Poesies en mallorquí popular/Lo mestral
ELL es! ... Ell es qu’un altra volta torna
furiós, valent y brau,
á visitar son pros y antich reyalme,
que fonch un jorn sobrat á foch y á sanch.
Lo Rey d’els vents, que triunfalment arriba;
com sempre capdellant
les forçes formidables, vives mostres
de son poder omnipotent y gran.
¿No heu coneguda encara sa llibrea?
¿No vereu ahí, al tart,
ja post lo sol, dessus lo cel estesa
de son dosser la púrpura real?
Era ell, que sa vinguda ens feya á sebre,
la que sol fer cad’any
per veure si sos fills llur foch mantenen,
si anima el ferro llur ardenta sanch.
Si conservan lo cor valent y noble,
si tenen fort lo bras,
si son formals y de caracte enèrgich,
si encara son de llur paraula esclaus.
Lo cel mateix respecta sa arribada;
qu’al veure’l traspassar
l’entrellum, de ses voltes les cortines
despenja, y posa el firmament llampant.
L’hermos sol devant ell lluhu ab més força,
l’ayre es torna més blau,
y en la nit los estels més bé llambretjan
al veure sa altivesa y majestat.
Al ull de la més dolçe primavera,
dins lo bon temps del Maitx,
quant porta el blat sa espiga ja florida,
quant sos més vius colors mostran los camps;
Quant son novell vestit de festa y gala
los arbres s’han posat,
quant les rohelles y vaumers coronan
ab roija barretina llur front alt;
Quant de forsa y de pler y jovinesa
la Terra té l’encant,
y l’Home sent renovellar la vida,
llavors arriba el Rey á sos estats.
A sos Estats que son aquells que parlan
l’idioma d’els joglars,
Valencia, Catalunya, La Provença,
el Rosselló, Mallorca y L’Ampurdá.[1]
Vé per cobrar gavelles y fogatjes,
talles, alous, censals,
y arreus, y estims, y delmes y primicies
perque son dret no s’aboleixca may.
Sa freda y blanca esposa, Tramontana,
que vola á son costat,
espolsa de sa falda de regina
envers la Terra perles y diamants.
Mentres ell al passar replega aromes,
fulles y brots y rams,
y fruytes primerenques que li provan
de sos súbdits fahels lo bon traball.
Les espigades y lleujeres xéxes.
forments y ordis daurats,
arreplegats dins sementers esperan
pobrets y alegres que el Monarca pas.
Y quant ab furia arriba, tremolosos
se posan á cantar,
y li fan cortesía y reverencia,
tocant la terra ab sos capets preuats.
Y humills els peus li abrassan y li besan,
y ell los respecta. «Alsau »
los diu «La unió vos donará la força,
axís vos vull; en santa germandat.»
Mes ¡ay! quant veu la corpulenta alsina
que may baixa lo cap;
y el noble lladroner, y l’altiu roure,
que per ningú del mon s’inclinan may,
y l’olivera capritxosa y rica
ab sos fruyters cimals
que ab mil relleus fantástichs s’engalanan
y devant ell no’s volen doblegar.
Quant ou qu’al passar xiulan, fentli bèfa;
los abrahona irat,
los cruix, los torç, los satsa, los arranca
de penyes y d’encletxes lo relam;
Los engronxa jugant, los alsa al ayre
los llança destrossats;
y estesos per la terra, sense vida,
rodar los fa p’els penyalars avall.
Tresca llavors les comes una á una
guayta en tots los forats,
entra dins les bastides y barraques,
y la flama reviva de la llar.
Demunt los sòtils y teulades salta,
forcetja els fumerals,
y les teules sospesa, toca y gira,
per sebre el gruix y el pés y el sò que fan.
Obre els portals y força les finestres,
de cases y palaus;
corre sales y cambres, y axís tresca
mil llogarets y viles y ciutats;
per veure si tota obra es forta y bona
y feta ab regles d’art;
si van á plom les pedres, y si tenen
seguritat les voltes y els llenyams.
La Mar en quantre séua alsa les ones;
mes ell segueix mirant
si els arbres de les barques tenen ánima
si hi ha cap tresserol que afluxi ó manch.
Si son llurs veles d’atepida lona
si porta enclitanats
los cányoms de les gúmeres y cordes,
calbrots y amarres, escotins y estrays.
Tot quant afina fals, corcat, ó brévol,
ó vell ó mal forjat,
ho trenca, ho romp, ho espolteix, ho llança
y ho deixa estés croixit y trossetjat.
Desplega les banderes que coronan
les tremoloses naus;
cercant los quatre pals que tant estima,
y destrossa els penons que troba estranys.
De sopte amansa la séua ira altiva;
sembla el més dols embat;
no vos fieu gayre de ses curtes calmes,
llavors reposa per millor provar.
Eix es lo poderós lo gran Monarca,
que es diu lo vent Mestral,
que corre per Valencia, Catalunya,
el Rosselló, Provensa, y les Balears.
En arribar deixaulo trescar lliure;
respecteulo, companys;
qu’un jorn, qui sab, si la Fortuna boija
rich dosser altre volta li dará.
- ↑ Lo vent Nord-Est, á causa d’els Pirineus pren una fesomía particular en los pahissos veynats á dita cordillera; y la gran forsa que desplega, les intermitencies ab que bufa y les particularitats que l’acompanyan en dites comarques, el fa un vent local que no se pot confondre may ab el que reyna dins altres pahissos.