Poesies en mallorquí popular/Miramar (centenari)
MALLORCA n’es illa hermosa
al mitx del mon assentada,
entre l’Africa y l’Europa,
entre l’Amèrica y l’Ássia.
Ella n’es de tota vía
per mar, ditxosa encontrada;
del Orient recort de gloria,
y del Ponent esperança.
Encobehida la tenen
altres illes, ses germanes;
al mitx de rialleres ones
de coral y perles mares.
L’estiu embatols li dona,
brusques l’hivern li regala,
y la vést de flors y fruytes
una primavera y l’altra.
¿Com es que Deu tan preciosa
y perfecta l’ha crëada;
y la Santa Providencia
de tot perill la resguarda?
El mar gran un temps, nos contan,
que l’Estret no traspassava;
y n’era el mar de Mallorca
part de l’històrica Atlántida.
Ahont l’edat del or els homens
ab inocencia passavan
dins lo bé del mon, la alegre
pau del cor y l’abundança.
Romput l’Estret p’el Diluvi;
cuberta la Terra d’aygua;
comensá una Historia nova
escrita ab sanch y desastres;
mes, del mon antich perdut,
belles mostres ne restaren;
y una d’elles fonch Mallorca,
Mallorca, l’Illa daurada.
¡La paloma del Diluvi,
qui sab, si al sortir del Arca,
cercant un brot d’olivera,
envers Mallorca volava!
—
Rica vall n’es Valldemossa
dins l’Illa hermosa tancada,
que regan les aygues vives,
que les altes timbes guardan.
Rica coma de delicies
ab penyals esquerps y márgens
que ab eura, falguera y murtra
sempre verdes s’engalana.
Verger que brosta verdura,
roses, clavells y garlandes;
ahont hi nihuen amoretes
y rossinyols sempre hi cantan.
Vila d’embats aromosos,
de fruytes les més prehuades,
de jovens valents y nobles,
de doncelles les més santes.
Miramar n’es alquería
dins Valldemossa estojada,
vers lo punt hont lluhu perenne
l’estel de la tramuntana.
Temple sant ahont la pau dolsa
el Salvador té guardada,
p’els homens que l’inocencia
de son cor encara guardan.
Paradís que la Ventura,
del perdut mon recordança,
dins sos marbres té reclosa,
sota llurs verts cortinatges.
Dins ell s’ouen melodíes
que tenen sospesa l’ánima,
veus que del desèrt s’axécan
y cercant lo etern s’enlayran.
Allá l’inspirat joglar
l’infinit veu sens’ obstacle
y l’artista dins les penyes
lo cisell de Deu repara.
Quant del Arca la paloma
volava per demunt l’aygua,
de Miramar dalt la serra
repòs á son vol trobava.
—
Benhaja l’antich Col-legi
fundat dins la Terra ingrata
per repoblarla ab la nèscia
de la Caritat cristiana.
Benhaja el Sant Monastiri
custodia rica y sagrada
de la eterna pau qu’un vespre
dins Betlem cantaren ángels.
Hont may hi sonan farestes
les remors de les batalles,
ni veus d’enconades lluytes
que per tot Discordia escampa.
Benhaja el vell Oratori,
testimoni de les ansies
d’en Ramon Llull que volía
conquerir lo mon sens’ armes.
De Deu les maravelloses
obres dins éll contemplava,
y cent llibres componía
ab llur bellesa inspirantse.
Dins éll, l’arábiga llengua
als missioners ensenyava
per conversió d’els infaels
de Berbería y Tartária.
Dins ell l’enginy de l’imprenta
mapá les primeres planes
d’un llibre que del idioma
mallorquí n’es joya rara.
Benhaja lo hermós Palau
que tan bons exemples tanca
de los llorers que Mallorca
ab les industries guanyava.
D’aquest palau n’es la Reyna
la Trinitat Soberana
qu’ab lo foch d’amor y vida
y pau eterna l’escalfa.
Son dosser n’es l’alta serra;
la corona, l’estelada;
lo rich verger, la cadira;
la alcatifa la mar blava.
Quant la paloma volia
dur noves de pau dins l’Arca,
ab un brotet d’olivera,
de Miramar l’arrancava.
—
Glosadors d’aquesta festa;
voltros que avuy les petjades
del Sant Mestre haveu seguides
de quant féu vida hermitana.
Voltros que la cova heu vist
ahont son còs mortificava,
y de la font que éll bevia
heu begut les pures aygues.
Voltros que admirau les regles
de son Art, la virtut santa,
la recta Filosofia,
y les máximes més sabies.
Recordau lo que nos conta
dins l’historia anomenada
Blanquerna, per ell escrita,
quant de joglaria tracta:
«Mestre Ramon Llull un día
que á Deu devot contemplava,
d’un glosador penitent
ohí lo dol y les llágrimes.
¿Que tens? li digué. ¡Ay, Mestre!
respon. N’he comeses faltes
quantre mon ofici y tench
del tot entristida l’ánima.
Vench perque’m deu penitencia
y vullgau aconsellarme.
Escolta, donchs, bell amich,
digué En Ramon, mas paraules.
L’ofici de glosador
porta intenció de lloança
á Deu, y amor y conhort
de tota criatura humana.
Mes, ara temps son venguts
que tothom á Deu desama,
girant l’intenció á les coses
perque foren ordenades.
La rahó final de Deu
han les ciencies oblidada,
y lo mon que es en error
grans traballs per açò passa.
Bell amich, jo t’aconsell
que tresquis per les comarques
del mon, cridant у cantant
quina és l’intenció més sana.
Y no têmis les injuries
de les gents, ni la amenassa
de pena, traball ó mort,
que á Deu serás agradable.»
Seguiguêm donchs los consells
d’un sábi de tanta fama,
y cantêm la medicina
de les miseries humanes.
Cantêm la pau de la Terra
per l’Humilitat plantada,
que el bon Amor alimenta,
y el Temor de Deu consagra.
La pau que injuries perdona
que sols ab Bé lo Mal paga,
la pau que Jesus un día
predicá dalt la muntanya.
La pau qu’ara fa sis setgles
En Ramon Llull ensenyava.
dins Miramar, pera ferla
penó de Santa Creuhada.
Siguê palometes pures
que volant demunt les aygues
d’un nou Diluvi d’ideyes,
volêm dur la pau dins l’Arca.
Y ab corones d’olivera
dins Miramar arrancades,
anêm ensenyant als pobles
quina es la pau que may falla.