Tirant lo Blanch (1905)/3/Capítol 247

CAPITOL CCXLVII.

Replica que fa la Emperadriu a Ypolit.

E

Ncara que la mia penſa ſia ſtada turmentada, no reſta que nom trobe en lo mes alt grau de conexença de tu, la qual coſa per no ofendre tanta ſingularitat quen tu yo trobe nom clamare de tu ni menys de Deu ni de mi matexa, puix ab tan gran partit meu te ſabut guanyar. Senyora, dix Ypolit, no es ara temps de fer moltes rahons, ſino queus deman de molta gracia e merce que anem al lit, e alli parlarem de altres negocis que aumentaran lo voſtre delit e ſera molta conſolacio mia. E dit aço, Ypolit preſtament fon deſpullat, ana a la gentil vella e deſpulla li la roba que veſtia, e reſta en camiſa: e tenia la ſua noble perſona de tanta gentilea e diſpoſicio, que coneguera qui en tal ſo la ves com era donzella que poſſehia tanta bellea com en lo mon trobar ſe pogues. E ſa filla Carmeſina en moltes coſes li era ſemblant, mas no generalment en totes, car aqueſta en ſon temps la excellia. Lo galant la pres al braç e puja la en lo lit, e aqui ſtigueren parlant e burlant axi com de perſones enamorades ſe acoſtuma. Com fon paſſada mija nit, la ſenyora lança hun gran ſoſpir. Per que ſoſpira voſtra mageſtat? dix Ypolit, digau mo yous clam merce, ſi Deu vos dexe tot voſtre deſig complir: ſeria ſtat per poca contentacio que tingau de mi? Tot lo contrari es del que dius, dix la Emperadriu, cars ans me es aumentada la voluntat, per ço com en lo principi te tenia en figura de bo, ara de molt millor e mes valent: mas la cauſa del meu ſoſpir no es ſtat per pus ſino quem dolch de tu quet tendran per heretge. Com ſenyora, dix Ypolit, quines coſes he fetes yo que per heretge me hagen a tenir? Certament, dix la Emperadriu, ſi poden fer per ço com te eſt enamorat de ta mare e has moſtrada la tua valentia. Senyora, dix Ypolit, negu no te noticia del voſtre molt valer ſino yo qui mire la voſtra galant perſona qui te compliment de tota perfeccio, e no veyg res qui deſmeſiat ſia. De aqueſtes coſes e moltes altres paſſaren los dos enamorats, ab tots aquells delits e lepolies qui ſolen paſſar per los qui bes volen, e no dormiren de tota la nit que quaſi lo dia volia venir. E be dix veritat la Emperadriu als metges que poch ſeria aquella nit lo ſeu dormir: e ja canſats de vetlar adormiren ſe que ja era de dia. Com fon ja gran dia, la donzella Eliſeu que ja ſera acabada de veſtir, entra en la cambra de la Emperadriu per demanar li com eſtaua ni ſi volia res manar li. Com ſe fon acoſtada al lit, veu un home al coſtat de la Emperadriu qui tenia lo braç ſtes, e lo cap del galant ſobre lo braç e la boca en la mamella. Ay ſanƈta Maria val! dix Eliſeu, qui es aqueſt traydor renegat qui ha decebuda ma ſenyora? Fon en temptacio de cridar grans crits, volent dir: muyra lo traydor que ab cautela e ab decepcio es entrat en aqueſta cambra per poſſehir lo goig de aqueſt ben auenturat lit. Apres penſa que negu no tinguera tan gran atreuiment de entrar alli ſens voluntat ſua: e lo emparamentar de la cambra no era ſtat fet ſens gran miſteri. E feya ſon poder de conexer lo e no podia, per ço com tenia lo cap baix e nol podia be deuiſar. Tenia dubte que les altres donzelles no entraſſen en la cambra per ſeruir a la Emperadriu axi com hauien acoſtumat, Eliſeu entra hon dormien e dix los: La ſenyora vos mana que no ixcau de la cambra per que no façau remor, perque no ha prou contentats los ſeus ulls del ſeu delitos dormir en que ſta. Apres mija hora paſſada, los metges vengueren per ſaber la Emperadriu com eſtaua. La donzella ana a la porta e dix com la ſenyora repoſaua per ço com en la nit hauia vn poch congoxat. Noſaltres ſtarem aci, digueren los metges, fins a tant que ſa mageſtat ſia deſperta, car axi nos ho ha manat lo ſenyor Emperador. La donzella no ſabent pendre remey en ſi, ni ſabia ſi la deſpertas o no, eſtaua en aquell penſament e dura li tant fins que Lemperador toca a la porta de la cambra. La donzella enujada, e no ab prou paciencia ni ab molta diſcrecio, ana cuytadament al lit, e crida a veu baxa: Leuau, ſenyora, leuau, que la mort vos es veyna: lo triſt de voſtre marit toca a la porta, e ſab que ab deſlealtat en perjuhi de la ſua proſpera perſona lo haueu indignament ofes ſens cauſa ni raho alguna. Qui es aqueſt cruel qui tanta dolor ab ſi porta que prop de vos ſtiga? es Rey no conegut? prech al ſubira Deu que corona de foch al cap li veja yo poſar: ſi es duch, en carçre perpetua lo veja yo finar: ſi es marques, de rabia les mans e los peus li veja yo menjar: ſi es comte, de males armes dega morir: ſi es vezcomte, ab eſpaſa de turch lo cap fins al melich lo veja yo en un colp partir, e ſi es caualler en fortuna valida en la mar, tota pietat a part poſada, en lo mes fondo fine ſos dies: e ſi en mi habitas tanta virtut com poſſehia la reyna Pantaſilea, yol ne fera penedir: mas lo triſt coſtum es dolre e plorar. Com la Emperadriu ſe veu deſpertar en tal mal so pijor que de trompeta, lanimo no dona ſforç a la lengua que pogues parlar, ans reſta inmoble que no pogue parlar. Ypolit no entengue les paraules de la donzella ſino la veu, e per no eſſer conegut poſa lo cap dauall la roba e veu la gran congoxa que la ſenyora tenia, poſa li lo braç damunt lo coll e feu la abaxar dauall la roba, e demana li que era la cauſa de la gran paſſio que tenia. Ay lo meu fill, dix la Emperadriu, en aqueſt mon nos pot atenyer vn goig complit: leuat, vet Lemperador a la porta, la tua vida e la mia en aqueſta hora en les mans de Deu ſta: e ſi yo not puch parlar, o tu a mi, perdonam de bon cor, car ſim fare yo a tu, que ara veig que aqueſt dia ſera ſtat lo principi e fi de tota la tua felicitat e delit, e darrer terme de la tua vida e de la mia. Molt ſera coſa enujoſa a mi que apres la tua mort yo no puga banyar lo teu ſepulcre ab les mies adolorides lagrimes e portar los meus cabells arrufats: nom pore lanſar ſobre lo teu cors mort dins la ſgleſia e pendre de aquell frets beſars, triſts e amarchs. Com Ypolit hoi dir ſemblants paraules a la Emperadriu pres li gran pietat de ſi mateix, axi com aquell qui en ſemblants negocis james ſe era viſt, e ab poca edat que tenia feu companyia a la Emperadriu ſeruint la de lagrimes mes que de conſell ni remey: empero prega a la donzella que li fes gracia que li portas la ſpaſa qui en lo retret ſtaua, e dix cobrat animo: Aci vull pendre martiri dauant la majeſtat voſtra, e retre leſpirit, e tendre la mia mort per ben ſpletada. En aquell cars la Emperadriu no ſenti remor neguna, dix a Ypolit: Ves, fill meu, ſaluat en aquell retret: e ſi es coſa de gran importancia yols tendre a noues, e tu poras dar paſſament a la tua vida, la qual deſige ab honor e ſtat viſques en aqueſt mon. Quim daua tot limperi grech e quatre voltes mes que no es, yo no deſempararia la majeſtat voſtra: la vida e tot quant he vull abandonar ans que partir me de voſtra alteſa, e ſuplich vos quem beſeu en ſenyal de fermetat, dix Ypolit. Hohint dir la Emperadriu les paraules deſus dites li augmenta la dolor, e axi com augmenta en molta dolor, neceſſitat la requeri que augmentas en molta amor. E no ſenti remor neguna, ana a la porta de la cambra per ſcoltar ſi ſentiria gent darmes o altre indici de mal, e veu per vna poqueta fenella quen la porta era al Emperador e als metges qui del ſeu mal diſputauen, e axi hague plena noticia que lo fet no era res: e torna corrent deuers Ypolit, e pres lo per les orelles, e beſal ſtretament, e dix li: Lo meu fill, per la molta amor quet porte te prech que vages en aquell retret fins a tant que Lemperador ab los metges yols puga donar alguna juſta cauſa de ſcuſacio. Senyora, dix Ypolit, en totes les coſes del mon ſere pus obedient a la majeſtat voſtra que ſim hagueſſeu comprat per catiu, pero nom maneu partir me de aci perque yo ignore ſi venen per algun mal a fer en la voſtra perſona. No dubtes en res, dix la Emperadriu, car gran tumult fora per tot lo palau, e yo conech be que no es res del que Eliſeu ma dit. Ypolit preſtament ſen entra en lo retret, e la Emperadriu ſen torna al lit e feu obrir les portes de la cambra. Lemperador e los metges vengueren al lit, e parlaren ab ella demanant li del ſeu mal ni com ſe era trobada aquella nit. La Emperadriu reſpos que la dolor del cap ab la paſſio del ventrell no la hauien dexada en tota la nit dormir ni repoſar fins que les ſteles del cel ſe foren amagades: e en aquell cars los meus ulls no podent comportar la vetla me adormi, e ſent me ara molt pus alegra e contenta que no en lo principi. E me es ſemblant que ſeria del tot deſliure del meu mal ſi mes hagues durat aquell plaſent dormir, perque me paria impoſſible que la mia anima en vna nit tanta conſolacio ſentis: pero en aqueſt mon la perſona no pot atenyer ſol vn dia o vna nit goig complit, car en lo doloros deſpertar que aqueſta donzella me ha fet me ſo tan alterada que lo meu ſperit es reſtat ab la major paſſio que dir nos poria. E ſi yo podia tornar en aquell cars mateix, me ſeria molt gran conſolacio podent tocar e tenir en los meus braços les coſes que ame hi he amades en aqueſt mon, e crech que podent yo atenyer aço me ſeria paradis en aqueſt mon e compliment de gloria: e podeu creure, ſenyors, que ſi yo podia tornar en aquell glorios repos la mia anima ſeria tan contenta que yo ſeria preſtament guarida. Dix Lemperador: Digau, ſenyora, que era lo que en voſtres braços tenieu? Reſpos la Emperadriu: Senyor, lo mayor be que en lo mon yo he tengut, e encara lo ame ſobre totes les perſones del mon: e puch dir ab veritat que yo ſtant en la piadoſa vetla me adormi, e preſtament me dona de parer que ſtaua en camiſa ab vna roba curta forrada de marts gebelins de color de vellut vert, e que era en vn terrat per dir la oracio que acoſtume dir als tres Reys de Orient, e complida que hagui la beneyta oracio hohi vna veu quim dix: No ten vages, que en aqueſt loch hauras la gracia que demanes. E no tarda que viu venir lo meu tan amat fill acompanyat de molts cauallers tots veſtits de blanch, e portaua a Ypolit per la ma, e acoſtant ſe a mi me prengueren les mans los dos, e beſauen les me, e volien me beſar los peus, e yo conſentir nou volia. E aſeguts en lo payment del terrat paſſam moltes rahons de conſolacio en les quals yo prengui molt gran delit, e foren tals e tan delitoſes que james del cor me exiran. Apres nos ne entram en la cambra tenint lo per la ma, e mon fill e yo poſam nos en lo lit, e yo poſi li lo meu braç dret dejus les ſues ſpatles e la ſua boca beſaua les mies mamelles: james tan plaſent dormir no ſenti, e deyam lo meu fill: Senyora, puix a mi no podeu hauer en aqueſt miſerable de mon, teniu per fill a mon germa Ypolit, car yol ame tant com fas a Carmeſina. E com deya aqueſtes paraules ſtaua gitat prop de mi, e Ypolit per obediencia ſtaua agenollat en mig de la cambra: e yo li demani hon era la ſua habitacio, e dix me que en paradis era collocat entre los martirs cauallers perço com era mort en batalla contra infells. E no li pogui mes demanar, perço com Eliſeu me deſperta ab mes adolorit ſo que de trompeta. Nous ho dich yo, dix Lemperador, que tot ſon parlar no era ſino de ſon fill? Ay ſenyor, dix la Emperadriu, que a negu no coſta tant com a mi: en aqueſt braç lo tenia yo, la ſua plaſent boca tocaua los meus pits, e los ſomnis que en la matinada ſe fan molts ne ixen verdaders. E yo pens que encara no ſen deu eſſer anat: volria ſperimentar dormint ſim tornaria a parlar, e que tornas en lo delit que ſtaua. Yous prech, dix Lemperador, que nous poſeu aquexes follies en lo cap, e leuau vos del lit ſi be ſtau, car tals coſes com vos rahonau qui mes hi met mes hi pert. Yous ſuplich, ſenyor, dix la Emperadriu, que per la ſalut mia, e per lo delit que yo eſpere aconſeguir, vos placia lexar me vn poch repoſar, car tots los ulls tinch entelats de poch dormir. Senyor, digueren los metges, be ſen pora anar la mageſtat voſtra, e dexem la dormir, que ſi aqueſt delit li leuam ſeria poca admiracio no augmentas la ſua malaltia en major grau que no es. Lemperador ſe parti, e feren exir totes les donzelles de la cambra ſino Eliſeu quey reſta. Com les portes foren tancades, la Emperadriu feu tornar a Ypolit en ſon loch, e dix a la donzella: Puix la ſort ha permes tu has hagut a ſentir en aqueſts afers, dona orde que de tot ton poder vulles ſeruir a Ypolit mes que a la mia perſona: e poſat en aquell retret fins tant hajam hun poch dormit, e tu ſeras en ma openio e mes fauorida de totes les altres, e yot caſare mes altament de totes: apres Ypolit te dara tant de ſos bens que tu ſeras ben contenta. Ya nom ajut Deu, dix Eliſeu, ſi yo tinch voluntat neguna a Ypolit de ſeruir lo, ne menys en amar ne honrar lo, mas per ſuplir al quem mana la mageſtat voſtra ho fare, altrament nom volria eſſer abaxada en terra per pendre vna agulla per ell, ans vos dich james porti mes mala voluntat a home del mon com fas a ell deſque le viſt en tal ſo ſtar prop de voſtra alteſa: leo famejant volria que li menjas los ulls e la cara e encara tota la perſona. Reſpos Ypolit: Donzella, james penſi en fer vos enuig, que ab delliberada penſa ho fes: e yous vull amar e fer per vos ſobre totes les donzelles del mon. Feu per les altres, dix Eliſeu, que de mi no hajau cura, car nom plau acceptar res que de vos ſia: e preſtament ſen entra en lo retret, e alli ſe pres fortment a plorar. E los dos amants reſtaren en lo lit tant que ja era quaſi hora de veſpres com ells ſe leuaren, e trobaren la donzella que encara ſtaua plorant. Com los veu entrar per lo retret ceſſa ſon plor, e dona remey a la ſua dolor la Emperadriu aconſolant la, e pregua la nos donas res en lo fet de Ypolit: e aço fehia hauent dupte que no deſcubris lur fet. Senyora, dix la donzella, no dupte la majeſtat voſtra de mi, que yo pendria pacientment la mort ans que yo parlas res ſens manament voſtre a perſona del mon, car yo veig la perdua de voſtra alteſa ſeria tanta que tot martiri ne paſſaria e mes cruel que no donaren a nengu dels apoſtols. Lo ſegon dupte no temau, en preſencia o en abſencia yo fare tots los ſerueis que pore a Ypolit per contemplacio de la mageſtat voſtra. La Emperadriu reſta contenta, lexa Ypolit en lo retret e tornas al lit, fent obrir les portes de la cambra. E preſtament fon aqui ſa filla, e totes les dones e donzelles, e lo Emperador, e los metges, e tornals a recitar lo plaſent ſomni que fet hauia. Lo dinar fon preſt, e la Emperadriu menja axi com a perſona canſada de molt caminar, e la donzella poſa ſa diligencia en molt ben ſeruir a Ypolit, e dona li a menjar vn parell de faysans e tot lo que li fon meſter per a la humanal vida, e tenint lo a prop de colacions ſingulars per que nos anujas: e com no volia menjar, preguaual ne de part de la ſenyora. Ypolit la poſaua en noues ab moltes burles, y ella james li reſponia ſino en lo que tocaua a ſon ſeruir. Axi ſtigue la Emperadriu que nos leua del lit fins a lendema que lo Emperador ja ſera dinat: e com ſe fon ligada entra en la capella per hoir miſſa, e fon gran contradiccio entre los capellans ſi a tal hora deuien conſagrar com lo mig jorn fos paſſat. En ſemblant ventura e delit ſtigue Ypolit dins lo retret per vna setmana. Com la ſenyora conegue que prou lauia ſpletat, dona li comiat dient li que altre dia com ſe ſeria deſcanſat poria tornar dins en la cambra, e poria pendre della tot lo que plaſent li fos. E la Emperadriu trague de una caxa hon tenia les ſues joyes un collar dor fet a forma de miges lunes, e en les puntes de caſcuna luna hauia dues groſſes perles, vna en caſcun cap, e alt en mig de la luna vn gros diamant, e dauant venia vna cadeneta dacer ab una pinya dor tota eſmaltada, e la mitat era uberta e laltra cloſa, e los pinyons qui dins eren groſſos robis. No crech tan ſaboroſos pinyons james foren viſts: aqueſta ſabor ſabia Ypolit que guſtada lauia, e en la part de la pinya que ſtaua cloſa, en caſcuna clofolla hauia vn diama, o vn robi, o maracde, o ſafir, e no penſeu que fos de tan pocha ſtima que no valgues paſſats cent milia ducats: e la Emperadriu de ſes mans lay poſa al coll, e dix li: Prega a Deu, Ypolit, que yot vixca, car pocha admiracio ſera que yo not faça ans de molts anys corona real portar. Ara aço per amor de mi portaras, e com te ſera preſent a la viſta, ſeras en recort de aquella quit ama tant com a la ſua vida. Ypolit ſe agenolla en terra e feu li infinides gracies, e beſa li la ma e la boca, e dix li: Senyora, com vol la mageſtat voſtra deſexir ſe de vna tan ſingular joya per donar la a mi? car ſi yo la tenia la daria a voſtra alteſa, en qui ſeria mils ſpletada, perqueus ſuplich que la cobreu. Reſpos la Emperadriu: Ypolit, no refuſes james res que ta enamorada te done, car regla comuna es qui es major en dignitat, la primera vegada que prenen amiſtat deu donar a laltre qui nou deu refuſar. Donchs, ſenyora, que ordenau de ma vida? que voleu que faça? Prech te quet placia volerten anar, car yo tinch grandiſſim dupte que lo Emperador dema no entras en aqueſt retret e not trobas aci: veſten ara, que apres altres dies ſeras a temps a poder hi tornar, e, dexa paſſar aqueſt dupte que tinch. Ypolit ſe pres a riure, e ab cara afable e humil geſt li preſenta paraules de ſemblant eſtil.