Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/El cicle de la Passió
II.2.El cicle de la Passió
El contacte entre els àmbits culte i popular de la literatura algueresa d’expressió catalana és vehiculat fonamentalment per dos fenòmens. Ens referirem, en primer lloc, al de la religiositat, esfera en la qual naturalment convergeixen diverses formes d’expressió de la devoció local. Ens ho demostra clarament el cicle de la Passió.
La ciutat de l’Alguer, gràcies a l’activitat de certs joves educats a la reformada Universitat de Sàsser (1765), va ser un dels primers centres que assistí al ràpid progrés de l’estètica arcàdica, freda i cerimoniosa, estretament lligada a les acadèmies literàries d’expressió italiana. Entre els principals noms d’aquesta nova generació de poetes, ara ens convé recordar el del jesuïta Lluís Soffí.[1] Infatigable organitzador d’acadèmies, publicà en un d’aquells fulls impresos que començaven a ser freqüents a la ciutat, un sonet català inspirat en el tema de la «Mater Dolorosa»:[2]
Ai! Qui podrà lo vostre gran dolor
comprendre, oh Maria, en tanta soletat!
Lo contemplo, i no trob un sol major,
mes ni un altre que al vostre haja igualat.
Vós mateixa patint per mà de amor
no haveu dolor igual de cor provat,
ni quan Jesús sofria l’hebreu rigor,
ni quan a davant vostre Ell ha expirat.
Gran dolor de la Mare (i qui no el veu?);
veure, sense esfogar ni manco en plor,
morir tal Fill, son Pare, Espòs i Déu!
Mes tenia algun confort lo vostre cor
veient part del tresor diví en la creu;
ahimè, que ara ha perdut tot lo tresor!
Comentant el sonet, Francesc Manunta va escriure que «fou publicat l’any 1780, possiblement per la festa de Nostra Senyora de les Set Dolors (15 de setembre), que en aquell temps, així com als nostres dies, era celebrada amb especial solemnitat en l’església de la Misericòrdia».[3] Convé recordar que aquesta església era la seu de l’homònima confraria, responsable de l’animació dels actes paralitúrgics propis de la Setmana Santa algueresa.
Paral·lelament, els frares conventuals de Sant Francesc, d’acord amb la confraria de l’Oració, organitzaven també certes meditacions comunitàries que, el divendres anterior al Diumenge de Rams (Divendres de Passió), acompanyaven les celebracions que culminaven amb una processó que ha sobreviscut fins als nostres dies. És possible, assegura Francesc Manunta, que al llarg d’una d’aquestes meditacions fos llegit un altre sonet català —inspirat també, com el de Soffí, en el tema de la «Mater Dolorosa»—, degut al canonge Agustí Sire:[4]
Mentres pendent d’un troc infame i vil
lo Redemptor del món agonitzava
i al Pare Eterno fervorós, humil,
a perdonar los homes suplicava,
intrèpida amb cor més que viril
i ferma al peu del tronc la Mare estava:
no derramaven los ulls llàgrimes mil,
ni tampoc un sospir ella gitava.
Tant era lo gran dol que la oprimia,
i tanta la vehemència del dolor
que exprimir-la amb el plor no permitia.
Qui volguessi saber quant lo rigor
de la pena en un cor sensible sia,
mesuri quant en ell gran és l’amor.
Malauradament, ens han pervingut ben poques notícies relatives als costums poètics lligats a aquestes meditacions comunitàries. Podem recordar, però, el cas del jove poeta alguerès Josep Albert Delitala —traductor a l’italià, precisament, d’un del cants màxims de Francesco Carboni, De Extrema Christi Coena—, el qual a partir de l’any 1794, segons el seu editor i amic Joan Andreu Màssala, donà sovint mostra pública del seu talent literari «con alcuni sonetti per le funzioni solite farsi in Sardegna nella settimana Santa, che furono ammirati e lodati dagl’intelligenti».[5] Podem aportar, però, algunes dades d’interès. Josep Albert Delitala, Lluís Soffí i Antoni Miquel Urgias foren membres d’una colònia arcàdica, el «Parnàs alguerès», que inicià les seves activitats el darrer any del segle xviii. A partir del 1804, el jove Josep Manno, de qui ja hem parlat en recordat els fets revolucionaris del 1821, entrà en relació amb aquesta colònia i escriví l’única poesia que li coneixem, un sonet dedicat «Al Reverendo Signor Antonio Michele Urgias il quale, invitato dai RR.PP. Carmelitani, cantò la parte di Gesù nel Passio della Domenica delle Palme l’anno 1806 nella loro chiesa di Alghero»:[6]
Chi è mai colui, che con lugubre ammanto
canta lugubre ancor? Io lo ravviso.
Es tracta, en definitiva, d’una lectura dramatitzada de la Passió, prevista per al Diumenge de Rams. És evident, doncs, que entorn de les celebracions relacionades amb certes festes del calendari litúrgic s’articula una activitat poètica d’expressió essencialment italiana, que ens ha deixat, però, aquelles dues notables mostres en català: potser les úniques que tingueren accés a la impremta —un accés, de fet, difícil per als textos que no segueixen la llengua dominant. Gairebé tot allò que pogué haver-hi d’oral s’ha perdut de manera irremeiable. Del sermó, per exemple, de Divendres Sant se n’han conservat tan sols dues versions: la castellana Prédica del Discendimento, de Maurici Pugioni (pronunciada a la catedral de l’Alguer entre els anys 1773 i 1803);[7] i el català Sermó del Descendiment de Jesucrist de la Creu, dels primers anys del segle XIX, atribuït al canonge Urgias.[8]
- ↑ Professor al col·legi Canopolè de Sàsser fins al 1773 (any de la supressió de la Companyia de Jesús). Com a simple sacerdot, ensenyà tot seguit al Seminari tridentí de Càller, l’escola reial de l’Alguer i, altre cop a Càller, a l’escola de Santa Teresa.
- ↑ E. Toda, La poesía catalana á Sardenya cit., 41.
- ↑ F. Manunta, Cançons i líriques religioses de l’Alguer catalana cit., II, 92, n. 3.
- ↑ Nascut durant la segona meitat del segle xviii, mort el 1831. Les seves poesies conegudes han de ser datades entre els anys 1796-1806, de manera que proposem aquest període per a la datació, del tot aproximativa, del seu sonet «Per Setmana Santa». Publiquen el sonet: E. Toda, La poesía catalana á Sardenya cit., 31-32; i F. Manunta, Cançons i líriques religioses de l’Alguer catalana cit., II, 93. Transcrivim el text a partir de la versió de Manunta, que llegeix Toda tot corregint-lo.
- ↑ Giannandrea Massala, «Memorie storiche per servire alla vita di Giuseppe Alberto De-Litala, scritte da Giannandrea Massala suo concittadino ed amico nel giugno del 1801», dins Versi di Giuseppe Alberto De-Litala, patrizio algherese, raccolti da Giannandrea Massala dopo la di lui morte (Genova: Pier Gaetano Api, 1802), pàgs. iii-xxx; la citació és presa de la pàg. xvi; i el sonet, primer del recull, de la pàg. 3.
- ↑ Transcrivim aquest passatge directament a partir de la pàg. 58 de l’original de les Notizie antiche raccolte fedelmente dal Canonico Antonio Michele Urgias di Alghero, vol. II, 1818 (Biblioteca Municipal de Sàsser, ms. 4).
- ↑ Predica del Discendimento del fu Ex Gesuita algarese P. Pugioni, fatta in Alghero nella Cattedrale, scritta di proprio pugno (Biblioteca Municipal de l’Alguer, ms. 55). A l'antiga fitxa del catàleg de manuscrits de la Biblioteca hi llegim: «Puggioni sac. Maurizio. Predica del discendimento, in algherese, s. data». Es tracta d’un error, perquè el text és en castellà.
- ↑ El manuscrit és conservat a l’Arxiu Guillot de l’Alguer, doc. 702. El publicà F. Manunta a la seva antologia de Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana cit., II, 187-214); veg. també, però, J. Armangué, Dessendiment de Giesuchrist de la Creu, dins La Setmana Santa a l’Alguer cit., 99-110.