Tirant lo Blanch (1905)/3/Capítol 215
CAPITOL CCXV.
Les raons que paſſaren entre Tirant e la Princeſa, e Plaerdemauida.
Q
Ui promet en deutes met. La promeſa, dix la Princeſa, nos feu ab aƈte de notari. E Plaerdemauida qui prop della era e hoy la reſpoſta de la Princeſa, preſtament li dix: No ſenyor, que promeſa de compliment de amor, ni en exercir aquell noy cal teſtimonis, ni menys aƈte de notari. Ay triſtes de noſaltres ſi caſcuna vegada ſe hauia de fer ab ſcriptura, noy baſtaria tot lo paper del mon: ſabeu com ſe fa? a les ſcures que teſtimonis noy haja, car james ſe pot errar la poſada. O deſta folla, dix la Princeſa, e toſtemps me parlaras a la ma? Tant Tirant no li dix, tant no la ſuplica, james volgue fer res per ell. Com foren dins la cambra Lemperador crida a Carmeſina, e dix li: Digau, ma filla, les paraules que Plaerdemauida ha dites de qui les ha? Segurament, ſenyor, yo nou ſe, dix la Princeſa, ni james coſa li parli: mas es folla e atreuida en parlar, e diu tot lo que li ve a la boca. No es folla, dix Lemperador, ans es la mes ſentida donzella que en la mia cort ſia, y es donzella de molt de be, e dona toſtemps de bons conſells. E no veus tu com vens al conſell con yo la fas parlar, com parla ab gran diſcrecio? Tu volries al noſtre Capita per marit? E la Princeſa torna roja e vergonyoſa, e no pogue res dir: e apres vn poch ſpay, recobrat animo, dix: Senyor, apres quel voſtre Capita haura complida la conqueſta dels moros, en aquell cars yo fare tot lo que la mageſtat voſtra me manara. Tirant ſen paſſa a la cambra de la Duqueſa, e trames per Plaerdemauida, e con li fon preſent, dix li: O gentil dama, yo no ſe quin remey pendre puga en mos fets, car la mia anima ſe rahona ab lo cors, e axi be deſige la mort com la vida ſi vos remey no donau a ma dolor. Yol vos dare en aqueſta nit, dix Plaerdemauida, ſi vos me voleu creure. Digau, donzella, dix Tirant, ſi Deu vos augmente la honor, les paraules que digues en preſencia del Emperador de la ſenyora Princeſa e de mi, quius prega que les digueſſeu? en gran penſament poſat me haueu, queu deſige molt ſaber. Aqueix propi penſament que vos teniu, dix Plaerdemauida, te ma ſenyora, hoc encara Lemperador com ell mo ha demanat, e yo li he fetes altres pus forts rahons com vos ſou digne de hauer la Princeſa per muller: e a qui la poden dar millor que a vos? E ſi en les coſes del mon noy ha principi, tan poch noy pot hauer fi: e res que yo diga tot mo pren en be. Lo que es cauſa de aço yous ho dire en ſecret. Ell ſe fa enamorat de mi, e volriam alçar la camiſa ſi yo loy conſentia, e ham jurat ſobre los ſanƈts euangelis que ſi la Emperadriu ſe moria de continent me pendria per muller, e ham dit per ſenyal de fe beſem nos: e aquell beſar ſeria poca coſa, mas ſera mes que no res. E yo li reſpongui: Ara que ſou vell ſou luxurios? e com ereu joue ereu virtuos. E no ha moltes hores paſſades quem ha dat aqueſt raſtre de groſſes perles, e ara ſta ab ſa filla demanant li ſius deſija per marit. E ſabeu per que loy digui? perço que ſi vos entraueu de nit en la ſua cambra, e fos mala ſort ſe erras em volgueſſen dar carrech negu, que tinga paues ab que cobrir me puga, dient: Senyor, jau hauia dit a voſtra mageſtat, la Princeſa me mana que yol fes entrar. E per aqueſta forma tot hom haura de callar. Dix Tirant: Sapia yo la forma com ſe ha de fer, que molt ho deſige ſaber. No tarda Plaerdemauida a fer principi a tal parlar.