Tirant lo Blanch (1905)/4/Capítol 322

CAPITOL CCCXXII.

Reſpoſta que fa Tirant al Rey Scariano.

N

O vull fer longa geſta, nom plau recitar los meus aƈtes, car no pertany als cauallers ſauis eſſer profanadors de lurs viƈtories: ni vull minuar lo premi de mos treballs, car la temor no la porte als peus. Deu en lo cel ſta poch anſios de noſaltres ni de noſtres miſeries, mas dell obtendrem gracia que guanyarem premis ab merits de propia virtut. E preſtament ſe feu dar les armes, e puja a cauall ab vna gran part de la gent: e feri en la vn coſtat del camp. Los moros tots arremorats ixqueren a fer armes contra los creſtians, e puch dir que Tirant aquell dia, e molts daltres apres, hague lo pijor. Com Tirant veu aquell dia la ſua gent fugir, e no podia poſar los en orde, poſas prop del riu, e veu venir deuers ell lo Rey de Africa, qui portaua ſobre lo bacinet vna corona dor ab moltes pedres precioſes: la ſella era dargent, e los ſtreps dor, la aljuba era de carmeſi tota brodada de perles molt groſſes e orientals. Com lo Rey veu ſtar en tal continent a Tirant, acoſtas a ell, e dix li: Eſt tu lo Capita de la fe creſtiana? E Tirant no li reſpos, mas miraua los ſeus com lo hauien axi lexat, e molts coſſos morts que veya jaure, e los ſtandarts e banderes per terra anar: e en aquell dia contra los moros poca defenſio feren. E Tirant ab veu alta dix, que los moros e los nafrats ho podien be entendre: O triſts de voſaltres, per que armes portau? O gent triſta, e be ſou vituperats en aqueſta jornada que moriu com a deſauenturats, e la voſtra fama ſera menyſcabada, e exalçada en dolor e deſauentura! Apres dix ab la cara girada deuers orient, ab los ulls mirant deuers lo cel, e ab les mans juntes: O eternal Deu ple de miſericordia, tan grans ſon los meus peccats que la voſtra inmenſa clemencia me ha axi abandonat, que ſeruint a vos per aumentar la ſanƈta catholica fe, lo voſtre auxili me ſia fallit en tan gran neceſſitat? car trob me ſol deſemparat de tots los meus, e ab molta dolor mire la terra cuberta de coſſos morts, e totes les banderes rompudes per terra. Que ſera de mi triſt deſauenturat, car yo ſo ſtat cauſa de tot aqueſt mal? donchs vinga la mort ſobre mi, per que les mies orelles nos agreugen de hoyr tan gran infamia, car altra ſperança no puch tenir ſino de mort, o de altra volta eſſer catiu en poder de infels, puix ſo fora de la voſtra gracia. Com lo Rey Dafrica lo ſenti axi lamentar, dix als ſeus: Yo paſſare lo riu, e apreſonare o matare aquell perro de creſtia, e ſi haure meſter ajuda ſocorreu me. Lo Rey fon paſſat, e corrent ana deuers Tirant, e ab la lança encontral tan fort que al cauall feu ficar los genolls en terra, e paſſa li lo guardabraç e les paletes, e mes li vn troç de ferre de la lança per los pits. E tanta era la dolor que Tirant tenia de la gent morta, y ſtant en penſament de la Princeſa, que certament ell no ſenti venir lo Rey fins quel hague nafrat: e tira lauors la ſpaſa, car la lança en lo principi la hauia rompuda, e aqui ells ſe combateren per bon ſpay. E lo Rey ho feya valentment, pero com hague molt durat Tirant tira vn gran colp al Rey, e nol pogue aconſeguir perço com lo cauall ſe volta preſtament, mas aconſeguin lo cap del cauall e tot loy talla, que lo Rey e lo cauall anaren per terra. La gent del Rey lo ſocorregueren preſtament, que encara que Tirant no volgues lo leuaren de terra, e pujaren lo a cauall a mal grat ſeu. Com Tirant veu que mes no podia fer abraças ab vn moro, e leua li la lança que portaua, e feri lo primer, lo ſegon, e lo terç, e mes los per terra: apres feri lo quart, cinque, ſiſe, e lanſals de la ſella axi com aquell qui era meſtre de guerra. E rompuda la lança poſa la ma a la petita acha, e tan gran colp dona a vn moro en lo cap que fins als pits lo fene. Com los moros veren a vn home ſol fer tantes armes, e fer morir tanta gent, ſtauen admirats e deyen: O Mafomet, e qui es aqueſt creſtia qui tot lo noſtre camp deſbarata? be es triſt aquell qui lo ſeu colp ſpera! Lo ſenyor Dagramunt qui en lo caſtell era feu ſe en vna fineſtra, e en la cota darmes conegue a Tirant qui tot ſol combatia, crida a grans crits e dix: Senyors, ajudau preſtament al noſtre Capita qui ſta en punt de perdre la vida. Lauors lo Rey ixque ab aquella poca gent que tenia, empero Tirant fon mal ſocorregut en aquell cars, que fon nafrat de tres nafres: e lo cauall tenia prou lançades. E per cauſa de aço fon forçat a Tirant ſe retragues, mas no a ſa voluntat, mas corrent tant com podia que fins a les portes lo ſeguiren. E en aquell cars ſtauen en tan mala ſort los creſtians, que tantes batalles com donauen totes les perdien, e los moros reſtauen viƈtorioſos: e de aço ſtauen molt agrauiats los creſtians com los moros ſe alegrauen en los lurs mals. E dix Tirant: Ells ſe poden molt be gloriejar de noſaltres quens han fet fugir e recullir dins los murs: e no es res qui tant me deſplacia com es com no ſo mort per braços de forts cauallers, car ſo reſtat triſt e deſconſolat, e ple de molta miſeria, car no es ſtat negu dells qui ſocorrer me haja pogut: e perço vull manifeſtar a tot lo mon que no ſo en punt que yo dega viure longament vehent dauant mi continuament los meus enemichs. Lo Rey Scariano vehent ſtar a Tirant tan deſconſolat, no tarda en fer principi a vn tal conort.