Tirant lo Blanch (1905)/3/Capítol 219

CAPITOL CCXIX.

Lamentacio que fa Tirant.

A

B deſig de trobar en ma dolor ſemblant companyia eſtich deſemparat ja de aqueſt mon deuallant en los triſts e tenebroſos palaus, pero puix ab multitut de ſoſpirs ja no puch reſtaurar la mia miſerable vida, plaume lo morir, e lo viure ſens tu, ſenyora Princeſa, en ſtrem mes odioſa: mas perque la cauſa de la mia mort per a ſempre ſia paleſa, a Deu ſuplich puix en ma vida mon delit a ates terme, coue que lanima abandone lo cors. O ſenyor Deu eternal! tu qui eſt ple de tota miſericordia feſ me gracia que yo muyra en los braços de aquella virtuoſiſſima Princeſa perço que la mia anima en laltre mon haia millor repos. En aço Ypolit no ſabent res en los fets de Tirant, mas ſentint la gran remor que dins lo palau era, e lo gran aualot que per tota la ciutat anaua, e veya que ſon Meſtre Tirant era dins lo palau, moſtrant a tots los ſeus que a la cambra del Duch aquella nit dormia, lo Veſcomte e Ypolit ſabent les amors dell e de la Princeſa feren armar tota la gent: e dix lo ſenyor Dagramunt: Yo no puch penſar que altra coſa ſia ſino que Tirant haura fet alguna traueſura en la cambra de la Princeſa, e ſera vengut a noticia del Emperador, y ell e tots noſaltres haurem part de la boda, perque es de neceſſitat que preſtament tots ſiam en punt e armats perço quel pugam ſocorrer ſi meſter ho haura, car totes les nits que ell ha dormit aci no ſi ha ſeguit nouitat neguna, e tan preſt com ell es ſtat defora podeu veure quina nouitat tan gran per tot lo palau. Dix Ypolit: En aqueſt ſpay que voſaltres vos armareu yo ire preſtament a la porta del palau per ſentir aço que es. Anau preſtament, digueren los altres. Com foren fora de la poſada lo Veſcomte ſegui Ypolit. Senyor, dix Ypolit, vaja voſtra ſenyoria a la porta major e yo ire a la del ort, e qui mes preſt pora ſaber noua certa quina remor es aqueſta vingau a dir al altre. Lo Veſcomte dix que era content. Con Ypolit fon a la porta del ort penſant la trobar tancada ſtigue ſcoltant, e ſenti planyer ab veu molt adolorida, e dona li de parer que fos veu de dona, e dix en ſi: O com volria molt mes ſentir la veu de Tirant que no de aqueſta donzella quis vulla que ella ſia. Stigue mirant ſi poria pujar per la paret, com veu que loch noy hauia torna a la porta ab lo cor repoſat penſant que tot allo fos cauſa de alguna donzella. Plore quis vulla, dix Ypolit, o dona o donzella, e faça ſon dol, puix no es mon ſenyor Tirant. Partis de alli e ana a la plaça hon troba lo Veſcomte e altres qui volgueren ſaber que era ſtada la cauſa de la remor, pero ja paſſauen vn poch los crits e la remor era remeyada. Lauors Ypolit recita al Veſcomte com a la porta del ort era ſtat e no era pogut entrar, e que hauia ſentit planyer vna veu que paria de dona, e no ſabia qui era, e penſaua que per aquella dona deuia eſſer ſtada aquella remor que fehien. Per merce anem alla, dix lo Veſcomte, e ſi es dona o donzella qui haia meſter ajuda donem lay ſi fer ſe pora, car per art de caualleria hi ſom obligats. Ells foren a la porta del ort e ſentiren lo planyer gran que dins lort feyen, pero no podien compendre lo que deyia ni podien coneixer la veu, car ab la gran dolor que ell paſſaua tota la veu li era cambiada. Dix lo Veſcomte: Metam ne les portes a terra car es de nit e negu no ſabra que noſaltres ho hajam fet. E la porta ſtaua uberta, car en la nit Plaerdemauida lauia deixada uberta perço com Tirant ſen volgues anar ho pogues ben fer, no penſant que tant de mal ſe ſeguis: e los dos enſemps donaren dels muſcles en la porta tant fort con pogueren, e preſtament la porta ſobri: lo Veſcomte entra primer e feu aquella via hon ſentia la veu, que paria molt ſtranya. Dix lo Veſcomte: Quis vulla que tu ſies, yot deman de part de Deu quem digues ſi eſt anima qui vas en pena o ſi eſt cors mortal que haies meſter ajuda? E Tirant ſe penſa que aquells foſſen de Lemperador, e per no eſſer conegut e que ſen anaſſen deſfreça la veu, per be que la tingues ab lo mal que paſſaua prou deſfreçada, e dix: Yo fuy en mon temps chreſtia batejat, e per mos peccats vaig en molt gran pena: yo ſo ſperit inuiſible, mas encara que voſaltres me vejau nes cauſa que prench forma, e los mals ſperits qui aci ſon me trocegen los oſſos e la carn, e de troç en troç la lançen per layre. O quina pena es tan cruel la que yo paſſe! e ſi voſaltres aci ſtau ſereu participants en la mia dolor. Ells hagueren molt gran temor del que hauien hoyt dir, e ſenyaren ſe, e digueren lauangeli de ſant Johan. Dix lo Veſcomte alt queu hoy Tirant: Ypolit, vols que anem a la poſada e prengam tota aquella gent darmes, e ab aygua beneyta e ab vn crucifix que tornem a veure aço que es, car no pot eſſer que aço no ſia qualque gran fet com aci en aqueſt ort ſon venguts? No, dix Ypolit, no fretura tornar a la poſada per neguna coſa, vos e yo portam ſpaſes en que es lo ſenyal de la creu: dexaume a mi acoſtar. E Tirant ſenti anomenar Veſcomte a Ypolit, e dix: Si tu eſt Ypolit, de França natural, acoſtat a mi e no haies temor. Lauors Ypolit tira la eſpaſa, e poſas la cruera dauant, ſenyas, e dix: Yo com a verdader chreſtia crech be e verdaderament en los articles de la ſanƈta fe catholica e tot lo que creu la ſanƈta romana Sgleſia, e en aqueſta ſanƈta fe vull viure e morir. Acoſtaſi ab gran temor que tenia, mas certament molt mes ne tenia lo Veſcomte que no ſi goſaua acoſtar: e ab baxa veu Tirant lo crida, e dix li: Acoſtat a mi que yo ſo Tirant. E aquell en aquell cars hague major temor, que ſtaua en punt de tornar ſen. Tirant hague noticia de aço, alça la veu, e dix li: O com eſt couart caualler! encara que fos coſa morta, per que duptes venir a mi? Ypolit, conexentlo en la paraula, corrent acoſtas a ell, e dix li: O ſenyor meu, y vos ſou? qual deſauentura vos ha portat aci? en tal ſo vos veig ſtar, que deueu eſſer nafrat o no teniu poder de leuar uos. No cures ni digues res, dix Tirant, mas qui es aquell qui ab tu ve? ſi es del linatge de Bretanya feſ lo venir. Si ſenyor, dix Ypolit, que lo Veſcomte es. Ell lo crida, e con lo veu fon molt admirat de ſemblant ventura e de tot lo que dit los hauia ſens que conegut no lauien. No ſtigam en noues, dix Tirant, traeume preſtament daci. Los dos lo prengueren en braços e tragueren lo de lort, e tancaren la porta, e portaren lo prop de la ſua poſada, e poſaren lo deius vn porxe quey hauia. Yo ſent dolor que james ſenti, dix Tirant, que de tantes vegades que ſo ſtat nafrat en punt de morir, james lo meu cors hague ſentiment de tan mortal dolor: metges hauria meſter que nou ſentis Lemperador. Senyor, dix Ypolit, voleu queus done vn bon conſell? la malaltia voſtra no es tal que celar ſe puga, maiorment per la murmuracio que en lo palau es: caualcau, ſenyor, ſi fer ho podeu, e anau als palaus de Bellſtar hon teniu los voſtres caualls, e poſarem fama com lo cauall vos es caygut e aus rompuda la cama. Reſpos lo Veſcomte: Certament, coſingerma ſenyor, Ypolit diu molt be, e perço yo loaria que axis degues fer: altrament toſtemps vendria en noticia del Emperador, car forçat es que de amor no ſpere hom altre be de ſa ſenyoria ſino treballs e congoxes e dolors, e a vn plaer cent dolors ne aconſegueix hom: perque yo loaria que apres que ſiau guarit e hagueſſem complits noſtres vots que fets hauem tornaſſem en noſtra terra, e açous hauria yo en molta gracia. Senyor Veſcomte, dix Tirant, dexem ſtar axo, car qui es aquell qui tan altament haja encatiuat ſon cor quel pugua deſligar de la preſo en que ſta? no es cars a preſent de parlar de tals afers, mas tu, Ypolit, ſecretament fes portar les beſties aci, e laquanea que vaja mes pla. Tornem a la Princeſa. Plaerdemauida ſtigue tant en lo terrat fins que veu que ſen portauen a Tirant, e entraſſen dins la cambra hon era la Princeſa ab la Duqueſa e totes les donzelles. La Emperadriu ſtaua admirada per vna rata hauer tanta de remor com en aquell palau hauia, e aſſigues en lo lit, e dix: Voleu fer be, donzelles? puix lo palau es aſſoſſegat, tornem a dormir. La Princeſa crida a Plaerdemauida, e dix li a la orella Tirant hon era? Ja, ſenyora, ha fet ſon cami, dix Plaerdemauida, ab molta dolor que ſen va: mas no li goſa dir com tenia la cama rompuda ni del que dit hauia, hi ella fon molt contenta com nol hauien viſt ni trobat. La Emperadriu ſe fon leuada, e totes ſtauen en camiſa per anar a ſon apartament. Dix la Viuda repoſada a la Emperadriu: Bo ſeria, ſenyora, que feſſeu anar a voſtra filla a dormir ab voſtra alteſa, perço que ſi la rata tornaua que nol ſpantas mes fort que no ha. Reſpos la Emperadriu: Be diu la Viuda: vina, ma filla, que millor dormiras prop de mi que a ſoles. No, ſenyora, vaja ſen la excellencia voſtra, que la Duqueſa e yo dormirem, e no vullau hauer mala nit per mi. Parla la Viuda, e dix: Sens enpediment negu, trobant me yo en auançada edat, caminant per lo miſerable pla tinch lo foch enſes de la romana ſanch: yo, primera de totes, ab mon enginy penſi en la mia fantaſia apartar tal occaſio, crexent lo meu deſig en poder hauer aquella rata, e ella fugi ab peu torbat de les maleytes cambres mies. E dix la Emperadriu: Anem, que yom refrede aci. Senyora, puix tant me forçau, dix la Princeſa, anau que preſtament yoy ſere. La Emperadriu ſen ana manant li que preſtament hi anas. La Princeſa ſe gira a la Viuda, e ab irada veu li feu principi ab paraules de ſemblant ſtil.