Tirant lo Blanch (1905)/3/Capítol 275

CAPITOL CCLXXV.

Lamentacio que fa lo Emperador.

D

Olch me, e no cert tant de la mort a la qual negu no pot reſeſtir: e molt mes es de dolre la forma de aquella com leja e deſauenturada ve. E ſia fora gitada de mi la vergonya, puix ab torbada cara mirant la terra fa a mi anar entrels altres ſperits doloros. O capitans deſauenturats, en ſtrem me turmenten los voſtres mals, e mes me turmentarien ſi ans nous hagues auiſats: mas voſaltres, mes voluntaris que ſauis, haueu lexats los meus conſells ſeguint voſtres volers, donau a mi triſta vida e voſaltres ne paſſau la pena: la fama que es venguda, ha maculada la penſa de les gents en opinio corrompuda: la fortuna vos ha reſeruat la vida? confortau vos en preſo cruel, e penſau de no veure james a mi qui ſo Emperador, puix no haueu coneguda la raho: temprau les voſtres triſtes congoxes e dolors, car per força les haureu a comportar, e ſi nous mou la deguda pietat de voſaltres matexos, mogaus la gran error que haueu comeſa e noua vergonya de antiga culpa, car per dobla occaſio meritament ſe dolen los altres cauallers que en la culpa voſtra no participen, e mes me dolch de la rompuda fe e de les mal ſeruades leys. Leuant ſe lo Emperador de la hon ſeya, ab doloros crit deſtillant dels ſeus ulls viues lagremes, poſant ſe les mans al cap ſen entra dins vna cambra. Con la Princeſa li veu fer geſt de tan doloros deſconort, la ſua anima del ſeu affligit cors ſe volgue partir, e perdent lo recort torna en lo primer punt. E lo mes ſabut metge de tots dix: Certament yo no ſtime vida en aqueſta ſenyora, com tres voltes ſe ſia ja ſmortida, e ara no li puch trobar gens de pols: yo crech que ella deu hauer fet ſon dret cami. Tirant que hoy dir tals paraules al metge preſtament ſe pres a dir: O mort cruel e deſconexent, com vens a veſitar los qui not deſigen, e fuigs dels quit volrien ſeguir! no fora millor e mes juſta coſa que foſſes venguda a mi primer, ans que yo no veja morir, no donzella, mas dona, per be quem haja molt offes deſige de fer li amigable companyia. E deſtrema dolor que en aquell cars moſtraua hauer, caygue en terra, e dona tot lo cors ſobre la cama que hauia tenguda rompuda, e torna las a rompre, e a fer ſe mes mal que tengut no hauia. La ſanch li ſorti per lo nas e per les orelles, e molt mes de la cama, e fon gran admiracio, ſegons recitaren los metges, com en aquell cars de tot no mori. Preſtament ho anaren a dir al Emperador, lo qual ab gran dolor dix: No es admiracio neguna, car tota la ſua parentela negu no ha reſtat que no ſia mort o pres, e aço es lo que a mi mes aconorta, que per traure ſos parents e amichs de preſo fara de admirables caualleries. No pogue ſtar lo adolorit Emperador que no iſques de la cambra e ana deuers Tirant, e veu ſa filla mig morta, e dix: Deu nom ajut ſi ſe a qual mes preſt ſocorrega! pero feu pendre a ſa filla, e feu la poſar en lo ſeu lit, y a Tirant en vna bella cambra: deſpullaren lo preſtament e curaren li la cama, e lay dreçaren vn poch, e de tot lo que li feren no tingue ſentiment negu, car .xxxvi. hores ſtigue ſins algun recort. Com ell hague recobrat ſon natural demana quil hauia portat alli, e Ypolit li dix: Com, ſenyor, no ſabeu lo gran dan que a tots nos haueu donat, car dos dies ha que no ſou ſtat en voſtre recort, ni haueu pres ſuſtancia neguna de que la voſtra perſona ne pogues mes valer, per queus ſuplich que vullau pendre lo que los metges manen que prengau. Nom plau pendre res que de ſalut ſia, dix Tirant, car no deſig ſino la mort y ab ella fer companyia. Preſtament ho anaren a dir al Emperador, e la Princeſa ho ſabe que ja era be retornada. Apres dix Tirant: Digau com ſta la ſenyora Princeſa. Reſpos Ypolit: Senyor, molt be es retornada. Axo crech be, dix Tirant, que ſon mal no deu eſſer molt, puix ha tengut pochs dies ha coſes que ella be volia, mas ara pens que no ſen gloriejara molt: ella no es la primera qui aço ha fet, ni ſera la darrera: yo be ſe que ella no es dura com a ferre ni es de pedra eſculpida. Feu la mia mort ſens infamia paſſar entre les gents ſi en aquella algun peccat ſe comet, encara lo miſerable Sion en la fera roda volant, que no ſent, axi fera dolor que a la mia ſe puga acomparar. O quant es faſtijos e de dol ple lo qui no pot les ſues dolors ab alta veu manifeſtar! En aço entra lo Emperador, e apres totes les dames ab la Emperadriu enſemps, e tots li demanauen com ſtaua de ſon mal: e no volgue donar reſpoſta a negu, nis volgue dexar de ſon parlar, e tots ſtauen admirats com no hauia retudes les ſaluts al Emperador ni a negunes de les dames, ſino que perſeuerant en ſa dolor feu principi a ſemblant lamentacio.