Tirant lo Blanch (1873-1905)/Capítol 19

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca



Rahons que fa la Comtessa al rey hermita com li demana en gracia que li prestas les armes de son marit lo Comte Guillem de Uaroych, e com ordena la batalla per entrar en camp clos ab lo rey moro, del qual guanya gloriosa victoria.


-Ab alegria de goig inefable, fenyor, me record q ef veritat tot lo que la fenyoria voftra ma dit; e refte molt aconfola com hoig recitar los fingulars actes dl meu virtuof marit e fenyor, que yo en ftrem amava e en grandiffima ftima tenia, com aquell q era digne d fama gloroifa e merexedor de real corona per les fues virtuts infignes. Mas la fortuna mes ftada molt adverfa, qui fa viure adolorida, qul ma llevat davant los meus ulls. E def que de mis parti no fe que fon bons dies ni menys bones nits: entre les unes cofes e altres, tots los dies me fo de paffio. E de aço no vull mes parlar per no enviar la altefa vra; sol vos deman, en gratia e merce, me vulla perdonar la fenyoria voftra com en lo temps de voftre hermitatge yo no fiu per laltefa vra lo que be aguera pogut fer e fi yo agues fabut la iermandat que havieu tenguda ab mo fenyor Guillem de Varoych, yo us aguera feta molt mes honor e donat de mos bens que fet no he.


Molt fonch content lo rey de les paraules de la virtuofa Comteffa.


-Lla hon no ha erra no fretura demanar perdo. Voftres virtuts fon tantes que nos porien recitar, ni yo no baftaria a fer les gracies del que us fo obliguat. Sol vos prech, per la voftra gran vtut e gentilefa, que les armes que us he demanades me vullau preftar.


E pftamet la Cotefa li feu traure unes altres armes q eren cubertes de brocat blau. Com lo rey les veu, dix:


-Senyora Cotefa, co teniu be guardadef les armes de voftre marit! Per molt que aquefts fenyors e yo vos aiam pgada, no les nos haveu volgudes preftar. Aqueftes fo les que Guillem de Varoych entrava en los torneigf; aquelles que yo demane ftan peniades dins lo voftre retret, qui fon cubertes d un domas blanc e vert, ab un leo dor coronat, e ab aqlles fe yo be q ell entrava en les molt cruels batalles. E fi vos, fenyora Comteffa, enuig noy prenieu que yo entras dins lo retret, a mon parer, yo les trobaria.


-Ai trifta- dix la Comteffa-, par que tota voftra vida fiau criat en efta cafa! Be pora entrar la fenyoria voftra, e mire e prenga tot lo que millor li parega.


Vent lo rey la fua bona volentat, loy regracia, e entraren tot dins lo retret e veeren les alli penjades. Lo rey les fe feu dar e feu les adobar de tot lo que neceffari era.


La batalla fon concertada per a lendema, e en la nit lo rey fen ana a la fglesia maior e alli ftigue tota la nit agenollat davant laltar de la facratiffima Mare de Deu, fenyora noftra, ab totes fes armes qui ftaven fobre laltar. Com fon dia clar, hoi miffa ab gran devocio; acabada la miffa, fe feu armar dins la fglefia, e menja duna perdiu, per ço q natura fe fforças un poch. Apres ifque al camp, e totes les dones e donzelles ifqueren de la ciutat descalces, les donzelles en cabells, fent profeffo, fuplicat a la divina mageftat e a la facratiffima Mare de Deu iefus q donas victoria al lur rey contra lo rey moro. Com lo rey hermita fonch dins lo camp, vench lo rey moro ab tot fon poder de peu e de cavall, e entra en lo camp ab animo d virtuos cavaller. E tots los moros puiare alt en un toçal per mirar la batalla, e los criftians ftigueren prop de la ciutat. Lo rey hermita portava una laça ab lo ferro ben fmolat e una pavefina en lo braç, lefpafa e un punyal. Lo rey moro portava un arch de flexa, fpasa e al cap una cervellera ab moltes tovalloles embolicades.


Com los dos animofos reys foren dins lo camp, la hu ana devers laltre ab molt gran animo. Lo rey moro tira preftament una flexa e dona li en lo mig d la pavefina, e paffalay de clar efsems ab lo braç, qui no fi pogue aturar, e pftament lin torna a tirar altra, e dona li en mig de la cuxa, ab larnes q portava: la flexa no pogue paffar dl tot e feya li molt de empaig al paffejar que feya; ell fon ferit de dues naffres ans que acoftar fi pogues, e tira li la llaça com fon prop dell. E lo rey moro era molt dftre en les armes, e ab lo feu arc, com veu venir la llança, rebatela e feu la anar lluny de fi mes d deu paffes. En aço lo rey hermita fe fonch tat acoftat a ell que nol lexa mes tirar. Com li fonhc quafi que ab la ma lo podia tocar, dix en alt, cridant: -Ajudam, Deu, e vinga tota la morifma contra mi!


Com lo rey moro veu laltre tan prop de fi e no podia tirar ab larch, tingues per perdut.


Com lo rey hermita hague tirada la lança, pftament mes mas a lefpasa e acoftas tant com pogue a ell e donali un gran colp fobre lo cap, empero no li feu gran mal, tantes eren les tovalloles que portava. E lo rey moro ab larch dfeniaf e rebatia li molts copf, en tat quel rey hermita li tira un gran colp q li talla lo braç, e mes li lefpasa tota dins lo coftat, e fon forçat al rey moro que caygues en terra; e tan preftament com pogue lo rey hermita li talla la tefta, pres la llança a mes la tefta en la punta, e ab aqlla victoria lo rey fen torna dins la ciutat.


Penfau ab quanta alegria ftaven los criftians, dones e donzelles, penfant com eren ia fora de captivitat. Com lo rey fon dins la ciutat, feren venir los metges e curaren lef naffes del rey.


Lo dia feguent, de mati, lo rey tingue fon cofell en la cambra on iahia, e fon deliberat que trameteffen dos cavallers per ambaxadors als moros, dient los que volgueffen obfervar les convinenfes per ells promefes e jurades p tots ells, e fen podien anar falvament e fegura, ab tots ll¡urs navilif, robes, ioyes, en fes propries terref, fens que per nengu del regne nols fera fet mal ne dan.


Com los embaxadors foren elets, trameteren un trompeta per falconduyt. Los moros foren contents de dar lo falconduyt tan baftant com lo volgueren. Los embaxadors partiren; com foren junts ab los moros efplicaren lur embaxada. Feren los ben apofentar e pregaren los que fperaffen la refposta. E aço digueren per fer los una gran maldat, car tornaren en maior malicia per la molta dolor que tenien dl mort de llur rey.


Entre ells fonch molt gran altercacio aqui farien rey. Los uns volien que fos Cale Ben Cale, los altref volien que fos Aduqueperech, cofin germa del mort rey. Feta la eleccio per ells de Cale Ben Cale, per ço com era bon cavaller e valentiffim, de continent que lagueren alçat rey mana que prengueffen los embaxadors e tots los qui eren veguts ab ells, e feu los matar. Llevaren los a tots les teftes e pofaren les dinf una farria, e ab un afe les trameteren devers la ciutat. Les guardef qui ftaven en les torres de la ciutat veren dos ginets ab lafe que feyen anar; com foren prop de la ciutat defempararen lafe e tornaren fen molt corrent.


Lo capita de les guardes veu lo cas, mana a deu homens a cavall que anaffen a veure quin cas era aquell; com ho hagueren vift, no volgueren effer exits per veure un tan nefandiffim cas, ne tan gran perdicio; e preftament ho anaren a dir al rey e a tot lo confell. Com lo rey fabe tal novitat, pofat fonch en gran admiracio e dix femblants paraules.