Tirant lo Blanch (1905)/3/Capítol 280

CAPITOL CCLXXX.

La reſpoſta que fa Tirant a Plaerdemauida.

H

On trobare yo medecina per foragitar la mia cruel e ineſtimable dolor? e qui ſera aquell qui confort puxa donar a la gran triſtor mia? car ſino ſol la mort es aquella qui dona remey a tots los mals, car ſol perdent la vida pore perdre lo penſament del negre ortola. E major dolor es la mia que no fon la magnificencia de Pirro, ne la deſcontentacio de Medea, ne la potencia de Dari, ne la deſauentura de Adriana, ne la crueldat de Gigurta, ne la infamia de Canatre, ne la tirania de Dionis. Moltes altres dolors ſemblants a la mia dexare de recitar, per que yo vaig que los antichs dans cercant ſin trobare que ſien als meus ſemblants, perço com hauent companyia me dolga menys per quem facen miſera ſepultura. Yo tinch compaſſio de quim dona gran dolor, e no goſe manifeſtar lo quem fa dolre: la qual coſa ſi fos de dir, no tinch dubte que axi com als altres atribulats quis dolen atenyen algun remey, e benauenturada pietat es aqueſta. O donzella de generacio ingrata conſentidora de mos mals, nons coue a noſaltres ſtrangers fiar de negu, com totes les coſes nos iſquen contraries: per ço ſe continuen les mies congoxes, no obſtant la ſperança del sdeuenidor viatge, encara que ſia a mi molt fatigos, empero no deſminuhint en amor la vera ſperança mia clara es, e la ſua mes ſcura que la nit. La ſua bellea e auiſament paſſa totes les altres del mon ab ſingularitat tan ſtrema, que ſeria foll qui en ſa preſencia alguna altra loas de eſſer de tanta ſtima. E fengia la bella ſenyora tanta contentacio de mos paſſats ſerueys e preſents, cercant paraules qui a tanta pena eren conformes: puix es impoſſible cauſa de tan gran triſtor rahonar ſe puga. A la fi los meus adolorits ulls mereſqueren veure la tan ſtimada ſenyora, la qual de mi en aquell cars poch penſament tenia, ab lo Lauſeta, negre ortola. Primerament viu vn deſoneſt beſar, lo qual los meus ulls e los ſentiments ofene, e majorment apres entrant en vna cambra, ab geſt e paraules de infinida amor, abraçats, moſtrauen hauer aconſeguit tot aquell plaer e delit que entre enamorats ſe acoſtuma: e exint per la porta la Viuda repoſada ab vn vel de ſeda en la ma, agenollant ſe als ſeus peus dauall les ſues faldes be amunt loy poſa. Los doloroſos penſaments e triſtes ſoſpites que a la mia doloroſa anima combatien per hauer viſt com aquell tan indignament la hauia traƈtada, no ſe la mia ma per que en aquell cars ſe detingue de fer homey, no vull dir en qui, mas la deſauenturada paret mo tolgue, mes amiga daltri que no de mi. Los arbres qui de prop li ſtauen tots mudaren de color per la abominacio de tal leig cars. E lauors digui ab irada veu: Pert de mi la ſperança, Plaerdemauida, que ſi yot hagues viſta com fiu a la donzella de Monblanch e la Viuda repoſada, yot haguera preſa per los cabells, e en aqueſta mar sagrada te donara de bon grat ſepultura adolorida: mas per ço com no venguiſt dauant la mia viſta, te prech que preſtament te vulles partir dauant los meus ulls, car be pens que tan be deus eſſer conſenta en la maldat de ta ſenyora: mas apres lo cars james traure ni apartar pogui del meu animo la miſerable geloſia qui en mi hauia preſa poſada del negre ortola, que com a forçat no pogui reſeſtir que la ſpaſa per lo coll no li paſſas. O Princeſa enemiga de honeſtat, per que temtes altre remey que mort a ta dolor? tu deſiges ſaber mon mal lo qual no conſent per eſſer tal que ſia parlat, perque layre ſentrenyora de ſentir ſo de tals paraules, e les tues orelles haurien ferea de hoir lo deſorde de tanta amor ſens comparacio que al negre has moſtrada, perquet ſeria millor morir per reuiure de honeſta fama, que no viuint morir en eterna infamia. O cruel ſeguretat que tu a mi fiſt, per tolrem lo perill en lo qual ſols ma vida era ſegura, lanſant me dauant los teus peus te digui la cauſa per hon ma vida tenia auorrida, e yot guardaua la caſta corona. Delit es als atribulats ſi lur dolor a perſona fel recitar poden: pero vos, donzella, deſeſperau del meu ſocors per la mia perſona eſſer abſenta, car perdonar es lo meu propi ofici de aquella infançonia de la mort, la qual egualment accepta qualſeuol que a ella recorre. Axi en tal temps ma dolor tan aumentaua, que quaſi fora de ſeny entri en la mia cambra fengint que terrible ſon fatigaua la mia penſa, per quem dexaſſen ſtar ſol, car tota companyia me fora enujoſa, puix no podia atenyer lo que tant deſijaua, e lançant lo meu cors per fexuga carrega de deſeguals penſaments e enuigs ſobre lo meu lit, no ſabia qual part millor que mort elegis: mas penſi que lexar me de viure feya ma culpa paleſa per a conſeguir ne perpetua infamia. E per ço prech a Deu, puix la Princeſa aquella nit quem tingue ligat en mig de los ſeus braços, a gran culpa ſua e poc delit meu, volgue fer ſcuſacio ab paraules de pietat e ab lagremes als ulls per ço que no conegues la ſua gran culpa e major defalt, e perço deſig en aqueſta mar ſalada yo pogues fer ma propia habitacio, e lo meu cors no ſoterrat anas ſobre les ones, e que arribas hon la ſenyora Princeſa habita, perço que ab les ſues delicades mans me veſtis la mortalla. Calla e no volgue mes dir. Com Plaerdemauida conegue lo mal de Tirant quin era, e veu que lo negre ortola era ſtat mort, e no podien ſaber quiu hauia fet ſino ara per relacio ſua, eſtigue molt alterada, pero força lanimo per exir be de la ſua embaxada, e ab geſt de alegria e cara rient ſe pres a dir, preſent Ypolit, paraules de ſemblant ſtil.