Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/Els fets històrics: del Regne de Sardenya al Regne d'Itàlia

Afegeix enllaços
De Viquitexts
 I.El context històric i cultural abans de la primera Renaixença

 I.1.Els fets històrics: del Regne de Sardegna al Regne d'Itàlia

 La pau d'Aquisgrà, de l'any 1748, assenyala l'inici de la segona etapa del regnat de Carles Manuel III, fonamentalment adreçada a la construcció d'un Estat modern al Piemont, tot seguint els dictats de l'absolutisme il·lustrat que renovaven la vida política europea. Pel que fa a Sardenya, l'atenció del rei podrà adreçar-se finalment envers la reforma de les institucions d'origen català, reforma que representarà el primer dels grans períodes renovadors dins la història de l'illa. Així i tot, els resultats d'aquesta nova política no demostraran la seva validesa fins que el ministre Bogino, l'any 1759, s'ocuparà personalment dels afers relatius a Sardenya. El comte Bogino comptava amb una pregona experiència política gràcies a la qual havia contribuït, sempre sota la direcció de Carles Manuel III i culminant alhora la política de Víctor Amadeu II, a la transformació del Piemont en un modern Estat centralitzat i absolut, de clara inspiració francesa. Exemplarment fidel als principis del reformisme il·lustrat, el ministre afrontava el seu nou càrrec amb una energia insòlita, sense precedents dins la tradició de govern dels piemontesos a Sardenya.
 Cal tenir en compte, però, que la seva reforma fou fragmentària, tot i la diversitat dels camps damunt els qual va ser aplicada, a causa sobretot de la pobresa que atenallava l'illa.[1] Així i tot, cal no oblidar que precisament un dels camps pels quals més va interessar-se el comte fou el de la cultura, i més concretament el de l'educació. En aquest sentit, la italianització definitiva de l'illa representava per a ell l'objectiu més urgent, i va decidir de contribuir-hi tot reformant les Universitats de Càller i de Sàsser, bandejant-ne alhora els jesuïtes de la direcció per tal com mantenien encara una relació massa estreta amb la cultura espanyola. El ministre Bogino havia entès que només dins d'una Universitat reformada podia crear-se una nova generació de joves que contribuïssin a homogeneïtzar de manera absoluta Sardenya amb el Piemont.
 Aquesta intensa activitat reformadora, però, es va interrompre sobtadament quan l'any 1773 el nou rei Víctor Amadeu III, deixant-se aconsellar per una incompatibilitat de tipus personal, va bandejar el ministre Bogino de l'ambient polític sard. Així i tot, les innovacions que havia introduït el comte durant el període anterior van continuar donant llur fruit fins i tot després de l'allunyament del seu promotor del ministeri de Guerra.
 Pel que fa a les tensions socials que havien de conduir la població sarda a les lluites de la dècada revolucionària, cal tenir en compte que la ideologia que a França havia culminat amb la Revolució no va arribar a Sardenya més que d'una manera parcial i canalitzada sobretot a través de pocs individus que, responent sempre a un interès de tipus personal, van aconseguir d'adaptar-ne els principis que a Sardenya van donar un caire antipiemontès a llurs reivindicacions.[2]
 De fet, l'escepticisme general envers aquesta ideologia es va demostrar de manera prou clara durant l'intent d'invasió francesa de l'illa, durant la guerra que el 21 de setembre de 1792 la República de França havia declarat al Piemont, quan la flota enemiga, que des del golf de Càller amenaçava la capital del Regne, fou decididament afrontada per la població local. La injusta recompensa, però, amb què foren premiats només els elements piemontesos un cop superada la crisi bèl·lica del 1792, va fer que la classe dirigent sarda, oposant-se a la política del virrei Balbiano, enviés a Torí una delegació formada per dos reprentants de cada estament,[3] delegació que havia de presentar al rei una llista de cinc condicions, entre les quals ens convé destacar la que pretenia de reservar tots els càrrecs públics de Sardenya a la població local.
 Mentre els representants dels estaments, rebuts a la cort amb una indiferència absoluta, esperaven a Torí una resposta a les seves demandes, esclatava a Càller, el 28 d'abril de 1794, una revolta popular que es va concloure amb l'expulsió de l'illa de tots els funcionaris piemontesos, inclòs el virrei. Tot i que els estaments i la Reial audiència van fer-se càrrec provisionalment del govern de l'illa, la revolta havia esquerdat la unitat del moviment revolucionari, on interessos de natura personal dugueren a l'execució d'un dels sis delegats a Torí, Girolamo Pitzolo, acusat de traïció, i del marquès Palliaccio de la Planarja, que en qualitat de governador militar de l'illa havia reprimit amb extrema violència la revolta del 28 d'abril.
 Un fet extraordinari, però, va modificar substancialment el clima revolucionari que enterbolí els darrers anys del segle XVIII a Sardenya: Carles Manuel IV, que l'octubre de l'any 1796 havia succeït el seu pare Víctor Amadeu III, va arribar el 3 de març de 1799, tot fugint de les tropes franceses que havien envaït el Piemont, a la capital del Regne, on la família reial residí fins al 1815, data en què recuperà el Piemont.[4]
 Aquest fet va precipitar la tendència revisionista que havia seguit la conclusió de les revoltes del període precedent que, així i tot, es repetiran encara durant els primers anys del segle XIX. Fonamentalment, la burgesia i la noblesa sardes, renunciant a l'actitud autonomista dels darrers anys, van creure més convenient de lligar el propi destí al de la família reial, de manera que el retorn a posicions més reaccionàries esdevenia inevitable.
 Han estat individuades tres tendències que caracteritzen el període de permanència de la cort sabauda a Sardenya.[5] En primer lloc cal destacar el fet que durant aquests anys els principals càrrecs de l'illa foren confiats als diversos membres de la família reial. Així i tot, però, una gran part dels càrrecs secundaris foren confiats a membres de la burgesia i de la noblesa locals. Aquesta segona tendència va permetre al capdavall la perfecta integració entre piemontesos i sards, els quals consentien d'aquesta manera la completa italianització cultural del país.
 Finalment, no es pot ignorar el fet que, malgrat tot, les despeses derivades del manteniment de la família reial i de la necessària defensa de l'illa van contribuir a arruinar la finança sarda.[6]
 L'any 1821, cinc després del retorn al Piemont del virrei Carles Fèlix de Savoia, la crisi econòmica i social esdevenia tan greu que a l'Alguer esclatava una revolta que alguns estudiosos han interpretat com una represa conscient de les reivindicacions progressistes de la darrera dècada del segle XVIII.[7] Efectivament, l'any anterior havia estat alliberat el famós milicià Vincenzo Sulis, que havia viscut més de vint anys reclòs a l'Alguer, a la Torre de l'Esperó Reial (a partir d'aleshores i fins a l'actualitat, anomenada també Torre de Sulis). Tot i que el procés contra els responsables de la insurrecció no va permetre d'aclarir l'eventual participació de Sulis als fets, l'ancià revolucionari va ser desterrat, amb els seus antics companys d'armes, a l'illa de la Magdalena, on va morir pocs anys més tard.[8]
 Estudiant aquests fets, comencen a fer-se'ns presents els noms dels principals membres de la classe dirigent algueresa que han d'acompanyar-nos al llarg dels pròxims vint anys: la família Cugia Manca, que fornia la ciutat de governadors, capitans i alts càrrecs militars; el canonge Decursi, confessor de Sulis durant el seu captiveri a la Torre de l'Esperó; el doctor Bene, conseller en cap l'any 1821; les famílies Rossi i Piccinelli, contra les quals el poble alguerès, ofès de llur pacífica propietat de graners ben assortits durant una època de fam generalitzada, canalitzà la seva ràbia del 25 al 27 de març de 1821, tot causant un mort; i Josep Manno, que des del seu alt càrrec a Torí (aquell any havia d'ocupar el càrrec de ministre per als Afers Interns de Sardenya, tot esdevenint secretari particular del rei) s'esforçà a sol·licitar clemència a favor dels seus conciutadans, un grapat de rebels els renoms del quals ens recorden encara la pregona catalanitat de l'Alguer: Crabit (= ‘cabrit'), Margalló, Menjapeus, de l'Orella...
 La rebel·lió algueresa fou castigada amb una severitat que sorprendria si no tinguéssim en compte que s'havia produït en una plaça forta sotmesa a l'autoritat d'un governador militar: cap cas d'absolució per als setanta-set acusats, trenta-dues penes de mort (entre les quals vint-i-set decapitacions amb posterior exposició pública del cap),[9] dotze cossos cremats i les cendres escampades al vent, quatre penes de presó perpètua... I en tots els casos, la confiscació dels béns.
 És així com la ciutat s'encamina cap a la brillant etapa del Risorgimento italià. La darrera revolta algueresa ha estat un pas enrere, un deute envers els anys revolucionaris del segle XVIII; si volem, potser la dràstica conclusió d'un residual moviment autonomista. A partir d'ara, tres monarques acompanyaran la ciutat –tenaç defensora, des del segle XIV, dels privilegis municipals d'origen català– cap a la unitat amb els estats italians, cap a la uniformitat legislativa. Resumim tot seguit les principals fites d'aquest camí.
 El mateix any de la revolta algueresa, l'antic virrei de l'illa, Carles Fèlix de Savoia, esdevingué al capdavall rei de Sardenya (1821-1831) per l'abdicació a favor seu del germà Víctor Manuel I. Des del seu càrrec de capità general, Carles Fèlix havia lluitat amb mà rígida contra les darreres actituds antipiemonteses que encara dificultaven l'activitat del govern. Ara promulgava el Codi felicià (1827), amb el qual totes les lleis sardes eren recollides i, sovint, modificades.[10] Pel que ara ens interessa, cal assenyalar que el nou codi abolia la Carta de Logu –la «consuetud de la nació sardesca», vigent des de l'any 1421– i allò que restava de l'antic dret municipalista basat en el privilegi.
 El període de les grans reformes, però, coincideix amb el regnat del cosí de Carles Fèlix, Carles Albert I (1831-1849), príncep de Carignano, tenaç visitador de l'Alguer. Sense traumes, fins i tot de la part dels feudataris quan li va semblar convenient, el nou sobirà abolí la jurisdicció feudal a Sardenya (1836): les terres hagueren de ser cedides als municipis, que indemnitzaren generosament els propietaris. Aquesta política significà un èxit absolut per al govern, perquè consolidava el lligam entre la noblesa i la monarquia, que al capdavall es presentava a Europa sense el pes arcaitzant del feudalisme. Alhora, la reforma permetia la ràpida introducció d'altres novetats: l'abolició de la Secretaria d'Estat per a Sardenya, el sistema mètric decimal, el sistema monetari decimal...
 Amb tot això, la progessiva pèrdua de l'esperit autonomista va arribar a traduir-se en una formal petició de ‘fusió perfecta' amb els estats sabaudes de terraferma: el Regne de Sardenya renunciava, en definitiva, a qualsevol forma d'autonomia, a partir de l'aplicació a l'illa de noves reformes inicialment pensades per al continent (30 de novembre de 1847). El darrer virrei de Sardenya, Gabriele De Launay, pogué anunciar al capdavall que el sobirà decidia de formar amb els seus súbdits ‘una sola família'.[11] I el mes de març de 1848 fou concedit l'Estatut albertí, de manera que Sardenya esdevenia una província del regne Sabaude.
 La desil·lusió, però, no triga a fer-se evident. Els guanys que Sardenya s'esperava de la seva renúncia no es veuen arribar, i els avalots tornen a tacar l'illa: l'Alguer, Sàsser, Oristany, Tempio, Nuoro protesten contra la presència dels jesuïtes, esdevinguts símbol d'un règim que es vol enterrar per a sempre i, per tant, cap de turc del malestar generalitzat. El 1849 el general Alberto La Marmora, bon coneixedor de l'illa, hi és enviat, en qualitat de comissari extraordinari per tal de restaurar l'ordre.[12]
 Malgrat tot, aquests fets representaven el veritable examen d'ingrés de Sardenya al món de la política: les primeres eleccions se celebraren el 17 d'abril de 1848. En tota l'illa 7.821 homes (l'1,4% de la població) eren cridats a les urnes per tal d'escollir vint-i-quatre diputats al Parlament Subalpí (Torí).[13] El nombre d'escons es reduí a onze quan Sardenya esdevingué, durant el regnat de Víctor Manuel II part integrant –de fet, regió perifèrica– del Regne d'Itàlia (1861).

  1. ↑ Roberto Palmarocchi, «Il regno di Vittorio Amedeo II», Rassegna Storica del Risorgimento, XXII (1935), 247-255.
  2. ↑ Carlino Sole, La Sardegna sabauda nel settecento [= Storia della Sardegna antica e moderna, dir. Alberto Boscolo, 8] (Sassari 1984), 175-185 i 372-374.
  3. ↑ Els tres estaments o braços (militar, religiós i reial) que constituïen el Parlament general foren instituïts a Sardenya poc després de la conquesta catalana, el 1355, any en què Pere III va convocar les primeres Corts a l'illa. Després de la cessió de Sardenya al Piemont, les autoritats sabaudes, tot i que es van veure obligades a reconèixer aquesta institució d'origen català, no van convocar mai el Parlament, que segons un antic costum hauria hagut de reunir-se cada deu anys. No serà fins a l'any 1793 que el Parlament sard s'autoconvocarà per tal de participar d'una manera activa en la direcció política del Regne.
  4. ↑ Pel que fa a l'estada de la família reial a l'Alguer, veg. Beppe Sechi Copello, Il duca di Monferrato (Torino 1762-1799) (L'Alguer 1979), 12-23.
  5. ↑ Girolamo Sotgiu, «L'età dei Savoia (1720-1847)», dins La Sardegna. Enciclopedia, a cura di Manlio BRIGAGLIA, 2 vols. (Cagliari 1982), vol. I, 90-91 [existeix un vol. 3, amb els «Aggiornamenti, cronologie e indici generali» (Cagliari 1988)].
  6. ↑ M. Plaisant, «Timori di invasione e progetti di difesa in Sardegna dal 1806 al 1808», Annuario della Facoltà di Lettere e Filosofia dell'Università di Cagliari, XXXIX (1978-1979), 255-270.
  7. ↑ Veg. la bibliografia relativa a aquesta rebel·lió dins Lorenzo Del Piano, La Sardegna nell'Ottocento (Sassari 1984), 407. Convé tenir en compte, també, el capítol que hi dedica Beppe Sechi Copello, Storia di Alghero e del suo territorio (L'Alguer 1984), 255-265; l'autor cita un estudi històric de Giuseppe Peretti (1923), escrit a partir d'una memòria firmada pel delegat reial Joan Lavagna.
  8. ↑ Pel que fa a tots aquests fets, veg. sobretot «L'autobiografia di un avventuriero cagliaritano», dins Vincenzo Sulis, Autobiografia, ed. Giuseppe Marci (Cagliari 19972), 9-60.
  9. ↑ No tots els condemnats, però, foren efectivament executats: malgrat que els principals historiadors del període no coincideixen, hom atribueix a la influència de Josep Manno damunt del virrei la gràcia concedida a setze rebels, desviats de la forca en benefici de les galeres.
  10. ↑ Es tracta de les Leggi civili criminale del Regno di Sardegna; veg. Alessandro Lattes, Le leggi civili e criminali di Carlo Felice pel Regno di Sardegna (Cagliari 1909), 507. Malgrat la importància d'aquest codi, des de sempre ha estat considerat més un corpus propi del s. XVIII que no pas un veritable codi modern: el producte final de l'«ancien régime» al camp legislatiu.
  11. ↑ Del punt de vista legislatiu, això significà l’abolició del Codi felicià amb l’extensió a Sardenya dels codis albertins, i la desaparició de les institucions pròpies de la constitució sarda d’origen català, inclosos, naturalment, tant la figura del virrei com els estaments del Parlament general, instituït a Sardenya poc després de la conquesta catalana; veg. A. Marongiu, I parlamenti sardi. Studio storico istituzionale e comparativo (Milano 1979); i Antonello Mattone, «Els parlaments», dins Els catalans a Sardenya, ed. Jordi Carbonell – Francesco Manconi (Barcelona 1984), 83-91.
  12. ↑ L’obra d’A. Della Marmora, aquell any, era encara incompleta. L’illa li devia un Voyage en Sardaigne, de 1819 a 1825 (París: Delaforest, 1826), completat amb el volum III el 1857. Més tard havia de publicar encara l’Itinéraire de l’île de Sardaigne (Torino: Bocca, 1860). Existeixen dues versions italianes d’aquest darrer llibre, tan difós a Sardenya: Itinerario dell’isola di Sardegna, trad. Giovanni Spano (Cagliari: Alagna, 1868); i trad. Pasquale Marica (Caserta 1917, Roma 1920). Veg. també, del mateix G. Spano, uns Emendamenti ed aggiunte all’«Itinerario della isola di Sardegna» del conte A. Della Marmora (Cagliari: Alagna, 1874).
  13. ↑ Pel que fa a aquest tema, veg. Simone Sechi, Storia delle elezioni politiche, dal 1848 al 1979, dins Manlio Brigaglia (ed.), La Sardegna. Enciclopedia cit., I, 187-202; i, sobretot, la bibliografia proposada a la fi de l’article.
Obtingut de «https://ca.wikisource.org/w/index.php?title=Represa_i_exercici_de_la_consciència_lingüística_a_l%27Alguer_(ss.XVIII-XX)/Els_fets_històrics:_del_Regne_de_Sardenya_al_Regne_d%27Itàlia&oldid=136599»