada de la fèrula crudel y contínua d'aquell cunyat Ortal, a qui odiava ab tota l'ànima; quín afany no posaría en rodejar al fill de ses entranyes de tots els elements necessaris pera referli la salut. ¡El malestar! ¿Per ventura no'l justificava'l decandiment del Enriquet? Calía no esser mare com ella ho era, pera trobar exagerades ses brufades de malhumor. ¡Aquella recansa! Calía no esser filla com ella ho era, pera no compendre ab quín recel havía de dexar al vellet caduch de son pare, mitxferit y nafrat del cor, baix la vigilancia d'aquell cunyat y sa muller, que no tenían cap parentiu ab ell, ni l'estimavan gota, y sols acompanyat d'una criada vella com la Mions! Però ara, feta la resolució un cop tranquilisada pel metge de la sòrt que podía córrer el vellet y allunyada d'aquella fèrula antipàtica, ¿què més podía desitjar que la quietut y independencia allí trobades, pera consagrarse en cos y ànima a la salvació de son fill?
 Els matins, el confiava a la salvaguarda de l'Elvira; però lo restant del día'l dedicava tot a n'ell. Ella li preparava'l tònich, li prenía les temperatures, li feya'l plat, observava minuciosament lo que més li apetía, si menjava un fil més ò menys de carn, y a les tardes, quan sortían a passeig en cotxe, l'abrigava ò desabrigava mil vegades segons la fiblor del sol, ò la fredor del ayre. Y en aquesta solicitut maternal, verament extremada, hi trobava la bona senyora tants consols!
 Per altra part, la novetat, l'hermosura de aquella comarca pirinenca, tan diferent de lo qu'ella se l'havía imaginada, ajudavan també a distrèurela, a ferli més agradosa tota aquella quietut. Cada tarde, mare y filla, anavan emprendantse més y més de les admirables belleses que descobrían en cada nova vall, a cada nou recó. Aviat escarmentades del trontoll sofert pels caminots de la Cerdanya espanyola, abandonats com tot lo nostre ala detestable acció d'una administració africana, encaminaren especialment llurs sortides per la francesa, entrecreuada tota de carreteres immillorables per hont el landau de la Pilar rodava, hores y hores, sens topar ab el més petit ressalt ni axecar un sospir de pols. Els cavalls hi trotavan com per les millors avingudes d'un parch inglès, y la Pilar estava encisada de poder contemplar el camp com un grandiós espectacle, sens descendir al contacte directe de ses rusticitats. Y si es cert que, a voltes, la noya, desitjosa de caminar ò de apuntar algun fragment de paysatge, feya aturar el cotxe y fins baxar a sa mare pera desentumirse un xich sobre la matexa ruta, ò be empèndreles per algun camí rural que la Pilar no hauría emprès may de sa plana voluntat, tampoch per axò la dòna's quexava gens ni mica. Aquella dama de saló, que li deya l'Ortal, no faría pas la rebequería de privar a l'Elvireta de donarse un gust tan ignocent. Llavors, se retrossava les faldilles, sortejava de puntetes els reguerons y les immundicies rurals, y, quan ja no podía més, dexava que'ls noys se'n anessen més amunt, cercava un roch planer, l'espolsava ab son mocadoret poch més gran qu'un escapulari, y allí s'asseya ensenyant encara bon tros més de cama per por de sargantanes, escarabats y galipaus. Molt sovint, la noya tornava aviat, malhumorada y exclamant:
 —¡Uy, qu'enfadós. Mare de Deu! No trobo rés pera pintar. Tot es panoràmich, per tot arreu la montanya'm barra l'horisó sense cel. ¡Vès, còm resolch el problema de fixar la llum y l'ayre sobre un fondo de tapís!—
 Llavors, aquests neguits de la noya encara la divertían. Ara, quan les estaries se allargavan massa y venían bous ò eugassades per aquell camí apartat y vorejat de còdols y matolls que la privavan de fugir, ò anava fentse fosch y aumentantse la melancolía que pera ella tenían sempre les montanyes, ja era un'altra cosa. O's moría de basarda, ò's sentía presa de tristors.
 Axís, una tarde, ja molt avensat el crepuscle, trobantse més amunt de Dorres, asseguda dalt d'una tartera ferrenya y altíssima, devant per devant del Puigmal, que, de la banda enllà de Cerdanya, enlayrava, com per dessobre d'una gran mar de boyres, sa oscada y solitaria cresta, la Pilar se sentí corpresa d'duna melangía imponderable. A doll fet l'anava amarant la tristesa; una tristesa negra, amarganta, atuhidora, que no's podía espel-lir del cor. Y pensant en sí, en son trist passat, en son trist present, en son trist pervindre, de prompte y sens saber per què, pensà també ab en Deberga. «¿Quí era aquell home? ¡Ah, no ho sabía! No havían passat sinó sis hores plegats a la vida! Y ella tantes, tantes que n'hi passaría a gust! Ah, si ella hagués pogut casarse ab un home com aquell, de prossapia distingida, tan fi, tan educat, tan llest... tan diferent, Senyor, tan diferent d'en Dou y del despòtich Ortal, de tota aquella grossería vulgarota en que, de casada, s'havía vist condempnada a viure! Però nó, nó; prou conexía la seva planeta, ella. Ella no havía nascut pera ser felís! Orfana de mare des la infantesa, son pare navegant, ¿còm podía encertar la boda baix la direcció d'aquella tía ilusa, d'aquella tía Cristina, que no sabía adorar sinó'l diner? Oh, ¡còm s'havía dexat alucinar als divuyt anys! ¡Pel diner! ¡Tot pel diner! ¿Y per què?»
 —¡Oh, oh, oh!—feu, quasi be cridant, com volent esporuguir els recorts horribles que se li redressavan a dins crudelment acusadors. Y s'axecà, pera allunyarse espahordida, d'aquell lloch. Però'ls noys no baxavan, ni's veya ahont eran, y la basarda la tornà a clavar en aquella pedra de torment.
 —Nó,—feu,—nó; el passat es mort.—
 Y restà un moment, sense alè, ab la pensa adormida, agrisada y buyda com aquella mar de boyra invasora, qu'anava inflantse cada cop més a sos peus y gronxantse magestuosa demunt la vall matexa, com fum d'un magestuós incendi que la devorés de cap a cap.
 —Nó, no pensèm ab el passat; pensèm ab el present, ab lo qu'ha de venir;—tornà, desvariejant sempre.—¿Per què no casarhi l'Elvira ab en Deberga?—
 Y altre cop s'axecà com picada per un escorsor, y altre cop, sense alè, sense forses, va caure demunt la pedra.  —¿Per què no casarlo ab l'Elvira?—tornà a preguntarse, invertint involuntàriament els termes de la pregunta. «L'Elvira sería ditxosa, y ella?... Ella hauria trobat la clau de la seva independencia. Únicament un home, llest, home, com aquell, podría servirli de puntal; arrencarla de les urpes d'aquell presumptuós a qui a derrera hora en Dou havía conferit la gerencia de la fàbrica y l'administració de tot, posantlo en peu de manar com manava en aquella casa, de robarli ab una intervenció contínua, que sabía disfressar de sacrifici, l'amor d'aquella filla ja de sí dura, axuta, y ab ella sempre irreverent. La minoría del Enriquet sería menys dura de passar, y l'abominable testament d'en Dou, clau de sos actuals infortunis, se li faría menys odiós.
 Y aquí de tot aqueix batibull, qu'en sa extranya sobrexcitació ella matexa s'armava, les donà més fortament que may contra aquell testament, que venía malehint ja temps hà.
 «Oh, sí, d'ell venía tot; del testament de aquell marit despòtich, que, apoyat per les lleys dels homes, havía lograt extendre encara sa tiranía de vell gelós a més enllà del sepulcre, ab aquell usufruyt condicional que la posava en la disjuntiva de condempnarse a viudesa perpètua y a sacrificar tota la felicitat que pogués oferirli'l més excelent dels homes, si era pobre; ò de renunciar a sa actual posició y passar totes les privacions de la miseria. ¡Quín sarcasme! ¡Quína injusticia! Axís se li pagava'l sacrici de tota sa joventut; axís se li retribuhían tots els serveys fets a la casa; axís eran premiades totes ses virtuts de muller lleal, de mare generosa; axís se respectava la voluntat del Deu qu'ab la mort romp totes les cadenes de la terra;—dexantla a n'ella presonera de sos fills, de sos cunyats, de tots els qui poguessen entrar a gaudirse d'aquell usufruyt tan envejat.»
 Y al arribar aquí de sos planys, avuy més fondament dolorosos que may per una causa qu'escapava a sa matexa percepció, se exacerbava encara més l'implacable rencunia contra l'Ortal, al recordar les rahons ab qu'ell havía condempnat un día aquelles quexes devant de la matexa Elvira.
 «Dir, l'home sense cor, devant de la noya, devant de sa propia muller, que lo just y racional y més posat a lley es que'ls bens del primer marit no servexin pera regalar a un segon; que qui, deslligada per una mort, vol arreglarse un'altra existencia en us de la llibertat en que queda, just es qu'accepti, sense quexarse, totes les condicions que la nova existencia porti en sí y prescindint en absolut de tot lo que pertany a la que voluntariament renuncía! Y donchs, rès; ja ho he dit: els sacrificis passats, de què han servit, què valen, a qui's deuen? ¡Ah, sí; ella havía de morir presonera de tots, de tots! Per que si tornava a casarse... adeu fills, els fills de ses entranyes; y si seguía viuda... quàn, còm, quí la deslliurava de la fèrula tremenda d'aquell Robert, sempre grosser y dominant, a no ésser un gendre com aquell?»
 Y sos ulls, gayrebé anegats de llàgrimes, van fitarse, llavors, tots somniosos, en les bromoses grisors d'aquella boyrada immensa, més insondables encara que les del pensament ahont renaxía l'imatge de aquell home desitjat. Era ell, ell en persona, bon mosso y esbelt, moreno y nervut, ab la cara ovalada y d'expressió igualment dòcil a l'energía qu'a la dolsura, ab aquells ulls daurats, picadets de roig, que les grans pestanyes omplían de melangía, ab aquell nas aguileny y prim y aquell bigoti y aquella mosca, fortament arrelats al llavi rich de sanch y a la barba dura y voluntariosa; era ell, que, desd'un recó de vagó y tot desplegant un diari, la resseguía de cap a peus ab una mirada tan cobdiciosa, que la Pilar, entre avergonyida y afalagada, no podía, nó, aguantar.  Y llavors, s'axecà altra volta, decidida a escapar de sos matexos pensaments, y venint a la realitat, avensà resoltament en busca de sos fills, pensant, tota esgarrifada, en si al Enriquet podría haverli fet mal la fredor qu'aquelles boyres duyan.
 ¿Còm, ni per què tot el desvari d'aquella estona? Ella no ho sabía, ni podía capirho; però, a la nit, tingué un mal sòn y, l'endemà'l matí, arrossegà un humor tan negre que, al quedar soles en havent dinat, l'Elvira, no sabent ja contindres:
 —Mamà, me sembla que t'anyoras; — va dirli bonament.
 Y axò bastà pera qu'aquella dòna, de sí apocada y generalment dolsa, s'excités y escometés de tal manera a la noya, qu'aquesta, esglayada de sorpresa, hagués d'exclamar:
 —¿Però, mamà, quína blasfemia he dit, a veure?—
 En aquell estat de susceptibilitat estranya, la Pilar havía, per lo vist, donat a una observació tan ignocent y afectuosa, tota la malicia d'una reconvenció dissimulada que feya arrencar d'una conversa haguda entre sa filla y els Ortals. La noya defensà, llavors, als seus oncles y atacà acaloradament per xafardera a l'Osita March, devant de qui s'havía comès el gran pecat de suposar. sens la menor malicia, que la Pilar s'aburriría a Puigcerdà com s'aburría a Torelló.
 —¡No t'ho dich jo, sempre, qu'es una xafardera! Aquesta senyora'm sentirà;—acabà dient l'Elvira.
 Y quí sab quant hauría durat aquexa disputa dolorosament ridícola, si no entra oportunament la cambrera anunciant que hi hà uns senyors.
 —¿Uns senyors? — preguntaren mare y filla, axecantse de cop, encara roges de la brega, y interrogantse ab la mirada plena de torbament.
 —¿No sab quí son?—van afegir, allisantse'l pentinat y arreglantse ràpidament les cintes y farbalanets dels matinés.
 Y com qu'abdues, enganyades pel desitx, pensessin secretament si sería en Deberga, al sentir que's tractava d'una senyora y de un jovenet, no pogueren amagar un moviment de contrarietat.
 —Que passin a lasaleta;—feu la senyora.
 —Escólti;—cridà la noya, detenint a la Rosalía, qu'anava ja a cumplir l'ordre.—¿No sería pas un jove grasset, no gayre alt, vermelló de cara, ab lentes y una onda de cabell al front?
 —Ell mateix, senyoreta.
 —Y la senyora, una ja de certa edat, molt alta, ab un gran pit, grossa com una torra?  — Sí, senyoreta, sí.
 Adiós!—exclamà l'Elvira, donant un cop de peu y cruxint de dents ab ràbia;—son els Roigs, aquell enfadós Rossendo y la bomba de la seva mare, l'arxiridícula donya Pomposa. ¿Has sentit nom més estrany que aquest? Donchs, ja't dich que ni fet exprés per ella. Mamà, crèume a mi, excusat, no surtis.
 —¿Per què? ¿Quí son aquests senyors?
 —Uns pesats, que vaig conèxer a casa lo oncle Ortal. Aquest noy, ha tractat de ferme passar ja no sé quantes cartes per la Munda.—
 Però la Pilar, no considerant prou prudent el consell de la seva filla, va repetir la ordre y, confiant la vigilancia del menut al lacayo, procurà serenarse, y sortí a la visita, mentres la noya s'enfilava corrent de puntetes al primer pis, resolta a no dexarse veure.
 Eran realment mare y fill Roig. Ella, una dòna colossal, prempsada per una cotilla que li feya rebotre'l pit a ran de barba, obligantla a decantar el cos enrera y a dur els brassos separats y encarcarats com els d'un ninot. Era roja, de temperament apoplètich, un xich mostatxuda y de faccions bastes; però sos ulls grisos, quelcom parats, tenían una tal expressió d'infelissota, que predisposava en favor seu. Malgrat l'hora y la senzillesa que'l camp reclama, duya aquella dóna, de nom retumbant, l'abundant cabellera, d'un ros tirant a tabach, pentinada ab molts rebuscaments un xich apartats de la moda, una falda negra de seda, un rich matiné lila molt escollerat y farcit de puntes, cenyit ab una gran cinta llassada al devant, una soguilla mitx amagada al fons del gran secsó de son coll curt, un'onsa de perruca per agulla de pit, una altra penjant d'un dels tres bracelets que li oprimían la groxuda munyeca, y dos brillants, com dos sigrons, a les orelles.
 Ell, el jove, bastant més alt de lo que'n dava a entendre l'esbós fet per l'Elvira, era realment rodanxó, d'un linfatisme femellench, descaradament pronunciat, no sols en l'arrodoniment de ses espatlles y de les munyeques, sinó també en la finor desesperadora de son cutis d'un rosa satinat, en son bigotet prim y dorat com son cabell, que duya ab clenxa oblíqua y molt allisadet per la pinta. Vestía americana blanca, pantalon blau fosch, subgectat per un cinturó, y, seguint l'abretolada moda del any, anava sense ermilla. En una mà un bastó ab crossa de plata, penjant de l'altra un bolet de seda clara... quan entrà donya Pilar, el sorprengué encastat de cara a un cromo dels que penjavan de la paret, que, miope en extrem, fins ab sos groxudíssims lentes, aquell havía de resseguir a trossets pera vèurel be. La seva mare seguia també dreta, apoyada en l'ombrela, y ventantse desesperadament la cara; una cara roja y xata com un plat de fòch.
 —Vostès diràn;—feu la Pilar, tot contestant a les reverents cortesíes dels altres, y a punt ja de riure al recordar els comentaris de l'Elvira.
 L'amo del chalet, un menestral de la vila, modós y senzill com bon cerdà, exposà ab tota la bona fè del món, que, havent manifestat aquells senyors desitjos de comprarli la finca, venía ab ells a veure si l'estadanta tindría l'amabilitat d'ensenyàlshi.
 La Pilar respongué qu'ab molt gust. Però, llavors, la senyora Roig, ab una veu d'un metall dolcíssim, que sorprenía a tothom com una incoherencia inesperada, se negà galantment a dar tanta molestia a la senyora de la casa a un'hora intempestiva com aquella, pregant que la visita d'avuy se reduhís a una mera presentació pera repetirla ab major oportunitat un altre día.
 Y ho digué ab tanta galanura y veu tan melíflua, que la Pilar l'escoltava embadalida, sens sortir de la sorpresa.
 —Es veritat, senyora; axò seria abusar de l'extremada amabilitat de vostè, — hi afegí'l jove, procurant expressar ab sós ulls y ab sos llavis tota l'amabilitat possible.—La qüestió es que'l senyor se'n té d'anar demà per no sab quant de temps, y com qu'avuy no'ns podía acompanyar més tart, ens hem vist obligats a venir a n'aquesta hora que, com diu la mamà, es verdaderament intempestiva. Ja feta la presentació, crech, senyora, que vostè, un altre día ens dispensarà'l favor de...
 —Però, nó; ara mateix, si volen. Jo no hi tinch cap inconvenient.
 —De cap manera, senyora; vostè es mas-sa bona;—respongué la senyora Roig, encara ab aquell modet y cayent d'ulls que guanyavan a la Pilar.
 —Segurament ni'l cafè hauràn près encara;—dexà anar el noy.
 —No importa. El pendrèm ab vostès.
 —¡Oh!
 —¡Ah! Massa favor...
 —Donchs, al menos, tínguin la bondat de sentarse, de reposar un poch, senyora; vostè ve acaloradíssima.—
 Que nó, que per un moment... que sí... que vamos... que no sigui rara... que torna, que gira... tota la pesadesa d'una urbanitat xina... a la fi, la senyora de la veu bonica y'l seu fill van asseures, dexant que's retirés sols el venedor, ab promesa de parlar ab sa muller els compradors en havent vist la finca, si de càs l'home no hagués tornat abans d'anarsen els senyors Roig a Barcelona.
 Donya Pilar comprengué, aviat, que la visita no era més qu'un pretext pera entrar en relacions; vegé fins que'l jove aquell era un pretendent, disfressat, de l'Elvireta, però com que la comedia, sobre no amenassar ab cap desenllàs perillós, en aquells moments de tristura li ofería tots els atractius d'una distracció perfectament lícita, la Pilar se resistí a despedir en sèch als actors. Lluny d'axò, procurà obrir afablement conversa pera retíndrels un xich y veure per hont se descapdellavan.
 — ¿Donchs, vostès, voldrían comprar aquest chalet? No crech que'ls hi desagradi; es realment bonich y còmodo.—
 El jove va dir, que la seva mamà,a causa de les incomoditats de l'obesitat, no podía passar els estius a Barcelona ni en cap de les heretats que tenían a Tortosa y al Plà del Llobregat.
 — ¡Es llàstima!—exclamà la Pilar irònicament, pressentint que seguiría tot un inventari de riqueses.—Ja's veu que vostè es molt calurosa, senyora. Tots som víctimes del temperament.  — ¡Ay, senyora!—exclamà la Roig, atiplant encara més la veu y llensant una mirada llastimosa al sostre.—Lo qu'es jo...com no s'ho pot pensar! Aquí hont me veu, tan alta y forta com semblo, soch la persona més delicada del món. Al hivern, encara, encara... Tenim la casa ben alfombrada, les xemeneyes enceses, surto bastant en carruatge y... menos mal. Però, lo qu'es al estiu?... L'estiu m'abat, me posa a morir! Quan el meu pobre marit vivía... be'n vam córrer de món, de punts d'aygues, de montanyes, de Suisses, d'Alemanies, de tot, de tot...
 — Cad'any un gran viatge; — recalcà'l noy.
 — Però, rès, senyora, rès. Al any següent, el mateix abatiment de forses, el mateix desmenjament y, per fi, aquell indiferentis-me, sab? aquell cansament d'anar pel món en que cau la persona qu'ha vist massa, com li deu passar a vostè.
 — Ay, a mi nó;—protestà de passada la viuda Dou, seguint, entretingudíssima, aquella escena.— Ja entench, —prosseguí, revenint al fil principal del discurs,—y ara vostès se voldrían parar aquí; venirhi cada estiu.
 — O fer, quan menos, una probatura més.
 — N'hem fetes tantes! —exclamà'l jove. mentres la gegantessa de sa mare s'axugava la rohenta cara ab un mocador petit, petit.
 — Però, aquest país es hermosíssim y realment fresch.
 — No obstant, ja ho veu;—feu la senyora Roig, apartantse'l mocadoret y ensenyant tota la cara ruxada com la demostració més palesa de sos asserts.—Mort el meu marit, que... Deu tinga en gloria... —anà dient a empentetes, ab veu molt feble y ab gran desmay, —hem estat a Camprodon, a Olot, a Ribes... En lloch he trobat prou fresca.
 — ¿A Ribes? ¿Quan hi va ser, senyora? —preguntà la Pilar, pensant ab en Deberga.
 — L'any passat, senyora; però no hi tornarèm pas. Aquest any, ens en havem tingut d'anar; —feu el noy, cordantse un botó dels guants de Suecia, qu'oprimían desmesuradament ses mans curtetes y grassones.
 — No hi havía bona concurrencia; cap persona del gust de vostès?
 — Ay, ningú. L'any passat, poques. Jo'm tractava ab molts pochs ayguaders; però no parlo precisament per la gent, sinó per que allò es molt calorós, molt sofocat. Y, afigúris, encara cada tarde volían fer excursions, anantse a reventar per aquelles montanyes. Axís es que jo era de les poques que'ns quedavam abaix. El noy, es clar, com jove, seguía als altres.  — Era al establiment Montagut? —dexà anar la viuda, ruborisantse un xich.
 — Precisament.
 — No he fet més qu'esmorzarhi, ara, al pujar. Però aquells voltants, realment, me semblan tan espadats y fatigosos, que comprench la peresa de vostè y demés senyores que's quedavan abaix;— gosà a dir, paulatinament y ab la cautela d'un policia disfressat, la senyora de la casa.
 — Ay, no's pensi,—declarà la Roig,—de senyores no se'n quedava quasi cap més que jo. Eran les més boges.
 — Oh! ni d'homes casi ningú més que'l senyor Deberga;—feu el noy, senzillament.
 Els ulls de la Pilar llampegaren de goig al ensemps que s'apressava la Roig a allunyar tota sospita malèvola, fent constar que, al dir casi cap senyora, ja s'havía d'entendre que, sola, enterament sola ab en Deberga, no s'hi havía quedat may.
 — Parlan d'un senyor, moreno, potser?— s'atreví, encara, la Pilar a insinuar, ab tota la dissimulació possible.—Precisament ara'l vam conèxer allí. Va dir que potser pujaría a Puigcerdà.
 — Ah, sí? —exclamà la Roig, plena d'alegría. —Sents, Rossendo? Sí que me'n alegraría, senyora. ¿Vostès no l'han conegut fins ara, oy? —Ben assegurada d'axò, afegí:  — Ay, es una persona bellíssima.
 — Ens va semblar molt fi.
 — Oh! una persona finíssima, molt galant, molt educat, mol instruhit, de totes prendes;—recalcà la senyora Roig, ab accent ponderatiu. Y descobrint en els ulls de la Pilar una atenció per demés complacent y desinteressada, seguí parlant d'en Deberga ab simpatía vivíssima.
 — Senyoret, y donchs, que no ho sent? Miris que la seva mamà torna a estar per merèxer! —digué la Pilar, bromejant y guanyada ja pels atractius de la conversa.
 — Ay, pobra de mi! —exclamà la senyora Roig, posantse com una brasa. —Ja'm veig, senyora, ja'm veig!
 — Ademés que, qui sab si es casat? —obgectà en Rossendo.
 — Ah , axò es ben cert! —feu, ab ayre fondament serio, la Pilar, sorpresa per aquexa obgecció que may se li havía acudit.
 — Y tant si podría ser! Hi hà homes tan reservats, d'historia tan misteriosa! —afegí la Roig, quasi cantant y tornantse encara més roja. A trenta quatre ò trenta sis anys, que dèu tenir ell, pochs hi arriban de solters. Es advocat, la sab molt llarga.—
 La Pilar aprofità, coratjosa, la poca esma que li quedava pera excusarse, avensant en ses exploracions, mal que li costés dissimular lar una tremolor de veu per demés comprometedora:
 — Jo no havía somniat ab tals aprensions; creya que vostès conexían a aquell senyor suficientment.—
 Però semblà resultar que nó y que, als banys matexos, no hi havía qui pogués envanirse de conèxer prou la historia d'en Deberga, ab toty haverhi posat, molts, especial empenyo. Havía nascut a Amèrica, era un advocat que no'n feya, molt distingit, molt amable, de gran partit entre les dones, però impenetrable com un'ostra. Hèus aquí tot lo que d'ell podían arribar a dir els que'l conexían de més temps.
 — Però, mamà, — feu el jove, ala fi, — nosaltres estem abusant...
 — Es veritat; — declamà la senyora Roig, axecantse ab la fexugor d'un elefant.—Vaya quíns moments, eh? Axò proba lo be qu'estavam ab vostè, senyora.
 — Perdónins un egoisme tan natural; —recalcà'l jove , contentíssim d'haver trobat una frase que li semblava escullidíssima.
 — Rès, d'axò; per Deu. Vostès no han fet més que complaurem; —respongué la Pilar.
 Y, com al despedirse, en Rossendo afegís memories per la noya:
 — Ah! Vostè té una filla? —exclamà la Roig, fingint ignorarho.
 — Mamà, donchs vostè no sab hont som! La senyora es donya Pilar Prim;—feu el noy, fingint a sa vegada.
 — Ah!... Dispènsi, senyora! Jo he vingut a veure a la senyora que té llogat el Chalet de las Acacias. Quí m'havía de dir qu'aquí trobaría a la senyora Prim? Però, y vostè, senyora, es mare de l'Elvireta , d'aquella senyoreta tan guapa? Si semblan germanes. Deu meu! Si semblan germanes!... —
 La Pilar en protestà.
 Llavors, donya Pomposa Bach, viuda de Roig, que ja s'havía ofert dant tots aquests noms, explicà, ab veu dolcíssima, còm havía conegut a l'Elvireta a casa Ortal y n'havía quedat emprendada, ni més, ni menys que'n quedava ara de sa mare.
 — Senyora, per Deu, vostè es extremadament galant...
 — La mamà té fama de molt justa; — ininterposà'l jove, a punt de rebentar de sasatisfacció.
 — Ja tindrà, donchs, la bondat de saludar a n'aquella senyoreta y dirli qu'he sentit tant no vèurela.
 Lo bueno se hace desear; —hi afegí en Rossendo, amorosint la frase ab una rialleta traydora.
 Donya Pilar excusà a la noya alegant ocupacions ineludibles.
 — Ay; però, ara que hi caych; —cantà altra vegada donya Pomposa Bach viuda de Roig, —si, segons tinch entès, vostè es cunyada dels senyors Ortal? Visites meves senyora, visites meves.—
 Ja ho veya: si'ls seus parents la tractavan, ¿per què no tractarla ella?
 Encara de peu, parlaren del Enriquet, de son estat, de còm passavan el temps uns y altres, dels barcelonins qu'hi havía a Puigcerdà, de si'ls Ortals vindrían ò nó. A la fi's despediren altra volta al replà de l'escalinata y quan, ja al jardí, vegé la Pilar que s'olvidavan completament del principi de la comedia, hagué de reprimirse les ganes de riure pera cridar:
 — Donchs... y escóltin: en què quedem?—
 El jove reculà dues passes, y llensant una mirada furtiva a les persianes de dalt y més roig que'l seu nom, convingué ab aquella senyora que tornarían dilluns a les cinch.