Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/El llegat erudit del canonge Urgias

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
 IV. L'extrema decadència lingüística

 IV.I.El llegat erudit del canonge Urgias

 A partir de l'any 1806, en què foren publicades les tres poesies catalanes que constitueixen el cicle dedicat al bisbe Pere Bianco, la literatura algueresa culta va cercar en l'italià el seu definitiu canal d'expressió. Tenim notícia tan sols de tres textos catalans impresos a Sardenya entre els anys 1806 i 1869, en què havia d'aparèixer a Barcelona la poesia de Josep Frank intitulada «Vetlla en lo camp sant sobre la tomba de ma filla»: dos catecismes[1] i un himne A Maria Immaculada aparegut a Càller.[2] A l'Alguer, cap text poètic en català no es beneficiarà de la lletra impresa fins als darrers anys del segle XIX, en coincidència amb la segona Renaixença literària de la ciutat.

 La data de la mort d'Antoni Miquel Urgias (1826), doncs, no representa un veritable moment de canvi, una ulterior crisi en el panorama cultural alguerès, sinó el punt final d'un llarg seguit de fonts arxivístiques lligades a la tasca erudita d'aquell pacient 'recol·lector de notícies pàtries'. Ara bé, l'obra d'Urgias, tot i que del punt de vista qualitatiu és inferior a la de molts dels seus contemporanis sards, es revelarà d'una incidència molt més duradora en l'àmbit alguerès, i això precisament a causa del seu caràcter: el d'història i crònica d'abast local. Urgias, gairebé desinteressat per la creació, havia aconseguit d'articular entorn seu l'activitat literària i erudita d'una colla de lletraferits entre els quals, a tall d'exemple, podem consignar els que consten a la llista de lectors de la Lettera del canonico Antonio Michele Urgias sull'origine ed uso delle campane, adreçada a Rafaele Maria Podestà Rosa i firmada el 23 d'abril de 1820:

La predetta lettera fu attentamente letta dai seguenti illustrissimi signori: il Cav.r Grondona, governatore di Sassari; l'arciprete Rosa; P.M. Sircana carmelitano, P. lettor Pezzi carmelitano, rettor Mossa di S. Donato (in Sassari); Rdo. Salvatore Delogu, in Cagliari; Rdo. Pro. Dre. Airaldo, Dn. Giuseppe De Arcayne, Dn. Antioco De Arcayne, Dr. Bene, Dn. Leonardo Solinas, Dr. Francesco Simon, P. Pes osservante, Pro. Dre. Podestà, canonico Sire, canonico de Pasquali Vulpes, Rdo. P. Urgias carmelitano, Rdo. Dn. Efisio Manno, Dr. Vittorio Ligalupi, R.P. Fr. Serafino da Cuglieri, capitano; cav.re Dn. Giovanni Antonio De Litala, canonico Sequi-Nin, vicario generale; Dre. Giovanni Battista Costa, Dn. Giovanni Lavagna, giudice della R.U., cavaliere; R.P. Angelico Solinas ed altri di Sassari; Rdo. Maoro Morete, in Villanova; Bac.re Pietro Musso, in Padria; cav.re Dn. Giuseppe Manno, in Torino; canonico Francesco Sini, in Tempio; R.P. Gregorio Gagè, ministro osservante in Oristano.

 Entre els lectors dels manuscrits d'Urgias hi trobem des dels principals protagonistes de la vida política sarda (Joan Lavagna, jutge de la Reial Audiència i delegat a l'escola reial de l'Alguer fins al 1838, any de la seva mort); fins a humils parents (el germà Miquel Àngel, carmelità) i amics del canonge: entre aquests darrers, l'oncle del destinatari de la lletra, l'inseparable Anton Pasqual Rosa, poeta català ocasional el 1802 i, a partir d'aquell moment, discret testimoni de l'evolució cultural de la ciutat.

 Volem destacar encara, entre els membres d'aquest cercle d'intel·lectuals, Agustí Airaldo, poeta d'intensa activitat literària entre els anys 1832-1872, «autore di molte poesie (anche dialettali [és a dir, en alguerès]) che troviamo inserite in quelle piccole raccolte che, in quell'epoca, era uso fare per celebrare importanti avvenimenti cittadini»;[3] Lleonard Solinas, «canonge censor d'aquella Seu» segons Toda, el qual li atribuí la «Cançó del Sidadu», del 1820, i la sàtira relativa a «Lo matrimoni de Donya Joaquina»;[4] el canonge Sire, de qui ja hem tingut ocasió de parlar; i l'historiador Josep Manno.


  1. Breve compendi de la Doctrina Cristiana reimprimida amba alguna adiunctas per ordra dell'Illm., i Revm. Monseñor Don Pera Bianco bisba de Alguer y Unions (Cagliar: Emprenta Real, 1818); vegeu-ne una reproducció anastàtica a càrrec d'Antoni NUGHES (L'Alguer 2002); Doctrina Cristiana reimprimit amba algunas correçions y adjunctas del catechismu romá per ordra dell'Illm. i Revm. Monseñor D. Fr. Pera Rafèl Arduino bisba de Alguer y Unions (Cagliar: Emprenta Timon, 1850); vegeu-ne una reproducció anastàtica dins J. ARMANGUÉ – F. MANUNTA (eds.), Doctrina cristiana cit.
  2. A Maria Immaculada (Cagliari: Tipografia Alagna, s.d. però posterior a la definició del dogma, el 8 de desembre de 1854). Vegeu-lo publicat dins F. MANUNTA, Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana cit., II, 111). A més del full consultat per Manunta, es conserva un altre exemplar d'aquest «hinnu algheres» a l'Arxiu de l'Arxiconfraria de la Misericòrdia de l'Alguer, «Fons Era», llig. 18, fasc. E.
  3. B. SECHI COPELLO, Conchiglie sotto un ramo di corallo cit., 23.
  4. Veg. la sàtira sobre «Lo matrimoni de Donya Joaquina» publicada dins E. TODA, La poesía catalana á Sardenya cit., 70-78.