Tirant lo Blanch (1905)/3/Capítol 264

CAPITOL CCLXIV.

Reſpoſta que feu la Princeſa a Tirant.

T

U no vols ſeruar la regla de aquells qui vulgarment per la major part del mon han renom de valentiſſims cauallers, los quals han volgut poſar e deſpendre tot lur temps en ben amar honeſtament ſens deceptio alguna, e qualſeuol tal caualler de ſemblant aƈte ſes gloriejat, per lo contrari, e puix la conexença de la veritat a tots en general ſe moſtra, han feta atenyer a mi eſſer digna de perdo, e la culpa me tragues de engan ſabent que ſtimes virtut, e auorreys infamia, e tens cobdicia de honor, per quet ſuplich que aquella no deſempares. E venint al que vull dir, tu has abraçada aquella ſingular balança de amor e honor, als quals dona en aqueſt mon grans proſperitats, e en laltre infinida gloria: de molta merce te deman quet placia voler me conſeruar la mia pudicicia, que a preſent no ſia per tu violada. E contemple lo teu ſentit cor, que ſi aços fa no puch eſcuſar ma culpa que la mia infamia no ſia paleſa: que dira lo Emperador, e ma mare, e tot lo poble quim te en ſtima de vna ſanta? que diran de mi? no ſera negu qui de Carmeſina dega fiar. E aqueſt cars te prou ſufficiencia de fer me deſpoſſeyr de tot Limperi: de robes, joyes e moneda no ten pore dar, que tota la ſenyoria preſtament me ſera tolta, e tu qui ſeras de aci abſent, ſi ſere per negu offeſa, a qui demanare ſocors? a germa o a eſpoſat? ni ſi era prenyada quin conſell pendre? Vols quet diga, mon ſenyor, yom ſo poſada tan auant que no es a mi lo tornar atras, com ab deliberada penſa vols que axis faça, no puch tal cars amagar a Deu, ta muller ſo e forçat me ſera obeyr tot lo que tu volras: mas penſa que tot lo que luu no es or, e deus ben penſar en tots los dans de la mia perſona e lo que ſeguir men pot, ço es infamia, e ta ſpoſada que ara es ſenyora, lauors ſera catiua e en alguna torre li daran poſada: yo reclamare a tu e nom volras hoyr, car la offenſa en aquell cars haure feta a pare e a mare, e lo peccat me fara abominable a Deu e a gents, car la mia deſauentura no conſentira la mia veu paſſe lo riu de Tranſimeno per plegar a tu. Tirant, tu eſt ara mon ſenyor, e ſeras tant com la vida me acompanyara: la anima es de Deu qui lam ha comanada, mas lo cors, e los bens, e tot es teu, e ſi fas res contra ma voluntat tu ſeras fet vn matex reprenedor e aƈtor del noſtre crim: e ja mes ſemblant que totes les gents me miren en la cara e que reſte empeguida. No pogue mes comportar Tirant les lamentacions de la Princeſa, ſino que ab cara afable e rient li feu principi a tal replica.