Tot passant
.png)
Davall la teulada plena de goteres, bevent la claror del sol per les finestres que guaiten en el carrer estret, baix de la gran volta del sotil, el porxo ciutadà de casa bona m conta l'historia dels palaus senyorials d'ahir, arreconats poc a poc pels hôtels confortables d'avui...
Les teranyines adornen am llurs cortinatges aquells restes d'un temps que passà, i les rates fan niu per entre munts de llenyams a mig podrir, que s'espoltreixen en serradís, esperant la regolfada del vent d'hivern pera sortir volant per les finestres.
A caramulls, com a capes dels diluvis que són anats caient damunt la casa, se confonen els testimonis d'aquelles grans esplendors de que ns parla la bona tradició de casa nostra. Allà s'omplen de rovell les alimares que un dia s'encengueren, plenes de goig, pera solemnisar degudament la naixença del nin de la reina o la festa del rei, la proclamació del darrer dogma o l'adveniment del papa que morí... Allà, girats a la paret tacosa i plena de crulls, se tapen de pols, sobre les teles esqueixades, les figures inexpressives dels avis, d'on no resta memoria dels vells, que han sofert aquell altre enterrament, l'enterrament en imatge en el recó més alt de casa seva.
Una partida d'armes del temps primer espera la mirada piadosa de l'antiquari que les despenjarà qualque dia pera dur-les al seu estudi migrat de savi de poble, o al museu, an aquell altre porxo ben conservat on s'arrengleren sense ordre ni color, sols pera que les contemplin els visitants distrets i frisosos, les invalides riqueses dels mons que passaren.
Les cadires de repòs, am posat respectable, propri de cel·les de convent, s'acosten encara an el bufet polsós ont els notaris de la casa escrigueren els darrers pergamins dels avantpassats; i de baix d'ells, com una befa, en surt, retallada pels ratolins, l'imatge irreverent de l'Espartero.
Els ferros dels fogons antics se barregen amb un bocí d'arrambador de la gran escala, ple de mostrejadures i entorsillats, que tant sols an els esperits solitaris logra mostrar el sentit mig religiós del seu record pairal i del seu art delicadament passat de moda... Per entre dos mobles que degueren contemplar les glories tertulianes dels rebesavis surt un manat de diaris de l'any sant, aon llegim els articles innocents i suggestius dels primers lliberalots... Les portes de llenyam vermell arrebassades dels empitadors barrocs acaben la vida devora ls troços de sotilada del menjador bo i els negrets de l'escalfa-panxes; i a l'entretant, a baix, el senyor de la casa, que ha viatjat molt per fòra Mallorca i s'es tornat fredolic, poruc de les humitats i dels cops d'aire, va afegint comoditats i confort a la casa dels vells, l'enllesteix amb enrajolats de color i amb entarimats de fusta, am mobles de Viena i amb otomanes de París, amb estufes i quadrets a l'oli fins. Per tot s'aixequen mitjanades i s'amaguen alcoves plenes de perfums a la francesa, i pels portals oberts se deixen veure ls peus dels sommiers de ferro, lleugers i secs com l'esperit de les grans viles d'ara...
A l'hora-baixa, quan la mitja fosca i la pols cobreixen els trastos vells del porxo d'un mateix tò color de plom, el porxo m canta ls records dels hora-baixes d'un temps en que, tornant d'escola, hi acudia am tots els veinadets amics a representar la darrera comedia que haviem vista o la corrida que no haviem vista encara, i a engronsar-nos en els trapecis penjats a les bigues mal segures. Per dins la canal, nova de trinca, davall la volada, xiulaven les velzies estotjant-se en el niu, i les rates-pinyades, famoses en la nostra historia, començaven a entrar i sortir per les finestres en una volta sense fi... I llavores aquelles sales espaioses me donaven la suggestió de les rondalles antigues, i les creia habitades, a la nit, per les bruixes que encara quedaven pel món, totes arrugades, fent girar el fus en els porxos vells dels palaus de les princeses... Les bruixes me miraven per davall la blancor dels llençols penjats a les cordes dels extenedors, de banya a banya; i dins les caixotes velles del planxador on s'arnaven els tapiços rojos de les festes d'antany, m'atreia l misteri dels tresors desconeguts, promesos an en Bernadet fill de rei...
Aquí acudia també, ja més crescut, els diumenges al cap-vespre, a llegir les noveles que m'iniciaren; i desde allà vaig entreveure l món ont anava a entrar ben prest, que bullia devora meu, sense adonar-me de les borrasques que l commouen sempre seguit. Una llumenera antiga tacada de verdet, damunt una gran vasa de guix dorat mig rompuda, me recordava la literatura dels convents, com una protesta contra ls llibertinatges del dia, mentres que ls meus ulls devoraven a tota pressa planes i més planes, am la temor de veure comparèixer de prompte algú de la familia que vingués a interrompre les aventures saboroses de Manon Lescaut o de Gustavo el calavera.
Darrera aquella porta plena de forats i retxilleres vaig assaborir també la primera besada! Es un record que queda —tots ho sabeu—com si fos d'ahir mateix, i du encara an el cor el bategar violent i la febra de les grans revelacions... Un dia la vaig veure, an ella, vestida com la principal de les nostres burgeses, i me semblà, quan li passava per devora, que parlava l castellà com la més distinguida de les nostres funcionaries... Així va l món.
Allò sí que era un simbol! Aquella atlota, per lo vist, no havia fet més que continuar l'historia de casa seva, d'aquella casa vella i profondament mallorquina, que era passada de sol a rel an el porxo, empesa pel buf de ponentada que venia de les terres forasteres, i desterrada pels menjadorets moderns ben empaperats de paper de flors i plens de quadrets de natura morta...
La musa del poeta seguia les passes de tot un món, i anava a pendre gombol en el porxo, pera cantar-hi, en aquell recó de pau, la darrera elegia!
Allá dalt, en el terrat espaiós i ple de llum, hi feia de molt més bon estudiar que abaix, engomit entre la taula, el cofre, el llit i les quatre cadires de la pobra habitació d'estudiantet. La sequedat avorrible dels codics prenia, a la fi, un cert tò d'extranya i arcaica literatura, i l'entrunyellament infinit d'aquells reis merovingis semblava aclarir-se, fent-se més menjivol i bo d'empendre. Per l'entorn, els terrats s'extenien fins a perdre-s de vista, i nos veia la fi d'aquella ciutat immensa que m feia arribar la remor fonda de la seva gran febre de treball i vida. Els amples carrers se dibuixaven entre les guarnises dels casals, i per la verdor de les capsalades qui en ressortien destriava, perdent-se al lluny, en simetria majestuosa, les dues fileres d'arbres de les vies noves, formant immobils processons de ramatges triomfals, suaument tremolosos. I, passejant d'una part a l'altra, seguia cantant entre-dents la cançoneta pesadissima de les circunstancias agravantes...
Allà enfòra de tot, damunt la perspectiva de les cases, s'extenia la mar nostra; sorgia l bosc de mastils del moll sense terme; i els vaixells que n fugien desiara, am tot l'envelatge desplegat, me feien sentir l'ansia eterna de la llibertat, la frisança de les potents envolades a travers món, sobre mars i terres.
Damunt les planes del llibre s'interposava l'imatge d' Ella, revestida de l'illusió incomparable de totes les primeries. I com si això no bastés, la fantasia cercava excusa pera distreure l'atenció reveca a qualsevulga accident d'aquell panorama amplissim.
En aquell terrat de la vora, una noia conversava per senyes amb algú que jo no podia veure; pera mi aquella jova era com un rellotge exactissim, perquè acostumava a pujar cada cap-vespre, a la mateixa hora. En un altre terrat, un chor de nenes botava xisclant i perseguint-se, omplint de la seva alegria renouera tot el veinatge; més tard, aquí i allà, vora la barana dels cel-oberts, en els terradets de les cases humils, els soparets de familia pobra, a la quietut de l'hora-baixa, me despertaven l'anyorança mal condormida; i veia trascorre, voltant aquells estols de xalesta tranquilitat, el porró patriarcal i alegre de la terra.
El sol tombava a la fi darrera l'ennuvolada grisenca de Sant Pere Martir, i, per moments, arribava de la mar el ventolí del vespre, carregat de dolça frescoreta. De les xemeneies d'aprop venien les darreres fumasses del jornal, acariciant-me, pesades i fosques; i aviat, dins el to violeta del cel mig boirós, guaitava, am tota la seva poesia tradicional, la primera estrella, encara ben insegura i palida.
El brugit dels carrers, en aquella hora, s'augmentava encara amb el rebull de la gent que deixava la feina. Estols de treballadors sortien de tallers i fabriques; venedors de periodics predicaven pels cantons les noticies arribades de l'hora; tot el món semblava sortir del niu a beure una vegada més l'illusió cotidiana d'aquell moment de descans i de reconfort. Però jo seguia aprofitant els minuts de claror esmortuida que quedaven, entrellegint, am gran treball, l'acabament de les lliçons de tasca. A la torre de l'Universitat, allà enfront, queien les batallades de les vuit, duent-me l record de les proximes batallades de l'hora fatal, de l'hora d'aquella solemnitat tant temuda i tant inutil.
La gentada que seguia passant pel carrer m'omplia d'enveja; i totes aquelles persones desconegudes que veia per primera i per darrera vegada, passaven, cada una amb el seu món de pensaments i d'esperances, cada una al seu fi, a desaparèixer altra vegada en el món de la gran ciutat que s'extenia a l'entorn de nosaltres. Ah! Aquells desconeguts que anaven passant, cap d'ells, de segur, havia de sofrir l'endemà l'humiliació intellectual d'un examen! ¡Quin goig esser el cabrer que, com tots els hora-baixes, passejava de porta en porta la guardeta de cabres, picarolejant!
Els fanals lluien ja per tot arreu. Corrien en la mitja fosca de baix els tranvies i els carruatges, sempre seguit, traginant als quatre vents de la ciutat el món atrafegat de les grans oficines. Els meus ulls seguien, baix dels arbres, la visió passatgera de les parelles que caminaven a poc a poc, per damunt de les aceres; i tancava ls llibres enfadosos quan ja la vista no destriava res entre aquelles pagines, confosa per la claror agonica que tombava del cel, extingint-se, i la que començàva a pujar, dubtosa, dels passeigs llunyans, tot famejants de llum.
El sopar de compromís de totes les dispeseres m'esperava abaix. Però no per això tenia fi la febre de l'idea fixa, la febre d'aquell juny que s'acostava a tota pressa, sense donar-me temps pera devorar les lliçons que m faltaven encara i que aprenia com se beu per força una medecina amarga, aclucant els ulls.
I abans de deixar el terrat alegre de les grans estudiades, hei pensava un poc en aquest Maig que ve a consagrar les joventuts de cos i d'esperit amb un esplet de flors i de poesia, amb una revivalla dels sentiments ensopits dintre l'ànima, que deixen fugir les fredors de l'hivern i surten a cantar el seu afany sense mida, el seu afany de més veritats tristes i de més mentides hermoses i noves. Entre les fulles del llibre fastigós bevia així mateix la calrada d'aquesta aspiració, i sentia l'enhorabona anyal per aquella festivitat de jovent, per la festa d'aquell món infinit que duia amagat dintre meu, i que m ressortia en mil ideals impossibles, plens de la generositat paradoxal dels que no estan encara, per fortuna, tacats d'experiencia!
I quan davallava, a la fi, els nois esvalotats de la placeta disparaven cap al cel els primers coets de la temporada.
A dins la plaça, plena de sol, aquella tarda esplendent i ardorosa, la gran escalonada se va omplint, i de totes parts ressurt aquella alegria d'abans de començar, que mil vegades haureu vista en les descripcions classiques de les corridas; ressurt de la forta cridadiça; de les colors espargides a tots vents i alçant el to, baix de la claror enlluernadora dels nostres estius; de ventalls i ombreles, de mantes blanques i corbates vermelles, d'uniformes i lluentors de capells nous. Es l'hora optimista, l'hora dels grans consols i de les grans esperances. Una partida d'intellectuals se prepara a dir que encara queden energies en el nostre món, i que d'aquell entusiasme de poble jove pujarà en son dia la nova empenta de no sé quin esperit misteriós. I ben bé es un poble infant i enamorat de tot lo que lluu, de tot lo que atreu l'adoració de les races primitives, i pera ell la forma es una reina absoluta que no admet condicions.
La quadrilla desfila triomfal i gloriosa, i les capes van pujant de mà en mà fins an els palcos, aon consagrarà l'espectacle, davall els ventalls inquiets, l'eterna hermosura de la dòna. Es el moment, el minut d'ansia i d'espera deliciosa de que us han parlat mil vegades els poetes de la corrida de toros, i els extrangers que han vingut a tots temps, del món d'allà enfòra, a cercar entre nosaltres alguna cosa de nou i d'inverossimil que serveixi de remei pera la seva antiga malaltia d'enlleïment. I comença de ple la glorificació de la furia i del combat, i un recorda, sense voler, les tiranies inutils d'aquell poble carregat de calrades de mig-jorn, les crudeltats sense fruit, les guerres cercades per l'afany de domini i la set de glorioses destroces i de malifetes immortals.
La cridoria del poble-rei va augmentant, i jo, que la sento desde l meu recó, on me trobo extern i petit davant la grandesa despiadada de la festa, penso en que aquell mateix poble ha d'escollir demà els que dictin en nom seu les lleis que m'han de regir a mi, i comparo mentalment aquells dos actes tant discordants en apariencia i en realitat tant consemblants i tant identics: l'aplaudiment an el parell de banderilles ben clavat i la caiguda de la papereta dintre l'urna electoral...
Però la festa segueix; els braus, sortint, negres i rabents, de dintre la fosca opressora, s'aturen en mig de la plaça a beure de ple la gran onada de llum que els envesteix, i jo veig passar per dintre ls seus grans ulls venerables l'illusió momentania de la llibertat. Ah! Aquesta llibertat perduda, com la cerquen pels quatre vents de la plaça renouera, recordant, per ventura, dins les boires de l'instint desconegut, les immenses planures de la devesa i els prats per on corrien a voler amb el jogueteig de les primeres anyades, i els estanyols on se reflectien tot passant, com mirant-s'hi créixer amb orgull el banyam poderós de la seva defensa! En un recó un cavall agonitza penosament, revolcant-se per l'arena sanguinosa i humida; i jo m fantasio la seva historia, mil vegades contada, de company servicial i comportivol, que mor sense compendre res en els misteris de l'agraiment humà i de la recompensa del treball sumís i profitós. El sol va fugint a tota pressa, i a la banda d'enfront les ombres van confonent-se en el to esmortuit de la mitja fosca. I llavores comença l'hora romantica i pessimista de l'espectacle. L'hora-baixa hi deixa caure la poesia concentrada i tristona de tots els acabaments de diada; el cel pren el morat misteriós del crepuscol. I en mig de l'avalot de les esquelles i dels insults, del renou de taps que s desparen, del baf tavernari dels halens, se sent passar el vell desconhort de la vida, cantat pels poetes amb una estrofa sense fi, i la recança intima per totes les crudeltats humanes de que tenim memoria fins ara, per totes les crudeltats que vindran demà, fins a l'infinit, i que ns guarden els dies que aniran sortint de dins el temps sense pietat. Encara més sang! El brau, retut i moridor, acala am dolor el cap august, i aviat desapareix arrossegat a un Spoliarium sense poesia ni grandesa. I am la tristor del moment revé l'anyorança del goig familiar de casa nostra, de la pau antiquada del tradicional idili casolà, en les vetllades d'hivern, en el redós de la cambra pairal, jugant amb els nins devora l foc, lluny del perill del món, d'aquelles multituts que no saben conèixer el pas del dolor o l'arribada de la mort, damunt l'expressió vacilant de la vida.
I en lloc se sent am més força l'odi secular de l'individu contra la societat. A dins la fosca triomfant, jo l comprenc bé, llavors, en el sentit de la corrida de toros, cantic que entona la multitut esvalotada a l'igualtat de tots els homes, a l'incapacitat collectiva per la compassió i per la pietat, an el desconeixement irresponsable de la significació del mal. En els palcos enllestits de randes i flocadures les belleses accepten somrient am delicia l'oferiment de les estocadas supremes, i, ventant-se nirviosament, entre dues sorts dificultoses, comenten els refinaments interessantissims de la darrera moda.
Moltes vegades, els dies de toros, m'agrada assaborir també aquella altra poesia del quedar-me tancat dintre casa meva, en el balcó, contemplant la quietut del carrer silenciós i la filera de les portes tancades. Com que senti, a estones, l'eco de la cridadiça llunyana, i me sembla tenir davant la vista l'espectacle de l'agonia llastimosa dels cavalls i de la mort heroica dels braus vençuts i sense halè. Però tot calla, i l'ànima pot reconfortar-se a voler dins la superioritat consoladora d'aquell aixopluc solitari.
Allà enfòra s consuma una volta més la profitosa festa educativa; i la multitut imita sense manya la costum exotica d'una gent que no mos atany res. Jo veig l'escalonada atapaída i formiguejant; però sento la falta de la color i de la vida que allà baix, a la seva terra, completen l'esplendor mig mora i mig romana de la corrida. Fins i tot el cel, entelat d'una boirina de mar, no mostra la claror immaculada que pertoca, i qualque cosa se sent que sembla proclamar la baixa improprietat d'aquesta importació patibularia, d'aquest empelt de saba forastera.
Però, en mig de tot, es fugida l'esperança en les diades que han de venir, i, en el calvari dels esperits, els redemptors no acaben de derramar encara sang innocenta i generosa.