Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/De la guerra i la dictadura al retrobament

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


VIII. DE LA GUERRA I LA DICTADURA AL RETROBAMENT

  Sobtadament l’Alguer va deixar de comunicar amb la comunitat catalanoparlant. L’associació catalanista «La Palmavera» s’havia dissolt durant la primera dècada del s. XX, amb la mort o l’allunyament dels seus principals membres. Després, amb un ordre i un mètode que no deixen de sorprendre, tot de factors polítics i bèl·lics forçaren l’Alguer a sobreviure culturalment aïllada de la resta dels Països Catalans: la Primera Guerra Mundial, la Dictadura de Primo de Rivera a l’Estat Espanyol, el Feixisme a Itàlia, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial... Quan l’any 1927 Carmen Dore va adreçar-se a Eduard Toda per tal de demanar consell sobre un eventual viatge a Barcelona, obtingué aquesta resposta: «Tinga un poc de paciència i esperi temps millors, que per a tothom han de venir».[1]
  Però aquests «temps millors» per al nou contacte catalanoalguerès no arriben fins a l’any 1960, en ocasió del Viatge del Retrobament (25-26 d’agost); i el maig de 1961, amb els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l’Alguer.[2] El Retrobament és un fenomen complex, detalladament estudiat, de manera que no caldrà que repetim aquí allò que el lector pot fàcilment aprendre directament de la veu del seu principal protagonista, Pere Català i Roca.[3] Nosaltres no podem fer més que assenyalar que, abans d’aquesta represa dels contactes catalanoalgueresos, la inspiració de Gaví Ballero no havia pogut contenir-se i, independentment de l’impuls català, s’havia canalitzat cap a la creació teatral. En efecte, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, Ballero fundà l’Associazione Libera Goliardica Algherese – ALGA, que porta a l’escena la comèdia musical Alghero in un raggio di luna (1945). La seguiren les operetes Acqua chetta i Addio giovinezza! (1946). Però la línia no havia de ser aquesta. D’acord amb l’empenta amateur que a tot Sardenya reclamava la parla local a l’escena, Gaví Ballero escriví el primer text del teatre alguerès modern, Lo sidadu,[4] comèdia musical en dos actes estrenada al Teatre Cívic l’any 1949 i replicada, amb un èxit de record encara ara viu entre els veterans, els dies 10 i 11 d’abril de l’any 1955. En aquella ocasió va veure la llum un llibretó que recollia Las canzonz de ‘Lu sidaru’, amb les quals la comèdia de Ballero s’enllaçava amb els temps de la segona Renaixença algueresa –Josep Frank i Antoni Adami– i de «La Palmavera» –Ramon Clavellet, Joan Pais i els germans Dore.[5]
  Coneixem unes Escenes històriques del sidadu gràcies a un manuscrit de la segona meitat del s. XIX, amb el qual un anònim «Amic de la Societat» pretenia d’una manera o altra fer pública la comèdia que, segons la memòria col·lectiva, va ser repetidament representada davant de l’església de la Santa Creu. De cert només sabem que el manuscrit, a través del farmacèutic Domenico Buzzi, arribà a les mans de Pasqual Scanu, el qual el va transcriure a la seva tesi de llicenciatura (1934-35), entre altres textos relatius al sidadu (pron. «sidaru», ‘tresor amagat’).
  Gaví Ballero va conèixer aquest text i emprà l’argument, els personatges i fins i tot alguns versos per construir una versió més moderna de l’anècdota, d’altra banda encara viva en la memòria popular. I va tenir l’encert, com és natural en aquest teatre d’ambició estrictament local, de fer-ho en alguerès.
  A mès d’això, Lu sidadu reprèn tres cançons de Carmen Dore, un dels supervivents de «La Palmavera». Sabem que empès per aquest excepcional protagonisme i per un esperit comprensiblement didàctic, l’ancià Dore (1869-1954) –amb Felice Liperi, un altre dels ‘joves’ de «La Palmavera»– anava a trobar els actors durant l’assaig, i els orientava sobre certs detalls de caràcter tècnic amb els quals volia recuperar l’esperit de la seva joventut. Perquè la comèdia de Gaví Ballero té aquest mèrit: reprèn la tradició literària de l’Alguer catalana, dramàticament interrompuda a partir de la Primera Guerra Mundial; i la projecta cap al futur, tot preparant el terreny per al Retrobament.


  1. Per a l’estudi de la història i dissolució de La Palmavera, i sobretot per a la figura de Carmen Dore, veg. P. CATALÀ I ROCA, L’aventura catalanista de «La Palmavera» cit.
  2. Veg. Jocs Florals de la Llengua Catalan. L’Alguer, 1961 (Mèxic: Patronat dels Jocs Florals,1963).
  3. Pere CATALÀ I ROCA, «Vers el retrobament. Assaig d’interpretació històrica», dins Tramontane (Perpinyà 1961). Vegeu una bibliografia exhaustiva de Pere Català al repertori de Joan IBBA, Bibliografia algueresa (L’Alguer 2004), 63-70.
  4. En ocasió del 50è aniversari de Lo sidadu, l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer va dedicar a aquest tema el seu II Simposi d’Etnopoètica: «Sidadu»: el tresor de la literatura popular algueresa (L’Alguer, 6 de novembre de 1999). Les comunicacions llegides en aquella ocasió, amb una bibliografia exhaustiva, poden ser consultades a les Actes del Simposi: Tesori in Sardegna, ed. Joan ARMANGUÉ i Luca SCALA (Dolianova 2001). Veg. també altres materials al segon capítol del recull d’articles de l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001). En ocasió del II Simposi, finalment, fou presentat l’opuscle que recuperava les Escenes històriques del sidadu – Comèdia algueresa inèdita del 1847 (L’Alguer: La Celere, 1998). Veg. una versió moderna de la comèdia de Gaví BALLERO, Lo sidadu. Comèdia musical en dos actes, ed. Luca SCALA (L’Alguer 2002).
  5. Gaví BALLERO, Las canzonz de «Lu sidaru» (Sassari: Stabilimento Tipografico Chiarella, 1955).