Tirant lo Blanch (1873-1905)/Capítol 6

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




Lementacio que feu lo Rey



Si a Deu plafent pot effer que yo mes que vinet miferable fia evergoyit, vingua la mort fobre mi, qui es lo darer remey de tots los mals; car a mi recreixen infinits sfofpirs, tants e tals, que fi virtut non refiftis, abreujaria los dies meus. ¡Oh de mi, defaventurat Rey, que tot lo mon mos dans a pietat mouent, e tan pochs advocats en ma iusta caufa trobe! ¡Oh Rey fobira de gloria, fi la paffio e poch faber vivament les mies fatigues a dir nom donen loch, fupleix tu, fenyor, los defectes de la mia ignorancia, puix ta ample e clar cami te moftra la mia iusticia! E no vulles, fenyor, per la tua pietat e mifericordia, que aqft teu poble criftia, encara que fia gra peccador, no permeta la tua clemencia que fia afligit per la morifma, mas coferval e defelo, e fia reduyt al teu fanct fervey, per quet pugua fervir e donar labor e gloria. Car en tal put ftic com lo treballat mariner, que fallint li aquell port a on fperança de repos presumia, per ço recorrech a tu, facratiffima Mare d aquell Deu Jesus, que vulles p la tua pietat e mifericordia foccorrer e aiudar; e deliuramt de aquefta gran in preffio en la qual fo pofat, a fi q en lo meu regne fia glorificat lo fant nom del teu glorios fill.



E ftant lo afligit Rey en aqueftes lamentacions, pofa lo cap fobre lo llit, e donali de parer que ves entrar p la porta del retret una belliffima donzella, veftida de domas blanch, ab un petit infant en los feus braços; e moltes altres donzelles q venien apres della cantant totes lo Magnificat. Com fon acabat de dir, la fenyora delles fe acofta devers lo Rey e pofali la ma fobre lo cap e dix li femblants paraules:



-No duptes, Rey, en res; hages bona confiança que lo Fill e la Mare te aiudaran en aquefta gran tribulacio en que pofat ftas. E lo primer home que veuras ab longua barba, quet demanara per amor d Deu karitat, befal en la boca en fenyal d pau, e pregal graciosament que dexe labit que porta, e fes lo capita de tota la gent.



Lo adolorit Rei fe dfperta, e no veu res; ftigue admirat del fomni que fet havia e penfa molt en aquell, recordant li tot lo que vift havia. E ifque fora del retret, e foren alli tots los maiors cavallers, qui digueren al Rei:



-Fenyor, tots los moros fe fon atedats davant la ciutat.



Lo Rey feu molt bon fforc en la millor manera q pogue, e feu molt ben guardar aquella nit la ciutat.


Lo mati feguent lo Comte ermita era puiat en la alta muntanya per a collir herbes per a fuftentacio de fa vida, e veu la gran morifma que corrien tota la terra; defempara la fua deferta habitacio e recollis dins la ciutat, la qual troba molt adolorida.



Lo pobre de vell, que molts dies eren paffats q no havia menjat fino herbes, veu la ciutat molt atribulada, anafen al caftell per demanar a la Comteffa li plagues donar karitat. Com fonch dins lo caftell, veu lo Rey q eixia d hoyr miffa, e vchet lo molt prop de si, agenollas davant ell e fuplical que per reverencia de Deu li volgues dar karitat. E lo Rey, recordant li lo fomni, aiudal a llevar, e befal en la boca, e pres lo per la ma e mes lo dins en una cambra. E asseguts, lo Rey feu principi a femblants paraules.