Tirant lo Blanch (1905)/3/Capítol 269

CAPITOL CCLXIX.

Conort que fa la Viuda repoſada a Tirant.

M

Oguda de aquella eſtrema amor a la qual naturalment deu hom eſſer inclinat de amar a les perſones virtuoſes, conſiderant en mi la perdua gran de voſtra honor e fama, no podent men aconortar vehent la voſtra perſona de tanta ſingularitat acompanyada e de infinides virtuts, e hauer fetes tantes e tan aſſenyalades caualleries com la merce voſtra ha fetes per perſona quiu te poch conegut ni menys ſtimat, amant mes plom que or, digna es de molt gran reprenſio. Amadora de tota deſoneſtat no volent aduertir a la gran infamia que lin ſeguira portant tan abominable vida, que per prechs ni menaces ſtar no ſen vol, ſino alegra de complir ſon deſig, triſta de mi que fare? no trobe remey que ajudar me puga. Ab aqueſtes mamelles (les quals ſe trague de fora per que Tirant les ves) he donat a mamar a aquexa ſenyora: e tingue les axi per bon ſpay, moſtrant que ab les lamentacions que li feya les ſe hauia oblidades deſtojar. Mes dix: Senyor Tirant, preniu aquell confort que los miſerables ſolen pendre en lurs miſeries acompanyades de molta compaſſio. O Senyor tot poderos, Trinitat verdadera, axi moſtraua yo ab quanta furioſa ira e ab quantes lagremes, ab quanta congoxa de la mia anima quaſi caſcun dia tals penſaments paſſauen per lo meu enteniment; empero amor tebea e eſperança en pura dolor me feren cambiar lo primer deſig, e la mia cara tornada groga, feya tota la mia cambra malenconioſa, parlant de mi diuerſes deſuarions, e los meus dubtoſos penſaments me portauen cauſa de dolrem: mas venint la nit fatigada de tantes dolors me trobauen en la mia cambra ſola, exugant los meus ploroſos ulls ab drap de ſtopa per que major pena ſentis. No tarda Tirant en fer li preſent de tal reſpoſta.