Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/La qüestió lingüística i l'ensenyament de la doctrina cristiana

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

 IV.2. La qüestió lingüística i l'ensenyament de la doctrina cristiana

 En la seva introducció a l'estudi de la literatura religiosa als Països Catalans,[1] Antoni Comas assenyalava que el conjunt d'obres d'expressió catalana que constitueixen aquest corpus literari és el més vast del segle xviii, fins al punt que cal desconfiar de les possibilitats d'èxit a l'hora de fer-ne un estudi sistemàtic. Aquest escepticisme, naturalment, fóra excessiu al cas de l'Alguer, on el nombre reduït dels textos que ens han pervingut no pot desencoratjar l'estudiós. Ara bé, tenint en compte que els gèneres de caràcter religiós són, alhora, els més rics que ofereix la ciutat sardocatalana, continua essent cert que la religiositat popular representa el reducte més sòlid de la llengua durant el període que precedí la Renaixença.

 A la fi del segle xviii l'Església algueresa ja havia italianitzat la seva estructura administrativa, tot i que recorria al català en els seus tractes amb la població. Un dels trets que singularitza la història lingüística de l'Alguer és l'escàs relleu que hi assolí la llengua castellana, pràcticament desconeguda als sectors més humils. En aquest sentit és fonamental l'afirmació de Kuen:

El conocimiento del idioma español en Alguer se habrá reducido siempre a un círculo relativamente limitado de personas instruidas, y sobre todo no ha podido el español expulsar el catalán de la vida religiosa, de la predicación y de la doctrina cristiana en Alguer, al contrario de lo ocurrido en otras ciudades de Cerdeña.[2]

 El procés de castellanització generalitzat als Països Catalans, per tant, és inexistent a l'Alguer. Tot i que s'havia perdut qualsevol relació directa amb les antigues cases regnants i que bona part dels bisbes algueresos procedien de la península italiana, mai no s'arribà a prohibir i ni tan sols desaconsellar l'ús del català en l'ensenyament de la doctrina, tal com féu Carles III a Catalunya, amb la reial cèdula de l'any 1768.[3]

 Al contrari, certes directrius del sínode que Joan Baptista Lomellini (1727-1729) havia celebrat a l'Alguer el 8 d'abril de 1728 confirmaven l'esperit del concili de Trento: el bisbe, efectivament, s'interessava per la creació d'escoles elementals a la seva diòcesi i imposava als capellans l'obligació d'impartir cada diumenge, en la llengua vernacla, la doctrina cristiana:

Decretum VII: Parochi teneantur diebus festis docere doctrinam Christianam lingua vernacula. In omnibus anni festis diebus inter Missarum solemnia ante Offertorium aliquam partem doctrinae Christianae, vel unum ex Misteriis fidei principalibus lingua vernacula explicent [...]. Singulis autem diebus Dominicis totius anni una hora post meridiem, puerum cum campanucula per Oppidi vias percurrere faciant, ut Parochiani in Ecclesia Parochiali, seu alio loco publico, et decenti congregentur, ibique pueros interrogent, ac istruant, ut etiam adolescentes, seu adulti addiscere valeant.[4]

 Malgrat la campanya italianitzadora del pare Vassallo, de qui ja hem parlat més amunt, el sínode del bisbe de l'Alguer Joaquim Radicati (1771-1793), celebrat l'any 1785, insistia sobre la necessitat de la instrucció catequística i afegia, encara, l'obligació de recitar o cantar les principals oracions en llengua vernacla després de les classes de doctrina.[5] Precisament això va fer necessària la publicació, el 1790, de la primera versió algueresa del Compendi de la Doctrina Cristiana.[6] No sabem damunt de quins textos havien estudiat fins aleshores la doctrina els pocs minyons algueresos capaços de llegir, tot i que no manquen a les biblioteques sardes exemplars de catecismes catalans d'èpoques precedents. Però el cert és que el Compendi de Radicati, exclusivament adreçat als lectors algueresos i que al seu moment degué representar una indubtable novetat, contribuí a consolidar el costum d'impartir els rudiments de la doctrina en català, principal vehicle de l'ensenyament del catecisme fins als primers anys del segle xx, quan entrà en contacte amb l'italià; li cedí completament el lloc el 1915, en coincidència amb l'inici de la Primera Guerra Mundial.[7]


  1. Antoni COMAS, Història de la literatura catalana, IV [=Història de la literatura catalana, dirigida per M. de RIQUER, vol. IV] (Sant Joan Despí 19812), 352. «La literatura religiosa», a la qual l'autor dedica les pàgs. 352-498, constitueix el cap. VI del volum; per qüestions metodològiques en seguirem l'estructura, tot aplicant-la a l'Alguer.
  2. H. KUEN, El dialecto de Alguer y su posición en la historia de la lengua catalana, «Anuari de l'Oficina Romànica de Lingüística i Literatura», V (1932), 126.
  3. A. COMAS, Història de la literatura catalana cit., 26.
  4. Constitutiones sinodales dioecesis Algaren, et unionum, editae ab Illmo. et Revmo. Fr. Ioanne Baptista Lomellini, Algaren, et unionum episcopo (Calaris: Typis Sancti Dominici, [1728]), 11.
  5. Prima Synodus Dioecesana Algariensis ab illustrissimo, et reverendissimo Domino Don Fra Joachino Radicati ordinis Praedicatorum (Sassari 1786), 14-15.
  6. Breve compendi de la Doctrina Cristiana imprimida per ordra dell'Illm., i Revm. Monsenor Don Fra Gioacqí Radicati bisba del Alguer, y Unions (Cagliar: Emprenta Real, 1790); vegeu-ne una reproducció anastàtica dins J. ARMANGUÉ – F. MANUNTA (eds.), Doctrina cristiana cit.
  7. Es refereix concretament a l'any 1915 Pasquale SCANU, Una corsa attraverso la letteratura catalana di Alghero, dins A. BALLERO, Alghero. Cara de roses cit., 400.