Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/El canonge Antoni Miquel Urgias

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

 III.3. El canonge Antoni Miquel Urgias

 Entre els anys 1816 i 1817 moren quatre dels principals poetes del període arcàdic de la literatura algueresa: Joan Andreu Màssala, Lluís Soffí, Mateu Lluís Simon i el seu pare Bartomeu. Deu anys més tard, amb el traspàs dels darrers escriptors d'aquell període, assistim al capdavall a un recanvi generacional definitiu: moren els dos darrers membres del noble llinatge dels Simon —que amb ells s'extingeix—, Joan Baptista (1827) i Domènec (1829); el bisbe Pere Bianco (1827), impulsor de diverses iniciatives culturals d'àmbit diocesà; Agustí Sire (1831), el poeta cronista dels principals esdeveniments dels darrers anys del segle xviii i primers del xix; i el canonge Antoni Miquel Urgias (pron. «Urges»), improvisament mort l'any 1826. Fora, doncs, del canonge Sire —la figura del qual, de fet, ja s'havia anat dissipant a partir del 1806, any de la seva última poesia de datació segura—, Urgias és el darrer representant de la generació arcàdica, actiu sobretot entre els anys 1818-1826. El caràcter de la seva obra, per tant, serà deutor més de l'esperit enciclopèdic de la Il·lustració que no pas de les tendències pre-romàntiques, que inútilment comencen a trucar a les portes de la ciutat.

 III.3.a. El canonge Urgias i la llengua catalana

 Antoni Miquel Urgias fou batejat a l'Alguer l'11 de març de l'any 1771.[1] D'extracció social molt humil, no s'hauria pogut permetre els estudis mitjans si no hagués estat pel mecenatge del noble Bartomeu Simon. Sabem ben poc, d'altra banda, de la seva joventut. Pel que fa als aspectes que ara ens interessen, convé assenyalar que a la fi del segle xviii esdevingué el protagonista indiscutible de l'activitat editorial en català a l'Alguer. Gràcies a l'autògraf «Catalogo delle stampe, alcune proprie ed altre per commissione di amici», inclòs en un volum de Notizie antiche, sabem que el canonge va encarregar-se, el 1797, de l'edició de Le sei domeniche di S. Luigi Gonzaga, que recollien «gli atti di buon cristiano in linguaggio algherese».[2] Pel que fa a aquest terme, cal tenir en compte que al volum quart de les seves «Memòries», Urgias havia de copiar-hi la «Nota di tutte le uve [...] delle vigne di Alghero», tot especificant que els noms hi eren expressats «in linguaggio catalano algherese».[3] «Alguerès» i «català» seran per tant els dos termes amb què A.M. Urgias es referirà a la pròpia llengua, tal com confirma encara el següent passatge on queda demostrada de manera ben clara la seva consciència lingüística. Efectivament, tot aclarint quina és la parla pròpia de la seva ciutat, Urgias va escriure:

Il linguaggio Algherese è Catalano, perchè Alghero è una colonia di Catalani, i quali la ripopolarono nel 1353, essendo stata evacuata dai Genovesi.[4]

 Estretament relacionat amb la família Simon per un deute de gratitud, a partir de l'any 1799 Urgias va ser un dels principals animadors del Parnàs Alguerès, tertúlia d'expressió fonamentalment italiana que girava entorn del prestigi de Joan Francesc Simon, fill de Bartomeu. Un altre membre d'aquesta tertúlia fou el teòleg Anton Pasqual Rosa, autor d'un «Inno algherese pel tempo delle pubbliche missioni» que hem d'identificar amb la Invocació a los sants protectors dels exercicis espirituals l'edició de la qual, de l'any 1802, va córrer a càrrec d'Urgias.[5] Pel que fa a aquestes tasques l'editor, cal tenir en compte encara que li devem el recull antològic intitulat Gli algheresi nell'arrivo del loro vescovo D. Pietro Bianco, que inclou dues poesies catalanes firmades pel canonge Agustí Sire i Josep De Arcaine.[6]

 Més o menys a partir de 1811, Urgias va començar a formar de manera sistemàtica una biblioteca que va anomenar «Miscellanee sarde»: un mínim de cent divuit volums on el canonge recollí obres en vers o en prosa que es publicaven o s'havien publicat a Sardenya. La seva activitat professional, abans d'esdevenir canonge el 1817, consistí en l'ensenyament de la llatinitat i de la gramàtica a l'escola reial de l'Alguer. Ocupen, per tant, un lloc destacat dins la seva producció els textos adreçats als seus alumnes, pensats per a l'ensenyament d'aquelles disciplines.

 L'any 1818, el bisbe Bianco va encarregar-li la segona edició del Breve Compendi de la Doctrina Cristiana,[7] on foren recollits els Actes del bon cristià, naturalment en català. A partir del 1821, en què fou nomenat arxiver de la catedral de l'Alguer, Urgias pogué dedicar-se de manera sistemàtica a la recol·lecció de dades antigues, que anaren omplint els seus manuscrits de «Memòries», començades el 1818.[8]

 III.3.b.Textos de literatura popular i tradicional en llengua catalana

 El pregon interès per la història local i, sobretot, una certa consciència lingüística, una intensa passió literària, van dur el canonge alguerès a deixar constància, entre els seus papers, de tot un seguit de dades directament relacionades amb la literatura popular. Ja hem estudiat en altres llocs les transcripcions de textos literaris que devem a Antoni Miquel Urgias.[9] Aquí, doncs, podem limitar-nos a recordar que, gràcies a l'esforç enciclopèdic del canonge, han arribat fins a nosaltres els principals textos del període arcàdic: una segona versió del dietari de Ramon Ursoni; dues còpies de l'Ectypa pestilentis status algheriae Sardiniae,[10] que inclouen unes catalanes «Instruccions» contra la pesta;[11] una còpia del Sermó del Descendiment de Jesucrist de la Creu;[12] dues còpies del famós Cant de la Sibil·la, també conegut pel primer vers, «Al jorn del judici»; i tres goigs escrits en ocasió de la sequera de l'any 1817.[13]

 III.3.c.Notícies antigues

 Entre els anys 1821 i 1826, en qualitat d'arxiver capitular i diocesà, Urgias va tenir ocasió de treballar de manera sistemàtica amb els documents de l'Arxiu de la cúria algueresa. A més de classificar els fons amb uns criteris que, essencialment, encara ara estructuren l'arxiu,[14] el canonge va anar copiant, per al seu ús personal, algunes dades d'interès a les «Memòries» i altres manuscrits de «Notícies antigues». Aquests documents han estat la principal font d'informació per a una llarga sèrie d'estudis d'història local, des de l'arribada d'Eduard Toda a la ciutat fins als nostres dies. A nosaltres ara, de fet, no ens interessarien si no fos que hi endevinem un pregon interès envers el tema principal de la nostra recerca: la llengua catalana.
 És clar que, treballant amb documents antics, Urgias havia d'ensopegar necessàriament amb el català, propi de l'administració algueresa entre els segles xiv i xviii. Com Bartomeu Simon, també ell devia trobar més genuïna la llengua dels antics documents que no pas l'alguerès que anava deixant pas, cada vegada de manera més incisiva, als fenòmens lingüístics que actualment caracteritzen la varietat algueresa de la llengua catalana. Rere les seves notes, per tant, de vegades hi endevinem un cert interès filològic, a més de l'estrictament històric. No tindria sentit, per exemple, la còpia d'uns fragments de la vida de sant Salvador d'Horta si no fos que ens informen que el sant català s'expressava a Sardenya en la seva pròpia llengua:

Nella Vita del B. Salvatore ab Horta, stampata in Cagliari nel 1732, ho letto quanto segue:
A molti infermi che chiedevano la salute corporale disse il Beato: «Adobau, fillets, la casa de l'ànima, que això no puc jo fer, que la casa de fora fàcil és de adobar. Confessau-vos i demanau misericòrdia a Nostre Senyor, que jo confie que ell us donarà salut».
Lettera di proprio pugno scritta ad un dottore, etc.: «Jesús Maria. Si lo Senyor és servit que jo vaga en Castella, jo cuidaré per V.M., confie en lo Senyor, lo qual lo tinga de sa mà e li do la sua benedició. De Jesús de Barcelona, lo dia de Santa Creu. Fra Salvador indigne. Jesús Maria».
Nell'imbarcarsi per Sardegna rispose a chi lo domandava: «A Càller, ciutat molt rica i bella. Eixa és ma terra».
Nel raccomandarsi al Beato nel tempo dell'agonia, disse a molti grandi personaggi: «Jesús Maria, que jo lo faré. Jesús María, que lo haré».
Guarì una giovine muta obbligandola a dire con lui l'Ave Maria: «Digues com jo diré», etc.
Nel perder una madre il suo fanciullino figlio, in mezzo ad una grande moltitudine di gente disse il Beato: «Com eres descuidada: mira allí a ton fill!».
Disse ad una madre che subito aveva partorito un bel fanciullino: «Així petitó! Que vós sou dels que se han de seure en una de aquelles cadires que estan buidas al cel! Oh, ditxós infant!» Passati pochi giorni volò in paradiso quel figliuolino.[15]

 O bé perquè recorden que el català havia estat la llengua habitual de la documentació algueresa, els incípits de la qual interessaven particularment el nostre canonge:

«En nom de Nostre Senyor Déu Jesucrist, del qual totes les coses bé fetes proceeixen, e de la gloriosa Verge Madona Santa Maria, mare sua, e del beneït sant Miquel arcàngel, del cel capità, de tots los nou órdens dels àngels cap e protector de la present vila de l'Alguer», etc. «Unió de la vila de l'Alguer a la Corona de Aragó ab obligació de no poder-se jamai separar», etc.[16]
«En nom de Nostre Senyor Jesucrist i de la gloriosa humil Verge Maria, mare sua. Amén». È questo il principio del testamento di un canonico di questa cattedrale nel 1613.[17]

 Gràcies a aquestes fórmules notarials, Urgias descobreix la tradicional devoció catalana envers la Mare de Déu de Montserrat. Interessat, prendrà nota d'alguns exemples:

«In Dei nomine et eius almae Virginis Matris Mariae Montis Serrati», etc. 1573.
«A la devoció de Nostra Senyora de Monserrat, deu lliures», etc. 1571.[18]

 El seu mètode enciclopèdic el durà a aprofundir la qüestió i, tot seguit, a difondre'n certs particulars a través del gènere epistolar, al qual era especialment afeccionat. Ara bé, la temàtica de les seves lletres normalment es refereix a les festes relacionades amb l'estada de prínceps a la ciutat o, de qualsevol manera, a manifestacions locals de caràcter polític o celebratiu. S'aproxima, però, al nostre terreny la següent «Risposta alla domanda: “Per qual motivo gli antichi stromenti pubblici d'Alghero si principiavano dai notai sotto l'invocazione di Maria Vergine di Monserrato?”»:[19]

Monserrato, alto monte della Spagna, nella Catalogna, d'una rara amenità, ripieno di piante odorose e d'alberi infiniti, celebre per un santuario, è uno de' principali pellegrinaggi dell'Europa. Scuopronsi dalla sommità di questo monte sessanta e più leghe di paese, e si chiama Monserrato perché alle falde l'attorniano piccole montagne componenti quasi una «sega», che dagli spagnuoli si dice «sierra». Nella cima del medesimo si trova la magnifica chiesa di Maria Vergine, officiata dai Padri Benedettini, i quali vi hanno attiguo un sontuoso munistero. Innanzi alla miracolosa immagine della Madre di Dio ardono dì e notte settantacinque lampade d'argento tra grandi e piccole. La ricchezza del sacro tesoro è reale, perché doni di non pochi re, ed ascende al valore di più millioni. Ma il maggior pregio di questo ragguardevole santuario consiste nella quantità de' miracoli che la gran Donna comparte ai divoti concorrenti da tutte le parti per visitarla e venerarla. Il glorioso patriarca sant'Ignazio di Loiola avanti l'immagine di Maria Vergine del predetto monte di Monserrato, promesse molte penitenze, ricevuti li santi sacramenti della Confessione ed Eucaristia, ed appesa all'altare la spada con altre armi, nel 1522 diede un addio al mondo per fondare la Compagnia di Gesù. L'anno del Signore 1603 l'abate di quel munistero, Fr. Lorenzo Nietto (fu vescovo d'Ales nel 1607, indi di Alghero nel 1613, da dove promosso all'arcivescovado d'Oristano, morì arcivescovo eletto di Cagliari) a maggior gloria di sant'Ignazio di Loiola, ad esempio degli altri pellegrini ed a perpetua memoria di quei suoi religiosi, ordinò che fosse incisa in una colonna, vicino all'altare di Maria Santissima, la seguente marmorea incisione: «Beatus Ignatius Loyola hic multa prece fletu que Deo se Virgini que devovit. Hic tanquam armis spiritualibus sacco se muniens pernoctavit. Hinc ad fundandam Societatem prodiit anno 1522. F. Laurentius Nieto Abbas dictavit anno 1603».

Dal fin qui detto è facile dedurre che, essendo la città d'Alghero ripopolata da una colonia di catalani nel 1354, i quali erano appassionati divoti di Maria Vergine di Monserrato, loro singolare protettrice, le antiche scritture e parimenti gli stromenti pubblici fino alla metà circa del secolo xvi solevansi dai notai incominciare coll'invocazione di esso speciale titolo, forse in quel tempo venerata la Madonna Santissima in qualche chiesa o cappella di questa città. Nel villagio d'Itiri si celebra annualmente la festa di questo titolo nel dì 2 luglio, etc.

Addio. Alghero, 8 dicembre 1822. Il vostro amico, canonico Urgias.

 Naturalment, les còpies de documents relatius a la devoció religiosa són les que ens procuren més notícies sobre la cultura popular algueresa. Ja hem tingut en compte més amunt, tractant l'obra catalana de Bartomeu Simon, la còpia del dietari d'Ursoni que recorda les antigues processons a Vallverd. Urgias va transcriure ell també aquesta breu crònica dels anys 1631-1637, tot adjuntant una declaració notarial que certificava la fidelitat de la còpia.[20]

 Devem també al canonge alguerès una altra nota relacionada amb un miracle esdevingut en una d'aquelles processons que se celebraven en ocasió de greus sequeres:

Nel tomo 1 delle Notizie antiche, fol. 106, si legge la relazione distinta qualmente il Crocifisso del Privilegiato sudò, il che successe nel 1660, addì 16 maggio, allorquando fu tolto dal suo altare per portarlo in processione per bisogno d'acqua, etc.[21]

 La crònica original d'aquest miracle és d'expressió catalana.[22] Tot girant els ulls cap al passat de la seva ciutat nadiua, Urgias no pot evitar de demostrar un pregon interès envers els noms antics dels carrers, de manera que transcriurà als seus quaderns personals fragments d'antigues actes que inevitablement el deixaran en mans de l'antiga cultura catalana. L'obra del nostre canonge, així, esdevé el precedent més antic de les actuals recerques de toponomàstica urbana a l'Alguer:

«En lo camí que va a Nostra Senyora d'Esperança», etc.[23]
«En lu carrer vulgarment dit de Sant Andreu», etc. 1618.[24]

«En lo carrer de Bonaire i de la Misericòrdia nova». Questa antica memoria ci addita che in quell'epoca la chiesa della Misericordia o era già compita o era per recarsi a termine, giacché prima l'oratorio dell'arciconfraternita era sito vicino alla chiesa di San Michele, come si è scritto e detto in altro luogo.
«En lo carrer de Sant Antoni, e/o de la Roda». Altra notizia su di ciò non ci rimane, che probabilmente la strada della Roda sia la presente che ora denominiamo del Carmine.
«En lo carreró del pou de Emparalta». Dicono gli antichi che esisteva un abbondante pozzo in mezzo della strada che fa quattro cantoni, detta volgarmente «de Emperalta».
«En lo carrer que davalla de la carra a Sant Francesc, que afronta», etc. «La carra» anticamente si diceva il palazzo della città dove oggi sono i magazzeni della medesima e la regia Insinuazione.
«En lo carrer vulgarment dit la plaça de Sant Miquel». Ponderate ben bene le confrontazioni antiche colle moderne, si rileva chiaramente che il palazzo degli eredi Canu, attiguo all'altro del reverendo Simone Fresco (un tempo il primo degli eredi Carola), viene annoverato nei palazzi di questa città siti nella piazza o attigui alla piazza di San Michele, mentre dicono che anticamente l'isola de' palazzi dell'arciprete Rosa, de' nobili Deroma e della sagristia di Collegio non erano in piedi, ma la chiesa aveva una gran piazza.[25]

«En lo carrer de Santa Creu, segons afronta per un costat ab lo convent dels reverents pares i frares de la Merced, de altre costat», etc.[26]

 Per acabar, només volem afegir que l'any 1820 Urgias va difondre, principalment a Sàsser i a l'Alguer, un estudi manuscrit, redactat també en forma epistolar, sobre l'origen i ús de les campanes. A través d'aquest eruditíssim assaig, el canonge ens demostra que treballa ben inserit en un ambient intel·lectual que ha fet seu el lema que obre el text, pres de Sèneca: «Non è mai superfluo ciò che può giovare». Per a ell, doncs, no serà supèrflua la història de les campanes, tan eixuta per a nosaltres. La sensibilitat moderna ens porta a preferir un altre aspecte de l'assaig, el de l'ús de les campanes: el seu bateig, la presència de padrins, «come nella Spagna, ed in particolare nella Catalogna»; el record «delle così dette “tavole benedette”, in greco “semanteria” ovvero “chirosemantra”, da noi chiamate in catalano-algherese “matraques”». En definitiva, ens deixem portar més per l'aspecte etnogràfic i filològic que no pas per la lectura sàvia del fenomen que ens ocupa.


  1. Per a un estudi més aprofundit de la seva obra, remetem el lector al nostre treball De l'Arcàdia al cafè. Textos de literatura popular algueresa (1806-1825) (Barcelona 1999), 27-38.
  2.   Biblioteca Municipal de Sàsser, ms. 4, Notizie antiche raccolte fedelmente dal canonico Antonio Michele Urgias di Alghero, vol. II, 1818, fols. 161-163: Catalogo delle stampe date alla luce dal canonico Antonio Michele Urgias, alcune proprie ed altre per commissione di amici.
  3. Biblioteca Municipal de Sàsser, ms. 5: Manoscritti e memorie per uso privato del Canonico Antonio Michele Urgias, pensionato da S. M. il Re di Sardegna, vol. IV, 1823, fols. 10-12.
  4. Antonio Michele URGIAS, Notizie giovevoli del tempo, della cosmografia e della geografia, compilate in forma di Dialogo ad uso de' giovani studenti di gramatica delle regie scuole di Alghero (Cagliari: Stamperia Reale, 1804), 35.
  5. Invucaçió a lus sants protectors dels exerciçis espirituals. Solita cantarse en lu temps de las publicas Missions (Cagliari: Emprenta Real, 1802); se'n conserva un exemplar a l'Arxiu Guillot de l'Alguer, doc. 707. Edicions: E. Toda, La poesía catalana á Sardenya cit., 43-44; F. Manunta, Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana cit., 63-66); J. Armangué, El Parnàs alguerès cit., Text 17.
  6. Gli algheresi nell'arrivo del loro vescovo D. Pietro Bianco (Cagliari: Stamperia Reale, 1806), Textos X-XI.
  7. Pel que fa als catecismes algueresos dels ss. xviii-xix, veg. Doctrina cristiana. I catechismi algheresi dei vescovi Arduino e Radicati, ed. Joan Armangué – Francesc Manunta (L'Alguer: La Celere, 1993).
  8. A partir d'ara ens referirem en nota als Manoscritti e memorie amb aquest títol genèric i la indicació del volum. Es tracta, però, dels manuscrits intitulats: Manoscritti e memorie del Canonico Antonio Michele Urgias del titolo della Speranza, vol. I, 1818 (Biblioteca Municipal de l'Alguer, ms. 53 A); Notizie antiche raccolte fedelmente dal Canonico Antonio Michele Urgias di Alghero, vol. II, 1818 (Biblioteca Municipal de Sàsser, ms. 4); Manoscritti e memorie, vol. III (Biblioteca Municipal de l'Alguer, ms. 53 G); Manoscritti e memorie per uso privato del Canonico Antonio Michele Urgias, pensionato da S. M. il Re di Sardegna, vol. IV, 1823; i Notizie varie, vol. V, 1825 (Biblioteca Municipal de Sàsser, mss. 5-6). La primera descripció acurada d'aquests manuscrits es troba dins Antonio Era, A proposito del canto della «Sibilla» in Alghero, «Ichnusa», núm. 22 (1958), 53-54 [= Alghero. Cara de roses, ed. Antonio Ballero De Candia (Cagliari 1961), 340-345].
  9. J. Armangué, De l'Arcàdia al cafè cit., passim.
  10. Quincti Tyberii Angelerii, Ectypa pestilentis status algheriae Sardiniae, ad Illum. D.D. Michaelem a Moncada, regni proregem (Calari: tipys haeredum Reuerendissimi quondam D.D. Nocolai Canelles Episcopi Bosanensis. Excudebat Franciscus Guarnerius, 1588). Se'n conserva un exemplar a la Biblioteca Municipal de l'Alguer.
  11. Instrvctions del mates avctor: Dades axi al principi com en got [sic] lo progres dela sobredita Pesta: als Magnifichs Señors Iurats del regiment dela Ciudat de Lalguer, lañy MDLXXXII. y MDLXXXIII., 93-109. Les versions manuscrites d'Urgias es conserven a la Biblioteca Municipal de l'Alguer, ms. 57/I; i Arxiu Capitular de l'Alguer, ms. 51.I.F.: Notizie antiche e moderne compilate e copiate nella maggior parte dal canonico Antonio Michele Urgias nel 1824, fols. 214-233. A la fi de la transcripció, podem llegir la següent nota: «Il sottoscritto ha copiato fedelmente tutte le predette pezze sì latine che catalano-algheresi da un libro manoscritto che si conserva in questo archivio civico; in fede del che, etc. Alghero, 1 gennajo 1818».
  12. El manuscrit és conservat a l'Arxiu Guillot de l'Alguer, doc. 702. El publicà F. Manunta, Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana (II, 1990: 187-214); veg. també un fragment d'aquest Sermó dins J. Armangué, De l'Arcàdia al cafè (1999a: Text 1).
  13. Manoscritti e memorie, vol. I, fols. 162-169.
  14. Fora de breus anotacions a la documentació recollida i de la preparació d'índexs encara ara útils per a la localització de materials, trobem una intensa participació del canonge a dos dels volums custodiats a l'arxiu: ens referim a les Notizie antiche e moderne compilate e copiate nella maggior parte dal canonico Antonio Michele Urgias nel 1824 i a l'Indice generale delle cose più notabili che si contengono nei libri delle Giunte Capitolari, delle Notizie antiche, Urgias, Notandos e altri (53.I.F).
  15. Manoscritti e memorie, vol. I, fols. 210-213: «Squarci della vita del B. Salvatore ab Horta».
  16. Manoscritti e memorie, vol. IV, fols. 85v-86: «Varie notizie antiche prese da questo Archivio capitolare, con alcune riflessioni», núm. 56: «Pezza antica».
  17. Manoscritti e memorie, vol. IV, fol. 78v, núm. 22: «Principio di un testamento».
  18. Manoscritti e memorie, vol. IV, fol. 84, núm. 46: «Vergine di Polliri ed altre interessanti cose».
  19. Manoscritti e memorie, vol. III, fols. 156-159.
  20. Manoscritti e memorie, vol. IV, fol. 76-77, núm. 17: «La Madonna Santissima di Valverde in Alghero».
  21. Manoscritti e memorie, III, fol. 123: «Altre notizie prese dall'Archivio capitolare».
  22. La publicà Antoni Nughes, «El “miracle” del Sant Cristus del Privilegiat», L'Alguer, XII, núm. 66 (setembre-octubre 1999), 7-8).
  23. Manoscritti e memorie, vol. IV, fol. 79v, núm. 25: «Strada della Speranza».
  24. Manoscritti e memorie, vol. IV, fol. 84v, núm. 47: «Strada di Sant'Andrea».
  25. Manoscritti e memorie, vol. IV, fols. 69v-71v, núms. 1-9. Text firmat el 21 de juny de 1825.
  26. Manoscritti e memorie, vol. IV, fol. 81v, núm. 36: «Strada di Santa Croce».