Pilar Prim - Capítol V

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou al capítol «Capítol V»
Pilar Prim
Download-icon.svg Descarrega l'obra
Breezeicons-actions-22-go-previous.svg Capítol IV Capítol VI Breezeicons-actions-22-go-next.svg






V



 La simpatía qu'aquelles dones havían despertat en l'esperit d'en Deberga havía d'esser també molt més intensa de lo qu'ell mateix se prometía, quan, un cop a Puigcerdà, va renunciar ben aviat al plan, trassat a Ribes, de no fer més que descansar un parell de díes de l'ascensió al Puigmal, aprofitar de passada l'ocasió de saludarles y entornarsen ab sos companys al establiment d'hont havía sortit. En havent passat dues tardes delicioses conversant ab la Pilar y l'Elvireta, de primer, prenent cafè sota les acacies del chalet y, després, recorrent en carruatge les valls de Les Escaldes y del Carol, ¿per què entornarsen ja ab aquells companys d'ocasió, anch que'l tractessin de Patró Aranya? ¿Quí'l feya ja moure? L'indolència atàvica, que li pervenía de sa mare, agravada pels hàbits contrets en sa vida vagativa de nebot viciat per una tía rica, lo rebelaren, ben prompte, contra'l cambi de postura que'l cumpliment d'aquella promesa li imposava. Com aquell parell de díes, ne passaría molts d'altres, al costat d'aquelles dones, y en Deberga no era pas home de renunciar tan facilment a les ocasions gustoses de la vida. Per altra banda, com bon fadrinot dels viciats y mandres, que, sentint horror a la familia, han votat pel celibat, no hi havía por de que contragués allí cap compromís trascendental. Els afalachs de què era obgecte, ab tot y lo que'l complavían, no'l farían pas prevaricar ni dar un pas més enllà dels límits en que s'enclou l'amistat pura. Ni a un home de vida lliure com la que venía portant ell, podía passarli altra cosa. Les noyes pures com l'Elvireta, may de la vida l'havían fet glatir; eran, per ell, com certes menges, boniques de per fòra, però fades al paladar y perilloses a la salut. Y per lo que diu a la Pilar, en la que de bona gana clavaría dent, la veya massa enlayrada pera poderla abastar com ell voldría. Nó, donchs, no hi havía perill, y en aquesta immunitat, precisament, residía lo encís més capdal que trobava en el tracte d'aquelles dones.  Les Dou, a sa vegada, estavan tan entre-tingudes ab ell, que, en els primers vuyt díes, no van ni tan sols cuydarse d'escriure a sos parents. Si'ls matins els hi passavan depressa consumint bon xich més de temps al tocador, més rabentes les hi volavan encara les tardes conversant ab aquell home, que, ademés d'esser amable, simpàtich y llest, tenía, segons l'Elvira, l'atractiu especial d'esser un tipo enigmàtich. Les reserves estudiades d'aqueix home la impelían a promoure una lluyta tota d'astucies y emboscades que l'entretenía d'allò més. Pera conèxer be son caràcter y sa historia, ella posava en jòch, ab ardidesa, totes les armes més agudes del enginy. Y en aquest treball d'exploració l'ajudava també voluntariament la mare. Y si ab ell logravan arrencar del jove alguna confessió que coincidís ab llurs gustos, apreciacions ò judicis, ni l'una, ni l'altra, sabían, ab prou feynes, amagar la satisfacció qu'experimentavan. Era com veure coronat l'esfors d'anar soldant, d'una a una, les anelles de la cadena que, ab refinada cautela, venían elaborant; d'anar convertint la senzilla simpatía de primera hora en alba precursora de una amistat sòlida, indestructible, molt vehina del amor; situació hermosa en que, alhora que la Pilar hi anava enfortint esperanses ranses y ofegant tristors passades, sa filla hi rabejava gojosa son esperit jove, ansiós de les sorpreses que promet, en aquella edat, la vida. Si s'estava enamorant, no ho sabía, però ella sentía, al costat d'aquell home, frisanses extranyes d'esser mirada per ell d'altra manera; d'endúrselen a soles; de guanyarli una solicitut y una intimitat ben superiors a les qu'ell dexava guanyarse encara; a voltes, fins gelosíes per les atencions que dispensés a sa mare, ò de la mirada afectuosa ab qu'aquesta correspongués a n'elles. Però aquestes gelosíes passavan a la més petita atenció per ella, y l'Elvira ja's tornava a trobar al cel. Pera major gloria de tots, l'Enriquet se refeya depressa, crexía a la vista, y no sols recobrava'ls colors perduts, sinó també l'alegría exhuberant de les criatures sanes.
 Finalment, una circunstancia extranya, contribuhía també al benestar de l'Elvira y d'en Deberga: l'ausencia dels Roigs, els qui, segons veus, poques hores després d'haver rebut en Rossendo la raspallada d'aquella noya, se'n havían anat a Fransa. De no ser axí, l'Elvira no's veuría pas lliure, encara, de aquell burinot, ni (lo que no podían presumir mare y filla) en Deberga tampoch hauría continuat a Puigcerdà.
 ¿Què havía de continuarhi, si no més al descobrir, ara, qu'havían estat allí en relació ab aquelles senyores, s'extremí interiorment?
 —¿De modo que son amichs de vostès?— gosà preguntar, tot desitjós d'inquirir.
 —No tant, no tant;— cuytà a respondre la noya. Y llavors, li explicà quina mena de relacions hi havía hagut entr'ells y li comptà, tota enutjada, la ridícula escena del ram.
 En Deberga va escoltarla somrient, trayent importancia a la cosa.
 —¡Es a dir que vostè se'n riu!—feu la noya tota admirada.
 —Al cap y a la fi,—obgectà ell,—vostè no ha dit qu'en Rossendo declarés que'l ram fos seu.
 —Si no ho va dir d'una manera categòrica, ho volía donar a entendre. Y axò basta, me sembla a mi, peraqu'una tingui rahó de sulfurarse.
 —No s'hi sulfuri, Elvira, no s'hi sulfuri: mare y fill son un parell d'infelissos;—digué ell, ab santa calma.
 —¡Oh!—feu la Pilar, fondament enriallada.—¿Axís parla d'una enamorada de vostè? Crègui que donya Pomposa li es acreedora de major pietat.—
 «¿Què voldría dir aquesta dòna? Sabría per casualitat lo qu'ell ne deya, ab molta gracia, la seva cayguda llastimosa?» Sols pensant qu'axò era impossible, logrà dissimular l'ensur de sorpresa y la rojor de vergonya qu'anavan a compromètrel.
 —No'm demani més pietat de la que ja els hi tinch, Pilar; crègui;—respongué ell. Y mirà a n'aquelles senyores d'una manera tan irònica, que les va fer esclafir el riure. Semblava que, en sos ulls, sedibuxés la caricatura d'aquella donya Pomposa, digna de aquest nom ridícol, y d'aquell Rossendo grassó y rodonet com un garrí lletó.
 La Pilar mudà de conversa. Havían de parlar de l'excursió a Font-Romeu.
 Lo Nen Xacó havia anat al chalet a exposàlshi la conveniencia d'aprofitar aquells díes en que, com se sol dir a Cerdanya, el temps s'havía plantat. Segons aquell home, que conexía molt be'ls gustos dels forasters ò senyors, qu'ell ne deya, rès d'anarhi per Odelló y rebentarse fent una hora de pujada a peu per pedregals y pendissos de bosch pobre; rès d'endúrsen la minestra y menjarla asseguts a terra ab el ressol a l'esquena y una pluja d'insectes y pinassa al plat. Hi anirían per Mont-Lluís, allí esmorzarían còmodament al Hôtel Jambon, y després, planejant sempre per entre bosch hermosíssim, arribarían al santuari en cotxe.
 A l'Elvira li hauría plagut molt més fer la pujada a peu, garlant ab en Deberga; però conexent els gustos de sa mare, va callarsho y's reduhí a aprobar el plan ab un moviment de cap.
 —Magnífich!—exclamà aquell.
 Y l'endemà, a punt de caure les vuyt de un matí clar y fresquet, que ni fet a dretes, van enfilarse a n'el landau ab l'Enriquet, respirant tots ells aquell goig que senten a semblant hora'ls qui, poch matiners, fan un día, de bon grat, l'esfors de serho.
 Baxaren d'una estricada a Bourg-Madame, hont el Nen Xacó encarregà l'esmorzar per telegraf. Y a la vista d'aquell carrer regadet, de cases xates y sense balcons, que encara'l sol no amarava sinó a mitges, en Deberga, recordant ab gracia un article del setmanari de Puigcerdà en que l'autor, engrescantse ab l'animació que'l forasteràm del estiu dona cada tarde a n'aquell carrer, lo comparava seriament ab un boulevard de Paris, exclamà:
 —¡Quína poesia que té, en aquesta hora, el boulevard, eh?—
 Elles van riure l'acudit, y axís, ara parlant en broma, ara formalment, sempre sentint l'encís qu'ofereix una campinya hermosa en diades com aquella, van reempendre'l camí, atravessant el Segre y esplayantse una vegada més pel tros immediat diat de carretera, avuy Avenue Drogue, que gegantins arbrepolls cobrexen d'ombra re- galada.
 Més enllà, al iniciarse la costa desarbrada d'Hix, van axecar l'esguart. El cel blau, encara entelat pel baf humit de l'aygualada, estava entrenyinat de puríssims estratus parabòlichs y lletosos, com si lo haguessen baldejat ab savó y'n quedessen llapissades. Y la sensació de frescor y puresa que'n reberen aquells excursionistes aumentà encara'ls alegroys de tots. Sortiren de la costa, y, desde l'alta plana d'Hix, van contemplar el gran panorama. D'una llambregada circular, oviraren, ademés de Puigcerdà, isolat al mitx de la gran plana, els poblets que s'arrapavan a la llunyana serra de Ponent, com Guils, Saneja, La Tor, Enveig; Ur, que s'arraulía a l'esquerra; Llivia, qu'avansava plana endins; Vilanova y Dorres, qu'enlayrades s'escalonavan a sa espatlla, com Estevat y Odelló, que s'allunyavan al Nort. Seguiren pujant per l'ondulosa ruta de la Baga y, passat Santa Llucaya, descobriren, dins de sa ombrívola frau, el punxagut cloquer d'Err tot encaputxat de blanch, y més amunt encara, el de Sellagosa, destacant també en alba taca del alt tapís verdíssim que li fa de respatller.
 Tot axò, a una hora y a una llum, en que els rostolls espurnejavan or, la transparent verdor dels prats s'ocrava, els gorets se tenyían d'un rosa intens, els sàtzers s'agrisavan, els verns, que s'enfosquían en massa, llensavan diamantins destells en la brancada prima, y quan, per demunt de tot, se gronxava sobre'ls pobles, com un alè de vida, el fum matinal de les enfeynades llars.
 Els tres cavalls de la Prim van atravessar ronflant y trotant de gust els solitaris carrers de Sellagosa y, al serne fòra, emprengueren al pas l'aspra pujada del Rigat. Mentrestant, s'havían esborrat del cel les blanques llapissades: tot ell havía quedat com un satí. Però allà, al confí del Mitxjorn, un boyrissol argentí qu'havía caygut com una gassa devant la gran serra de Cadí y del forat de la Seu, no dexava entrevèurels més que com en somnis. Y guanyaren l'alt repetge, y al trobarse sota l'arcada del aqüeducte del Rigat, que sembla'l portal de la Cerdanya obert als germans del Conflent, van despedirse aquells senyors, de l'hermosa vall, ab un esguart de recansa.
 Els cavalls, llavors, emprengueren altra volta'l trot per un país ferreny, codolós y pobre, qu'oprimía'ls esperits.
 El panorama era de conflagració volcànica, de terres magres, mal vestides d'herbey curt y descolorit, esbotzat, assí y allà, per penyals rovellats y salpicat d'aquells pals negres que, al hivern, guían al ardit vianant per entre mitx de les grans masses de neu qu'allí s'ajassan. Carlit, l'amoratat Carlit, enlayrava allà, als confins de l'esquerra, sa piràmide geomètrica, per demunt de les escalonades montanyes que se'n venían endevant, encarantse ab el Puigmal, qu'havían dexat enrera tot embolcallat de cúmuls flamejadors.
 Encara, tombant una mica'l cap envers Ponent, descobrían, casi arràn d'horisó, los enlayrats poblets d'Egat, Odelló y Tià; com, més al Nort, tot just, tot just, oviravan la freda caputxa del cloquer de Bolquera que'ls amagava un tossalet.
 —¿Donchs... y Font-Romeu, no ha de esser per aquí?—preguntà en Deberga.
 —¡Jo ho crech! Aquí'l tenen, aquí mateix;—respongué'l Nen Xacó, desde la banqueta ahont anava guiant al cotxero.—Veu aquesta montanyeta baxa y llargaruda, encaputxada de bosch? ¿Veu el mugueró que fa al mitx, tot blanquinós? Aquí mateix, allí ahont li signo ab la mà... mírehi... hi veurà les creus.—
 Tots hi clavaren els ulls. En efecte, al mitx de la bosquina que, com una mantellina negra extesa al sol s'allargassava per la agraciada carena d'aquella montanya, ondulant y llonga, s'enlayravan, entre còdols blanchs, la creu del seu Calvari boy ni dibuxantse en la blavor del cel. Però ¿còm haurían endevinat el Font-Romeu baxetíaxis, aquells que, de Cerdanya estant, solían vèurel tan alt que tocava al cel, tan prim y estret que boy ni l'oviravan?
 Mes la visió durà molt poch. Ara pujant, ara baxant com per unes montanyes russes, suaument bressats sempre per les molles del landau, bon xich fuetejats els cabells pel viu oreig, anaren resseguint l'esbullada madexa d'aquell tros de camí, sens badar boca, recociant a llambregades els rierals y torrenteres, les clapisses y sots tenebrosos, els pochs verns y pibets salvats al etzar, tots els recons d'aquelles solituts feréstegues, imposants com les del mar. Una barraca refugi, ab sa tapadora de groxuda molsa a tall de casquet d'astracan; més avall, ben redossada, una caseta de peó; assí y allà, vaques esgarriades pasturant tranquilament, eran les úniques mostres de vida que's podían trobar per allí. De les alfombres de vellut de la Cerdanya ja ni mostra per recort; la terra que no era nua y pedregosa, tot just estava coberta d'una pana esgroguehida, ratada y pobre.
 Per fi, salvant un nou repetge, l'horisó s'axamplà. Havían escalat Tample coll de la Perxa, enclòs entrel Font-Romeu y'l puig d'Heyne, y mentres, a mà esquerra, vegeren torrejar el fort de Mont-Lluís, se'ls presentà, a la dreta, rutilant de tornassols encesos, l'escaxalada serra de Madras, arruantse avall, avall, per la gorja del Tet, fins al infinit.
 La Pilar sospirà:
 —¡Ay! ¡Gracies a Deu! Aquell panorama m'oprimía'l cor.
 —¿Donchs, y la solitut, mamà?
 —¡Soletats y soletats hi hà, filla! No'm podía treure del cap la pobra gent qu'ha de passar per allí al hivern, els infelissos que hi han de viure.
 —¡No tant, no tant!...—feu l'Elvira.—A mi m'agradaría passarhi uns díes. Ha de esser un espectacle grandiós. ¿Veritat, Deberga?
 —¿Què diu, senyoreta?—saltà en Xacó, que, en aquells moments, havía abaxat el cap pera parlàlshi.—Poch ne veuría rès. Bon goig d'estarse a la vora del foch y no sentir els udols esgarrifosos del vent els díes de torb.—Després, signant Mont-Lluís:—¿Veuen? No trigarèm pas un quart d'hora a serhi.—
 Y en efecte, als dotze ò tretze minuts, lo landau ja desfilava perdevant del vert talús de la fortalesa, animat, a n'aquella hora de gran sol, com pugan estarho, a mitxdía, en plè hivern, els passeigs de ciutat. A l'ombra bellugosa de les moxeres carregades de rahims coralins, hi havía qui geya de cara al sol; qui, mitx incorporat, lo colze a la herva, llegía alguna novela d'escobertes grogues; parelles joves que festejavan; senyores que brodavan; maynaderes de cofia y devantal ab pitet, qu'entretenían a nens rossos ò se les havían ab els ja més espigats que corrían pel glacis en bicicletes ò empenyían, furientment, els cotxets de fira ahont anava ajagut algun nodrissó. El landau tingué de sortejar ab dificultat l'escampall de baguls y maletes y'ls espessos estols de gent qu'anavan encabintse com sardines dins de dues diligencies. Enfilà, per últim, l'entrada al primer recinte del fort, y atravessant al pas els ponts de balansa del primer y segon fosso, retrunyí com un trò per sota una llarga volta de canó, ab grans alegroys del Enriquet, desembocant per fi al primer carrer d'aquell poble reclòs dins de una ciutadela. Pujaren ab pena'ls briosos cavalls la costa repta y mal empedrada que se'ls presentava a dret fil ab lo nom de rue Meunier, y, al arribar a la plassa, trencaren a mà dreta per aturarse al hotel. El rellotge del castell donava onze batallades.
 —¿Volen més puntualitat? — feu el Nen Xacó, tot rebent al Enriquet al peu del estreb.—Tres horetes justes. Lo que jo ja'ls hi som dit.—
 Tot seguit s'obrí la portella vidrada que dona entrada al hotel y, seguida d'una cambrera, se presentà l'hostalera, una vella seca y menuda, ab còfia de puntes negres al cap, a oferir sos serveys.
 —Lus senyors—preguntà en català correcte, be qu'ab accent rossellonès—son be els que m'han telegrafiat de Bourg-Madame? Eh be, donchs, poden entrar, si'ls plau.—
 Donya Pilar, un xich desencantada per les pobres aparenses d'aquell hostal, preguntà, apart, a n'en Xacó, si allí menjarían be.
 —¡Uy! ¡Ne'n só seguríssim; no'n tinga por! ¿Veu, l'altre hotel d'allà a la plassa? Té més aparenses qu'aquest, es cert; mes ja li hi asseguri qu'allà no'ls atiparían pas com aquí, cah!—
 Y com les senyores desitgessen treures la pols, remullarse una mica y allisarse'l cabell, en Deberga dexà que se'n pugessen al primer pis y ell s'allargà fins a la plassa, a tafanejar l'extrany monument allí axecat a la memoria del general Dagovert.
 ¿Quína no sería la sopresa del foraster, quan, apartant ja'ls ulls d'aquell monument militar, veu sortir de l'iglesia del devant, a la colossal Viuda Roig y al seu fill Rossendo? En Deberga's menjà tot seguit la partida. Aquell noy, després de lo del ram, tractant de fugir de l'Elvira, no havía parat fins a resoldre a sa mare a venir a Mont- Lluís en busca de la fresca qu'aquélla dòna no trobava en lloch. Anch que no fos sinó per axò, convindría esmunyirse depressa; ¿quan més, donchs, recordant la cayguda llastimosa, que tan violent el posava no més al recordarla?
 No s'hi pensà gens més: pegà revolada y, fentse'l distret, tractà de fugir per la primera escala que li sortía al pas. Però, ¡cah! si donya Pomposa ja l'havía vist! ¿Cóm dexar perdre l'ocasió?
 —¡Deberga! ¡Deberga! ¡Marcial! ¡Marcial!—comensà ella a cridar, corrent y esbufegant derrera d'ell.
 En Deberga feya l'orni dantse a tots els dimonis del infern; però, acossat per aquells crits contínuus qu'anavan fent guaytar la gent de les botigues, y avisat y més avisat pels tafaners de porteta, no tingué més remey que tombar el cap y esperar als seus perseguidors.
 —¡Ah!—feu, fingint per forsa la major sorpresa.
 —¡Oh!—cantà l'acalorada viuda.— ¿Quín àngel l'ha portat per aquí? ¿Vostè, vostè, aquí dalt?
 —¿Ben segur que m'he perdut, vritat? Ja té rahó, ja.—
 En Rossendo, mal amagat derrera sa mare, estava blanch com un lliri, mentres qu'aquesta, encesa com una posta de sol tardorenca y ab l'enorme pit manxant encara, tot era rumiar còm se treuría aviat el fill de prop.
 —Ay ¿per què diu que s'ha perdut? Tot al revés; que'ns dona una alegría molt gran. ¿Veritat, Rossendo? Míra, salúda al senyor y, vés, avisa a la fonda, qu'esmorzarà ab nosaltres.—
 El xicot no sabía exir de son encongiment ni mirar cara a cara al home que, de segur, estaría enterat de lo del ram, quan, en Deberga, endevinant lo que li passava y desitjant retenirlo pera frustrar les intencions que llegía en la cara de donya Pomposa, feu fins el sacrifici d'abrassarlo, y sense soltarli una de les mans, li digué:
 —Nó, nó, Rossendo, no avisi pas a la fonda, per que no puch esmorzar ab vostès.
 —Còm? Què diu ara?—exclamà donya Pomposa, menjantse aquell home ab els ulls.—¿Aquest desayre'ns donaría?
 —Y tal!—feu el noy.
 —Rès de desayres, senyora; però vostè ja sab que, voler no es pas poder.  —¿Quí l'en priva, si vostè vol ser amable?—obgectà ella, enganxàntseli indiscretament al costat y apretantli un colze.
 —La companyía que porto, senyora.
 —Què companyía, ni companyía! No'l vuy pas escoltar! Vés, noy, vés a avisar la fonda;—tornà a exclamar aquella boja, suhant d'angunia y omplíntseli evidentment els ulls de tristesa.
 —Nó, Rossendo, no pot ser; no's mogui pas d'aquí. He vingut convidat, y ja veuen qu'es impossible qu'abandoni als qui han tingut pera mi l'amabilitat deconvidarme.—
 Y com dient axò en Deberga mostrava ab sos gestos una viva impaciencia pera anarsen, la pobra dòna procurà llensarli un altre llàs, dientli casi be confegint pera que ho entengués millor:
 —Be, donchs; si nó ara, el tindrèm a la nit, oy?
 —Cómpti si m'es sensible tenirmhi de negar;—respongué ell, clavantli una mirada imperiosa;—però m'es també impossible: avuy mateix me'n torno.
 Caramba!—solta la Roig, més encesa que may y ab una vèu tota tremola.—Ni que l'hi haguessin fet jurar! Quína fidelitat. Deu meu! Si que va content ab la companyía!
 —No's mereix pas menos;—digué ell, bonameat, allargant la mà a mare y ben depressa.
 Y conientíssim d haver escapat axís, donà mitja volta pera enfilar el carrer del hotel. Però'l seu goig fou d'exalació, car, en quant el vegeren decantar cap al Jambon, mare y fill varen tornar a cridarlo, pregantlí qu'escursés el pas, ja qu'ells també posavan allí y esmorzavan a la matexa hora.
 En Deberga sentí impuls de trèuressels de damunt a cops de puny; tan contrariat se vegé, tan nerviós el posavan. Cómptis, donchs, el gust que li daría'l sentir de repent que la fenomenal Pomposa se li repenjava del bras a pretext de que l'ajudés mellor a pujar la costa y qu'ab veu melíflua, tot apretantlo a estrebadetes, li deya:
 —Veu, veu, la planeta de les persones? Vostè'ns volía fugir y'l fem presoner; vostè nos volía amagar secrets y ara'ls hi sabrèm.
 —Secrets!—exclamà'l jove ab rialla mortificosa.—¿Per què haig d'amagarli secrets a vostè? Cap ni un: vinch d'excursió a Font-Romeu ab unes amigues meves, que vostè potser coneix: donya Pilar Prim y la seva filla.—
 El sobre-salt que sentí en Rossendo'l plantà de cop. Nó a la mare, qu'estona hà qu'endevinava.
 Vaya si les conech! Vaya si les conech nech!—cantà.—Y molt simpàtiques que'm son, y una gran alegría que'm dona! ¿Ho sents, Rossendito, ho sents? L'Elvireta es aquí. ¿Y se'n van aquesta tarde a Font-Romeu? Córre, córre, fill meu; ja pots córrer a pendre un cotxe. Jo vull ser de la partida; los acompanyarèm. Míri; hi volíam anar demà. Ay, Rossendo y quína sort! Que ben acompanyats irèm!—
 Mes en Rossendo s'anava enderrerint a cada pas més mústich, més sort, més encaparrat. Al mitx de les seves angunies... què cotxe, ni què agregarse a la partida! No trobant altra sortida, pensava ja en fugir ò ferse'l malalt y negarse a sortir de la cambra si hi lograva arribar sense topar ab l'Elvira per l'escala, quan de sobte, va tindre una idea lluminosa. «Per què témer que l'Elvira hagués enrahonat? De segur que, al veure de quí venía'l ram, ja s'havía desenfadat, ja no havía pogut pendre les insinuacions d'ell com una mentida, sinó com una broma. Ah! Ara, ara tenía la sortida! Ell no havía afirmat rès, no havía fet més que preguntar. Qui s'havía enramat ab suposicions gratuites era ella, y si ell no havía cuytat a destruhirles, era no més per que, veyent que's prenía la broma tan malament, s'havía quedat massa encongit pera contradirla.» Axis, ja tot un altre, al arribar al hotel, va empènyer a sa mare escala amunt y s'enfilà a grans gambades a la cambra, pera perfilarse, més content qu'unes castanyoles, en tant que la pobra mare'l seguía tota ra- biosa y gelosa del fredíssim paper qu'acabava de ferli l'amich de Ribes.
 Mentrestant, abaix al menjador, comensavan a seures a taula, la familia Dou y en Deberga, y comentant la troballa qu'aquest havía fet, se mostraren tots contrariats, especialment la noya, que:
 —Uy!—acabà per fer, ventantse ab un tovalló plegat.—Ja tornaré a tenir burinot! Mamà, mamà, no vulguis pas que'ns acompanyin, per que, sinó, jo'ls hi diré alguna fresca.—
 En Deberga esclafí a riure ; però la mamà's posà molt seria y amonestà severament a la noya pera que's contingués com debía.
 —¿Però que no ho veus que m'aygaleix la festa? Entornèmnosen a Puigcerdà. Jo no vuy dur aquell beneyt al costat.
 —¿Ha vist quína filla tinch més criatura?—esclamà la Pilar, volent suavisar aquelles inconveniencies ab una rialleta forsada, mentres per sota la taula dava una bona trepitjada a la noya.—Vamos, Elvira, que semblas una nena; no estiguis tan in...—  No pogué pas acabar la frase. La sorollosa aparició de donya Pomposa li trencà. Per dins d'aquell menjador petit, xato y recullit, com cal en un país tan fret, donya Pomposa semblava més agegantada encara; avensava fent tremolar tot l'empostissat, omplint l'espay de xiulets de seda al arrossegar el seu folgat refajo. Ab tot y remenar molt, era sa entrada la de quelcom molt fexuch qu'avensa sols a empentes, lliscades y garranyichs, com si diguessem a la faysó d'una fragata dins de rovellada dressana. Venia molt envestigada y carregada de joyes com de costum y, derrera d'ella, ab una gorra blanca a la mà, vestit de ciclista, els lentes d'or als ulls, seguía son fill.
  La Pilar y en Deberga van axecarse. L'Elvireta, fingint estar enfeynada y distreta en fer el nus de la corbata del seu germanet, no mogué ni'l cap, fins que, després d'haver besat a donya Pilar, la Roig matexa, alsantla per sota les axelles, li petonejà les galtes ab grans exclamacions y extrems d'afecte.
 —Y l'Elvireta? Oh, l'estimada Elvireta! Y que guapa està! Que fresca y hermosa! Míra, míra, fill meu, com li proba la Cerdanya.—
 A tot axò, la Pilar, ab l'ànima d'un fil, vínga trepitjar y més trepitjar a la pobra noya, ja prou matxucada y esgratinyada pel mostatxet massa retallat d'aquella impertinent, y en Deberga, pressentint ab goig y desitx de riure, algun espetech d'aquells que la noya venía amenassant temps hà, no sabía ahont posar els ulls. Però per sort, l'Elvira, que ja havía llambregat a n'en Rossendo lluhint les pantorrilles com anunci de que no se'ls ficaría al cotxe, logrà posarse sobre sí y aguantar pacientment les festes de la gegantessa per mortificoses que li fossen. La presencia d'en Deberga, sobretot, va contenirla. Un día que's trobés a soles ab en Rossendo, aquest no aniría a Roma per la penitencia.
 Llavors, el jove, que s'havía estat mirant la noya també com el ratolí al gat, s'atreví a avensar pera saludarla humilment:
 —Suposo que la broma no ha dexat rencors?—gosà barbotejar, empès per la necessitat vivíssima que sentía de treures la por del còs.
 La noya dexà anar un llampech pels ulls, després els amorosí, y, sens lograr dissimular el desdeny que se li dibuxà a n'els llavis, somrigué dient:
 —Veig que'm tem molt. Ja fa bé, no's cregui. Persevéri, persevéri, Rossendo, qu'axís anirà be.
 —De modo que no'm perdona, encara?
 —Quí no'l perdona a vostè?— respongué gué ella ab un tò de mofa, que feu mossegar el llavi a n'en Deberga y qu'escapà al interessat.
 —Rossendo!—cridà, llavors, sa mare.—Míra que'ls senyors ja estan servits.—
 Y'l xicot, ja tot tranquil, va anar a instalarse ab sa mare a la tauleta del costat, d'hont donya Pomposa procurà sostenir conversa contínua, sobre tot ab la Pilar, que's mostrava galant com sempre, per pura educació.
 Explicat el per què's trobavan allà dalt els Roig, que no era sinó «pera fugir de la calor com ja podían suposar,» y apurades les informacions, primer, de com uns y altres havían passat aquells díes, de les condicions climatològiques y de vida social de Mont-Lluís, després; la Pilar, pera qui la companyía d'aquella dòna no era gens enutjosa, sinó molt divertida y fins interessant per si a la llarga podía descobrirli quelcom de les sospites que, parlant d'en Deberga, li havía suscitat al chalet, li preguntà si realment volía acompanyarlos ab el seu fill a Font-Romeu.
 Donya Pomposa rodà'l cap ab pena, y escapàntseli una mirada cap en Deberga, plena de prechs de clemència, respongué:
 —Ho sento molt; el noy els acompanyarà en bicicleta, però a mi m'es impossible. No hem trobat més qu'un tílbury molt alt y... jo so tan poch lleugera...—
 Llavors, en Deberga, qu'havía notat com la Pilar acabava de cassar aquelles mirades comprometedores, cuytà a respondre que axò no podía ésser obstacle, en quant ella podría ocupar el seu lloch en el landeau y en Rossendo y ell anar en el tílbury.
 —Veu, com ho arregla'l senyor? Vamos, anímis...—afegí la Pilar, ab tota intenció.
 La Roig gosà encara rodar el cap com si realment estès resignada a no anarhi y, ab somrís amarch, digué qu'axò fora abusar d'una galantería extremada; però veyent que'ls altres no insistían y aprofitantse de l'empenteta que li dava en Rossendo en forma de recel de que aquells senyors poguessin pendre a desayre la negativa, cuytà a accedir, si li era permès mudarse'l vestit en un moment.
 L'Elvira frisava, se moría de rabia, no sabía perdonar lo que creya escrúpols d'educació de la seva mare y d'en Deberga, a qui, interiorment, negava fins el dret, en bona cortesía, de cedir el lloch que li havían ofert a ell. Però com que no era ocasió de tornar a fer criaturades, va contíndres, y procurà dissimular la rabiola que li escapava pels ulls, sumintse, per axò, en un mutisme prou traydor.  Mentrestant, uns y altres enllestiren d'esmorzar, mare y fill Roig, se'n pujaren corrents als dormitoris, y'ls demés, no esséntloshi permès visitar la ciutadela ni oferíntloshi la població cap interès, varen sortir del fort a peu, pera murmurar una mica y mès lliurement de l'intrusió que's permetía la viuda, y veure millor el panorama d'aquells voltants.
 Aquell talús, abans tan animat, estava ja solitari, com l'esplanada, com les carreteres y camins, com els pendissos, fondalades y montanyes, com tot lo qu'abarcava la vista d'allí estant. Y aquella solitut immensa, caldejada per un sol enlluhernador y que semblava multiplicada per un silenci encara mès immens, los tingué una bella estona embadalits y sens paraula, com si assistissin a la realisació d'un gran miracle. Al devant, la tornassolada serra, guspirejant assí, flamejant allà, presentant en ses avensades faldes Sant Pere dels Forcats y Planés com un parell de joguines; a sos peus, els llosats de la Cabanassa, relliscant com vidres estimbats, pendís avall, fins a entafurarse en l'emboscada riera; a la dreta, una planuria de conreus de tots colors, geomètricament quadriculada com tauler d'escachs; allà, a l'esquerra, l'esgarrifós barranch per hont s'escola'l riu Tet fins a fer brusca girada en la gorja del Conflent;—en aquella hora, ab aquell silenci imposant, ab aquella claror irisada qu'esborra contorns, colors y distancies,—tenían una magestat tan vagorosa de gran somni que'ls aclaparava l'esperit.
 Y en aquest estat d'adoració muda seguían, quan el trot dels cavalls qu'arrossegavan landau y tílbury, va férloshi tombar els caps. Aclofada en el primer, hi venía donya Pomposa ab ulls de fura, y derrera del convoy, son fill Rossendo, ajupit a la bicicleta. La primera, pera no semblar menos que les Dou, qu'anavan vestides de viatge, s'havía malfardat ab un salvapols de dril crú; el segon, com sporimen irreprotxable, lluhía l'arrodonida musculatura de son tors a través d'apretada samarra y no amagava les tornejades pantorrilles sinó ab les tivants mitges de llana.
 En Deberga restà callat, dissimulant la contrarietat fonda que sentía, quan, tot d'una, l'enriallà una mica'l sentir exclamar a l'Elvira a mitja veu:
 —Encara, ab el mico ballant a la corda, no anirèm tan malament!—
 Però sos ulls van clavarse una vegada més en la viuda Roig, que, al parar el cotxe, excusava la seva tardansa; y al veure lo descomunal y fatxosa que resultava al costat de les Dou, ab tants de bonys y arrugues com li feya aquell dril de basar, se li dibuxà a la cara una rialla amarganta, se posà estranyament roig y va córrer a enfilarse al tílbury. La llastimosa cayguda acabava de semblarli més esgarrifosa y inexplicable que may.
 Un cop tots acomodats y en Rossendo a la vanguardia, el convoy desfeu camí fins a trobar, a mà dreta, el qu'emmena bosch endins. L'hermosa varietat de vistes qu'anavan descobrint, de primer, costejant el Tet desd'una altitut esglayadora y ovirant per les afraus de la dreta les negrures forestals del Capsir, envers les quals se'ls perdía la solitària carretera per derrera'l Mont Lluís, y, després, internantse per un bosch incommensurable, que, entre les clarianes de sos pibets, els dexava entreveure, com altars etrusques, monstruoses penyes coronades de garlandes florides, tenía en contemplació a tothom, menys a la viuda Roig que no parava de garlar ni que no se l'escoltés ningú. Son fill, que, aprofitant el tros bo de camí, apretà de valent, havía ja desaparegut, ajupit y saltironant dalt del sellí de la màquina, com el mico de l'Elvira. Aquesta, qu'ab l'Enriquet, anava d'esquena als cavalls, cercava, de tant en quant, els ulls d'en Marcial Deberga, que seguía derrera, pera compartir entusiasmes ò ferlo fixar a temps en fugitives hermosures del paysatge. Però molts cops els nobles propòsits de la noya sortían fallits per l'extranya distracció del galant que semblava anar tot capficat. «De tot axò'n té la culpa aquesta atrevida», pensava l'Elvireta, mirantse ab reull hostil a la viuda Roig. «Si la mamà no hagués sigut tan fluxa, ni ell tan cumplimentós, no tindríam aquest tascó entre nosaltres; l'excursió hauría acabat tan alegra com l'havíam comensada. Que la gent no sàpiga despendres d'aquexa urbanitat ridícula que, com diu l'oncle Ortal, porta ab si matexa'l càstich per l'hipocresia que conté, sempre serèm víctimes dels que tenen més pochs modos ò menos aprensió pera lograr la seva».
 Per fi, allà a un quart de quatre, arribavan a l'esplanada del santuari, havent ja trobat, poques passes abans, a n'en Rossendo, agegut a l'ombra d'un bosch gegantí, la pala de la blanca gorra als ulls, la màquina tombada al costat. La desordenada disposició de les poques construccions qu'hi hà allí, el pobríssim aspecte de caserna ò d'hospital que tenen en sa majoría y l'humiltat vulgar de la capella matexa, no'ls oferiren el menor encís de poesía y sorpresa. Més aviat els feyan nosa, en mitx d'aquell bosch imponderable que dexava ovirar per sí y per llà ses esbeltes columnates agrisades de hermós liquen, ses ombres somnioses y ses perspectives infinites. Y com que'l temps apremiava, van ficarse corrents a la capella pera saludar a la Verge ab una salve, y van seguir al exirne, al capellà, que'ls sortí al pas, fins al despaig de recorts piadosos ahont permanesqueren bona estona. Sobretot, elles, les dones, que hi trobaren ocasió de sadollar aquell amor per la superfluitat y per lo menut que les caracterisa, no sabían sortirne may. Medalles, rosaris, quadrets, vistes, imatges, mànechs de ploma, penjolls, medallons, petxines, gotets esmaltats, escapularis, cistellets, albums, estampetes, tota aquella metralla idolàtrica reproduhida al infinit, en coure, argent y or, en fusta, òs, mareperla ò alabastre, y l'altra, en seda, pergamí ò senzill paper, la van remenar y mercadejar trenta vegades, fins a omplirsen les butxaques ab una fruició indescriptible. A títol de recort, van cambiarse uns y altres quelcom de lo comprat, y sols per un nou avís del Nen Xacó's determinaren a sortirne.
 —Córrin, córrin, cap el Padró,—feu el guía,—que'l temps ens cal pera tornar a la vila.—
 La tortuosa costa que hi hà pera pujar al Padró, salpicada de capelles de via-crucis, fou bon xich penosa, sobretot per la colossal Pomposa, que, prop del cim, ja no podía més. Però, un cop dalt d'aquella miranda superba, quína impressió! Als peus, la Cerdanya entera, als peus, el Mont-Lluís, la conca del Conflent, la vall del Capcir, fins les llunyanes Corberes, y, al cap, sota un cel immens de blau puríssim, entre altres dues creus balderes, una imatge colossal de Jesucrist, obrint misericordiós els brassos als catalans d'Espanya y als de Fransa, com fills d'una sola mare, que l'adoran també a una. Lo vent brunzía, la creu vibrava, la mirada piadosa de Jesús s'enlayrava pels espays, un immens alè de pau s'extenía per la terra. Les dones s'agenollaren, els homes van descobrirse, a la viuda Roig se li escapà una llàgrima, tothom orà.
 Després, ¡cosa extranya!... Quan l'Elvireta axecà'l cap y llensà la mirada encuriosida cap en Deberga... se sentí acaronada per un'altra d'aquest, tan intensa y xucladora, que l'enrogí tota. May cap home l'havía mirada axís, ni may tampoch, a l'acció de cap esguart, s'havía sentit subjugada y tremolosa com en aquell moment. Al impuls del rubor abaxà'ls ulls, y quan encara tremolant, tornà a axecarlos, desitjosa de sentirse tirse altre cop axis amanyagada, el cor se li glassà; en Deberga ja no la mirava, s'havía tombat d'esquena y vagava per allí contemplant el paysatge ab la major indiferència. Llavors, ella plena de confusió y ab l'esperansa de que, ab una falsa fugida, s'atrauría més aquell home enigmàtich, escapà d'aquell sant lloch. Però, cah! si de sobte sentí un crit de la malehida gegantessa que l'encengué de ràbia:
 —Deberga! Deberga! míri qu'aquests esglahons y costes me fan por! ¿Vol fer el favor d'ajudarme a baxar? Tu, Rossendo, ajúda a donya Pilar y al nen.—
 Y en Deberga, rabiós a sa vegada, hi hagué d'acudir, baxà dos esglahons y s'axancarrà pera mellor apuntalar la mole enorme que se li en venía demunt. Ab penes y treballs logrà trèurela a vores d'aquella escala rudimentària per hont la dóna baxava rodolant, mitx esglayada, mitx venturosa de poderse refregar sovint ab ell, y passats aquests treballs, sentí aquest qu'aquella se li aferrussavaal bras, cuytant a exclamar en veu baxa:
 — Dígas, dígas, donchs: ¿que serà casament axò?—
 En Deberga se la mirà tot sorprès y ab somrís mofeta.
 —Malesperit!—continuà ella, clavantli els ulls fins a l'ànima.—Desagrahit! Y que'n tens poca de vergonya! Tot un any sense vèuret, no contestar a la meva carta!...
 —Si estich tan ocupat, senyora.
 —Ferte'l distret pera no venir ni una sola vegada a saludarme al palco! Tu y jo ens hem de veure, ho sents?
 —Càlli, senyora, càlli per Deu, qu'en Rossendo y la Pilar la sentiran.—
 Tombaren els caps un moment, y, assegurada, ella tornà:
 —Nó, nó. Silenci! Axò es lo que tu voldrías, però no pot ser. Després de lo que hi va haver entre tu y jo a Ribes, la cosa no pot quedar axís. Tu y jo hem de parlar llargament; demà m'instalo a la fonda de Puigcerdà.
 —Per...?—feu ell ab el mateix somrís mofeta.
 —Jo vuy una explicació.
 —Càlli, per Deu, Càlli,—repetí llavors ell, tot baxet.—No sigui imprudent, que l'Elvireta'ns està observant desd'allí baix ¿veu? Dissimúli, dissimúli: ho dich pel seu be.
 —Sí, pel meu! Pel teu; mala pessa! Y a soles, no'm tractis de vostè, ¿ho sents? que, desgraciadament, tens dret a més y no pots renunciarhi sense insultarme. — Per Deu, pòsis sobre si; míri que tenim la noya a dos passos. La veu derrera la capelleta?—
 Sols axís l'acalorada dòna's despertà; però, gelosa encara de soltar la presa, se parà en sèch, y tombada d'espatlla, fingint cercar alguna cosa, ab ulls de pietat infinita y accent dolcíssim, pregà al estimat que l'endemà l'esperés a la fonda.
 —Marcial: t'estimo ¿ho sents? t'estimo encara. No'm dexis, per Deu!—digué com boja.
 Tot era inútil. Penedit de la rauxa d'un día, que ni ell mateix havía sabut explicarse un cop lliure del ambient ensopidor de balneari, en Deberga no havía procurat sinó oblidar l'extranyíssima aventura que'l posava en ridícol a sos propis ulls, y ara, tots aquells prechs y recriminacions, que hauría volgut eludir a qualsevol preu, lluny de commòurel, li removían el fàstich sentit per lo passat y li feyan més repulsiva la dòna qu'en tan poch sabía estimar la propia dignitat y la vergonya. Oblidava la pobra, que, qui no estima, lluny de voler l'amor ab que'l convidan, lo repel-leix com un menjar indigest, d'aquells ab que no's pot insistir sens provocar majors basqueigs y repugnancies. Axí's compren que, en quant aquell home vegé reunirse ab ells a l'Elvireta per un cantó y per altra a la Pilar,—qu'arribava encara ab les faldilles recullides a mitxa pantorrilla y gayre be de puntetes com solía anar pel camp,—respirà y cuytà a apartarse de la viuda Roig com qui fuig d'un escorsó, y que, al día següent, poch ans de l'hora de dinar, dexés espalmades a les Dou ab un bitllet curtíssim en que s'excusava d'haver tingut de marxar sens despedirse, a causa d'una carta rebuda la nit abans.