Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/La 'fonologia' catalana de Joan de Giorgio Vitelli

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


VII. LA ‘FONOLOGIA’ CATALANA DE JOAN DE GIORGIO VITELLI

  Al present capítol presentem la traducció en català de la Grammatica algherese – Fonologia que escriví Joan De Giorgio Vitelli després del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Apèndix III). Tot i que la figura de Joan De Giorgio Vitelli (1870-1916) és prou coneguda i que fins i tot la Gran Enciclopèdia Catalana, on el seu nom és justament recollit, recorda que «escriví estudis sobre el folklore i el dialecte alguerès», encara no ha estat estudiada de manera sistemàtica la seva producció.[1]
  La primera referència coneguda a la seva activitat intel·lectual ens la procura Eduard Toda, quan descriu la situació de la catalanística a l’Alguer durant els darrers anys del segle XIX:[2]


Y toquem ja als darrers días de nostra època, en que comensa á iniciarse per allá lo renaixement de las lletras catalanas. En mon primer viatje al Alguer [1887], vaig trobar molta ajuda en un jovenet fill de la terra, á quí per primera volta s’obrían los ulls de estranyesa al veure que un foraster pogués interessarse per sa desvalguda ciutat. Joan Jordi Vitelli y Simó, conta escassament divuyt anys y está seguint los estudis superior [sic] en la ciutat de Sásser: en Setembre de 1887 fou mon colaborador en l’estudi dels arxius algueresos, en Abril de 1888 era un nou iniciat que tímidament trucava á las portas del Parnás catalá.


  A més de confondre el nom i el cognom de Joan De Giorgio amb un nom compost, Joan Jordi, Toda li atribuí un segon cognom, «Simó», que de fet no li corresponia. Joan era fill d’Antoni De Giorgio, conseller de la ciutat, i de Grazietta Vitelli; en aquest passatge, Toda confon De Giorgio amb l’advocat Joan Vitelli Simon, de qui ja hem parlat més amunt.
  Després de publicar les poesies «A la Verge» i «Intima», degudes al jove autor, Toda conclou:


Jordi Vitelli es un dels nostres: si escriu, ho fará com nosaltres, y á ell cabrá la gloria de haver aixecat eixa rica y hermosa llengua catalana, que per lo Alguer s’havía convertit en destrossat dialecte.


  Abans de la fi del segle, quan tot just comptava vint-i-dos anys, De Giorgio Vitelli ja havia enllestit el seu primer estudi, de caràcter erudit, sobre un interessant aspecte de la cultura popular algueresa: La rivalità fra Sassari e Alghero e la sua leggenda, on reprenia el tema relatiu a la festa de Sant Joan ante Portam Latinam.[3]
  Pocs anys més tard, però, motius de caràcter professional obligaren De Giorgio a allunyar-se físicament del moviment de represa cultural a l’Alguer: llicenciat en Jurisprudència per la Universitat de Sàsser (1892-93), el jove alguerès va traslladar-se a Roma (s’hi casà el 1898), d’on passà, el 1906, a Ravenna.
  Així i tot, De Giorgio Vitelli es va anar fent conèixer, a poc a poc, no només entre els seus sinó també a l’estranger, seguint d’aquesta manera les passes dels membres de «La Palmavera», que havien renovat als països de parla catalana l’interès envers el fenomen alguerès. El 1908, efectivament, el seu nom apareix entre els dels poetes algueresos presents a la breu antologia que Jules Delpont, tal com hem dit més amunt, publicà a Perpinyà l’any 1908: Les catalans de l’Alguer. Cal tenir en compte la referència que clou la presentació de l’antòleg: «Il convient de mentionner, à côté de ces poètes, le professeur Joan Palomba, auteur d’una [sic] Gramatica».
  L’edició de la gramàtica de Palomba, com hem vist, havia enterbolit les relacions ja tenses entre els intel·lectuals algueresos i va provocar una situació d’innecessària urgència enmig de la qual De Giorgio Vitelli va començar la redacció de la seva Grammatica algherese, que deixà incompleta. Pels objectius que hi insinua, hem de col·locar-la entre les obres dels gramàtics puristes (contra els conservadors i els eclèctics, segons la classificació d’Scanu),[4] de manera coherent amb allò que Eduard Toda havia pronosticat: «Jordi Vitelli es un dels nostres: si escriu, ho fará com nosaltres».
  Malgrat tot, però, no hem d’oblidar que la Fonologia de De Giorgio Vitelli –primera part de la seva Grammatica algherese– mai no va transcendir. De fet, lluny de la seva ciutat, el nostre autor fou potser l’escriptor alguerès més mal conegut pels seus mateixos conciutadans. Tenia obertes, això sí, les portes d’algunes revistes de Pepinyà, amb les quals va continuar col·laborant fins a la seva mort: Montanyes regalades, dirigida per Delpont, publicava el març de 1916 una carta «D’un Catala d’Italia» firmada per De Giorgio Vitelli, «prefetto della Provincia di Ravenna», relativa a l’atac austríac contra aquesta ciutat.[5] Tres mesos abans de publicar la seva necrològica,[6] la mateixa revista havia dedicat una pàgina al sonet intitulat «Lo meu reconet», on De Giorgio Vitelli recordava, amb una nostàlgia encomanadissa, la seva ciutat:


Terra gentil, vora la mar nascuda,
dols recort de infantesa y de jovent,
à tu no passa dia, patria volguda,

que no vaja, amoros, mon pensament.[7]


  1. Pel que fa als aspectes de caràcter estretament biobibliogràfic, veg. Guido SARI, «Joan De Giorgio Vitelli o de L’oblit», Verde Alghero/Verd Alguer, III, núm. 4 (abril 1991), 8; i núm. 6 (juny 1991), 9; i Pasqual SCANU, Alghero e la Catalogna. Saggio di storia e di letteratura popolare algherese (Cagliari: Editrice Sarda Fratelli Fossataro, 1962), 163-172. A l’Arxiu Municipal de l’Alguer, Fons Scanu, sense col·locació, es pot consultar el treball inèdit de Pasqual Scanu, Un representant de la primera renaixença catalana a l’Alguer: Joan De Giorgio Vitelli, amb el qual l’autor optà al premi «Presidència de la Generalitat de Catalunya» dels Jocs Florals de Santiago de Xile de l’any 1962.
  2. E. TODA, La poesía catalana á Sardenya cit., 222.
  3. Giovanni DE GIORGIO, «La rivalità fra Sassari e Alghero e la sua leggenda», Nella terra dei Nuraghes, I, núm. 2 (Sassari, 17.VII.1892), 7-8; I, núm. 4 (Sassari, 23.X.1892), 6-7. L’original manuscrit d’aquest estudi es troba al «Fons Scanu» de la Biblioteca Municipal de l’Alguer, sense col·locació. El mateix any 1892, concretament el 7 de març, Joan De Giorgio havia enviat a Francesc Matheu una còpia del seu sonet «Festeig»; veg. August BOVER, «L’epistolari alguerès de Francesc Matheu», Estudis de llengua i literatura catalanes», XV (1987), 160-161. Pere CATALÀ I ROCA, a L’aventura catalanista de «La Palmavera» (L’Alguer 1998), 37, es refereix a la breu carta que l’acompanyava, conservada a l’arxiu familiar Matheu, tot considerant-la un dels «pocs ressons catalanistes a l’Alguer» durant la darrera dècada del segle XIX. Per a una relació precedent (1889) entre Francesc Matheu i Joan De Giorgio Vitelli, veg. FORT I COGUL, Eduard Toda, tal com l’he conegut cit., 82.
  4. Pasqual SCANU, «Joan Pais i Melis: la vida i l’obra», dins J. PAIS, Gramàtica algueresa cit., 27-28.
  5. Montanyes regalades. Revista tradicionalista del Rosselló, II [sic, per I], núm. 5 (març de 1916), 84-85.
  6. Montanyes regalades, II, núm. 18 (juny de 1917), 104.
  7. Montanyes regalades, II, núm. 15 (març de 1917), 38.