Tirant lo Blanch (1905)/3/Capítol 244

CAPITOL CCXLIV.

Com Ypolit obtes de la Emperadriu lo do que li demanaua.

L

O voſtre gran ſaber de nobleſa tanta acompanyat, que ſens comparacio major pena me fa ſentir per eſſer tanta la eſtima de la majeſtat voſtra, car la ſtrema amor que us porte me força que no puch ſtar ſino prop de la excellencia voſtra: e no ſens gran raho, car fallint me tal acoſtament ſtich en un nou purgatori, e aço ve per yo infinidament amar la voſtra virtuoſa perſona: ſuplicant aquella en qui tota ma ſperança repoſa me ſia atorgat un do qui ſera augment de ma honor e fama. E per lo voſtre molt merexer, qui tant val, ſol per eſſer en recort, que dels damnats ſe diu eſſer los gran aleujament de pena lo recordar ſe que ſon alguna coſa: e axi men pren a mi, ab tot que paſſe mala vida per no eſſer cert de voſtra alteſa eſſer amat, mas ſol recordant me de la gran dignitat que en la majeſtat voſtra tinch coneguda me dona gran aleujament a mon canſat viure: e tant com mes virtut la perſona poſſeheix, tant es per los altres mes amada. Perque ſenyora, puix la fortuna mia tan poch me ha acompanyat, ſenta yo aqueſta gloria de aqueſt gracios do, ſi de la alteſa voſtra ſere amat, e quem façau cert en que ſta ma vida. E ſi la ſort me ſeria tan parcial e fauorable que dormint e vetlant yous pogues amar e ſeruir, negu mes benauenturat de mi trobar nos poria. E dona fi en ſon parlar. No tarda vn poch eſpay que la Emperadriu ab geſt e cara afable a vna tal reſpoſta feu principi.