Tirant lo Blanch (1873-1905)/Capítol 11

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca



Les gracies que lo rey de Anglaterra fa al hermita




Plagueren al entreftit Rey les aviffades paraules dl hermita e feuli ifinides gracies de la fua gratiosa proferta, e pres en fi molt gran alegria, conexet que lo confell que li dava era de virtuos cavaller. Aceptat aquell ab molta benignitat e preftament feu fer tot lo que lermita havia ordenat.


E com agueren dat fi a lur raonament, lo Rey ifque en la gran fala e moftra la fua cara a la gent, molt alegre, e lo feu geft, que paria teneir molt gran animo. Tots els cavallers ftaven admirats com veien al Rey tenir tanta contentacio, car molts dies eren paffats q no lhavien vift riure, ne la fua cara alegrar fe.


Lermita, qui fera partit del Rey, poch fpai paffa que fon tornat de comprar les cofes neceffaries per a les magranes, e dix al Rey:


-Fenyor, un sol material nos manca, empero yo fe que la Conteffa ne te. Com fon marit Guillem de Varoych era viu ne tenia molt, per ço com ferveix a moltes cofes.


Dix lo Rey:


-Ara vull que los dos hi anem a la Conteffa per haver ne.


Lo Rey trames a dir a la Conteffa com volia anar a parlar ab ella. E exint la Conteffa de la fua cambra, veu fe lo Rey davant ab lermita.


-Conteffa -dix lo Rey-, per voftra gentilefa e virtut feume gracia que em doneu un poch de fofre viu, d aquell que te a foch que nos pot cremar, d'aquell que lo Comte, voftre marit, tenia en les antorxes, per gran vent que fes, apagar nos podia.


Respos la Conteffa:


-Qui ha dit a voftra fenyoria que mon marit Guillem de Varoych fabia fer tals antorxes ab tal llum?


-Conteffa -dix lo Rey-, aqueft hermita que aci es.


E la Conteffa preftament ana a la cambra de les armes e portan tant que lo Rey ne fonch molt content.


Com lo Rey fonc tornat en la gran fala e lo dinar era ia prest, lo Rey pres per la ma al hermita e pofas en la taula, e feu feure lermita al coftat seu, fet li aquella honor que ell era merexedor. Eftaven admirats los fervidors del Rey de la molta honor que lo Rey feya al hermita, e molt mes ftava admirada la virtuofa Conteffa, per ço com li acoftumava de donar caritat e prenia molt gran plaer e confolacio de parlar ab ell, com li venia a demanar almoyna, que de les raons fues reftava molt aconfolada. E dolia li molt, per la molta honor que lo Rey li feya, com mes caritat no li havia feta, fi be de ell havia la natural conexença perduda. E dix a les fues donzelles les feguents paraules:


-O, com ftic molt enujada de la mia gran ignorancia, com no he feta molt mes honor en aqft pobre de hermita, car jo crech que ell deu effer home de fantiffima vida, com laja tengut tant de temps en la mia terra e no li he fabuda fer la honor que ell era merexedor! E veig ara que mon fenyor lo Rey, qui es tan benigne e piadof, lo fa menjar al feu coftat. A tots los dies de ma vida me dolra la poca honor que li he feta. Oh Rey virtuos, pare de mifericordia, lo que yo he fallit ho fmenau ara!