Un poble que s mor

LA MORT D'UNA VILA

A posta de sol, quan les primeres ratxes de l'embat duen de la mar un reconfort a l'esperit endormiscat i retut per la soleiada, sentia una gran dolçor entrant a la diminuta i extranya mesquida de Sidi-Abd-er-Rhaman, a mitja vessant de la montanyola on s'assenta Alger.

A la porta m'allargaven les mans ennegrides i seques, tenyides encara de l'henné miraculós, les velles miserables i mal cobertes de bocins de roba bruta, i els cegos m'zabites, que obrien els ulls vidriats i fixos cap an els devots que entraven en el temple pera la pregaria de l'hora-baixa. Atravessava l'enfilall de corredors blancs i tortuosos i passava per entre les tombes de marbre antic on se refredaven les inscripcions piadoses i s'evaporava l'aigua destinada an els aucells del cel, com a porta-ventura. En els marabuts arreconats a dreta i esquerra, sense simetria, reposaven els vells profetes, inconscients de les actuals profanacions, i en el patiet del cementerió, saltant per entre lapides venerables, jogaven uns quants ninets moros, graciosissims am la chechia vermella. Allà dalt, damunt el blau purissim del cel, s'aixecava l minaret am la bandera blava de l'oració, que avisava l'hora a tots els fidels de l'entorn.

I jo penetrava dins la mesquida. Era un gust entrar en el reculliment d'aquella saleta, trepitjant descalç aquelles catifes immaculades, ont uns quants moros, embolicats amb el burnous, dormien allargats en extasis o contemplació divina. Altres, asseguts en terra, a parells, am les cames en creu, devora l mihrab, remugaven fort i al mateix temps les oracions de l'hora.

El gran marabut ho omplia tot dins l'oratori, alçant-se com un trofeu, cobert d'estendards i d'ofrenes, tapat am teles antigues que tombaven fins a rossegar per terra, i mostrant a cada costat les inscripcions dorades de la seva consagració. Arreconades devora l marabut, amb el cap cobert del vel i reclinat dins la mitja fosca, dues o tres mores pregaven.

I llavors es quan sentia am tota la seva força la tristor d'aquella vila que s mor, assassinada per la vila que creix.

I mels imaginava allà darrera, an els vells musulmans bons creients, retirats en les obscures i sinistres cases de la Kasbah, alimentant dins el cor les darreres protestes anti-cristianes. Se giraven a la Meca, en aquella hora de gran sentit mistic, i de la mar sols arribava un embatol de frescor europea, carregat de prosaisme i d'hipocrita i freda destrucció. Besaven en terra am la fervor tradicional dels seus pares, i damunt l'estora familiar besaven la pols d'aquella odiosa ciutat de l'invasió, la pols duta per aquell vent de tramontana, més destructor que les ratxes del sirocco que desiara calcinaven la terra d'aquelles valls on les vinyes creixien esponeroses... De damunt la terrada on les dònes orientals, com en els temps biblics, com Bethsabée i com Rahab, bevien la llum i la fresca del dia que mor, tal volta contemplaven, allà baix, l'extensió dels nous edificis, profans i arrenglerats amb esplendida ostentació, com l'insult d'una majestat vencedora. Els vells palaus i harems s'obrien ara, baixament, an els touristes, i els visitants atravessaven les mesquides, tranquils i curiosos, com jo mateix, increduls i pagans, tacats de civilisació, mirant com una mascarada les cerimonies sacratissimes d'aquell culte agonic, escorcollant per les motllures del sòtil com si fossin restes arcaics d'un poble desaparegut, o prenent per ornamentacions les escriptures sagrades de la guarnisa, sense sentit pera ells.

Les claraboies de la mesquida El Hadj, que allà baix elevava la seva cupola blanquissima i el seu minaret airós, permetien, desde l'interior del temple i a travers dels vitratges, veure passar damunt la gran rampa del moll francès els tranvies electrics que rompien sobtadament, am cruixit de ferralles, la silenciosa i solemnial meditació. Com un idol modern i repulsiu, l'estatua de bronzo del duc d'Orleans tacava la blancor simbolica de la vila moridora; i en el port, ont entraven altre temps glorioses barcades de catius espanyols i sicilians i d'on Barbarroja partia cap a Europa benehit pel muftí desde la terrada del gran temple, lluíen els costats poderosos dels vapors de tota la cristiandat...

Aquella mort d'un dia esplendid era l'alegoria més perfecta de la mort d'aquella vila profanada. Una gran ombra negra cau damunt la blancor sagrada de les cupoles, i dins la buidor mistica dels temples del Clement i Misericordiós es entrat el vent triomfador de la Romania.

Per les carreteres noves i admirables, davall els eucaliptus dels grans jardins que purifiquen l'aire de les darreres emaracions del barri moresc, plenes d'olor pestilencial i dels extranys perfums de les mores; pels camins segurs i pacifics on juguen a l'ombra tranquilament, tot solets, els nins cristians, passen al trot, majestuosos, els spais que serveixen l'ignominia del vencedor, com un sarcasme. Les mesquides s'omplen de lluminaries, el 14 de Juliol, pera solemnisar una festa de sang, incognita i llunyana, que sona allà en mig com un vil anacronisme, i els carrers amples i acabats d'obrir ostenten noms extranys de victories desconegudes i extrangeres...

I en els pocs carrerons intactes de la ciutat moresca, les cases van caient de vergonya, els puntals s'esmicolen i s'espoltreixen, i, sostenint-se les unes am les altres, inclinades damunt els vianants europeus plens de desconfiança, les tapies tomben poc a poc...

I aquest es el drama de la vila que mor, que jo m fantasiava els hora-baixes d'Alger, dins la vella mesquida, quan l'estrepit de la ciutat devoradora d'allà baix arribava an el patiet tristó d'aquell cementiri, on dormien els darrers patriarques, en aquell aire tebi respirava, sense paradoxa, una recelosa tranquilitat...

LES GRANS MESQUIDES

Damunt el trafec indiferent del carrer de la Marine, la mesquida El-Kebir, la Grande Mosquée, extén els seus portics de marbre, ennegrits pel temps, i dibuixa davant les porxades modernes de les tendes la volta simbolica dels arcs de ferradura.

Pel primer portalet, sempre obert, me n'entrava quasi cada dia dins aquell temple, passant per entre dues files de pobres musulmans que demanaven almoina. Un nin ceguet, assegut en el llindar, am la maneta oberta damunt els genolls, immobil, cantussejava per moments una suplica monotona i fondament trista, que sonava per mi am tot l'encant misteriós de lo incomprès. I a l'atri de la mesquida, dins el pabellonet, feien tertulia uns quants moros asseguts am les cames creuades damunt els bancs de pedra.

A la porta interior del temple me descalçava abans de posar els peus damunt l'estora, i després recorria pausadament aquella gran sala plena de columnes, clarissima i tota blanca, on sentia més que en lloc dins el meu esperit l'emanació pura de l'historia.

Per tots vents, en el sòtil baix, les columnes s'ajuntaven graciosament, formant un séns fi de naus i d'arcades; l'estora del trespol, com a unica ornamentació postiça, pujava d'en terra fins a cobrir el peu de les columnes i la part inferior de les parets; i el mihrab, humil i sever, s'entreveia en el fons de tot, per l'entrecreuament de les naus i per davall els llantoners o les fileres de canalobres.

Per una altra banda, els arcs en filera desembocaven damunt el pati interior de la mesquida, per ont entrava de ple la claror del sol, i desde on me convidava el broll continu de la fonteta, davall els arbres que feien ressaltar la seva hermosa nota verda sobre l blanc etern d'aquella llum.

Els matins, una frescor dolcissima passava entre ls corredors d'arcades; els moros de sempre reposaven, amb el cap tapat, devora les columnes; qualque devot feia les seves pregaries, amb el burnous en terra i les babutxes damunt una represa de la columna, i de tant en tant besava l trespol fervorosament i tornava a la contemplació de les seves mans obertes, silenciós i sense girar-se pera res ni tant sols veure-m passar per devora d'ell. En el recó de costum, entre papers i tamborets, el katib, am grans ulleres, anotava reposadament en els seus registres; més enllà un atlotet agranava l'estora, quasi nèta de pols; i prop del portal atreia la vista una doble inscripció araba i francesa, devora una retxillera oberta a la paret: Tronc pour les pauvres.

Més tard, a entrada de fosca, la mesquida s'omplia de gent pera l'oració, i jo, com a europeu, no podia contemplar aquella cerimonia més que desde l portal. Per devora meu entraven els moros descalçant-se, i, espargits entre la barreja de columnes, semblaven completar la visió del temple blanc, am la blancor dels turbants i dels burnous. D'allà enfòra, de devers el mihrab, on feia front tota una tira d'arcs am ferradura de dents i estries, venia per instants la remor dubtosa d'un versicle, i tot l'auditori l'acullia amb una gran zalemah, acalant-se fins a terra. Ni una conversa profana s'interposava entre ells, ni per un moment la vista se separava de la sagrada direcció, cap a llevant, i aleshores la mesquida deixava despendre tot el seu sentit oriental i mistic, tota la seva suggestió de poesia i de llegenda. Un perfum de Koran i de Kàbala sortia de la cerimonia; revivien les gestes d'aquell poble prompte a desaparèixer en el ponent de l'historia, i semblava que aquella mesquida severa i nua s transfigurés davant el pensament, i surgissin de cop am tota la delicia miniaturada i femenina del gust alarb les grans alkhames caigudes, les fantasies profanades dels prodigiosos alarifs i les obres meravelloses dels califes i dels emirs espanyols, d'ont era fugit per sempre l'esperit. I totes les coses de l'entorn, i tota aquella historia reviscuda per un moment, m'enviaven una gran lliçó de despreciativa tolerancia.

A la porta exterior del temple l ceguet cantava la seva llastimosa súplica, demanant caritat per Déu, i a l'altra part de carrer, davant els canons turcs enterrats com per befa devora l'arcada, llegia l'anunci d'una opereta francesa pera la soirée del Teatre Municipal...

Entre la plaça del Govern i el carrer de la Pécherie, ple de tendes de queviures i sempre concorregut per una pintoresca barreja de gents, de races i d'oficis, la mesquida El-Hadj, la Petite Mosquée, s'aixeca com un contrast en mig de la ciutat francesa. Si per defòra l seu aspecte no pot esser més propri ni caracteristic, per dins crida l'atenció per lo molt semblant a una esglesia cristiana, degut, segons expliquen, a haver-la construida un arquitecte italià, que li volgué donar forma de creu i pagà am la vida aquell piadós atreviment.

El sòtil alt, de volta de mig punt d'una sola nau i sense columnes, am pintures destenyides i amb imitacions de rosetes i de motllures; la disposició de les portes, la situació del mihrab en el lloc ont estaria l'altar major, l'absencia quasi total d'ornamentacions moresques, donen un interès de contrast a la cerimonia del divendres dins aquella mesquida, a la qual vaig assistir desde prop del portal, en el troç on no hi ha estora, reservat an els europeus.

Darrera meu tenia la font de les ablucions, ont els moros se rentaven en rotllo abans d'avançar damunt l'estora; aquelles rentades, am gran renou i degotiç d'aigua, me feien sentir una forta sensació de calrada i una gran enveja del refrescament ritual, que m feia compendre l'aliança entre l vestit i la religió morescs, manifestacions germanes d'un mateix esperit i d'un mateix clima. Poc a poc la mesquida s'anava omplint, i damunt l'uniformitat dels burnous se notava més la taca dels pocs negres africans espargits entre la multitut. En mig del temple, damunt la tribuna, el muftí, am la vestidura groga i el gran turbant de festa, entonava l cantic d'aquell dia: la seva veu sonava com una lamentació continua i d'un sol color, amb alts i baixos, com decaient i fent esforços pera pujar i fugir de la terra. Semblava una dolça combinació del cant gregorià am les nostres planyivoles i melangioses cançons de pagesia. Però semblava que tot el prestigi de les divines surahs de l'imàn desapareixia baix d'aquella volta sense cap colorit moresc, i jo sentia llavors l'anyorança de les mesquides inferiors i arreconades, perdudes entre ls carrerons.

De defòra venia tot el retrò de la ciutat; en el moll xiulava un vapor am grans gemecs; i a travers de la claravoia de l'enfront seguien passant els tramvies electrics...

Sortint de la nau, la curiositat me feia pujar a la terrada de la mesquida, ont arribava després d'atravessar un embull de corredors i escales estretissimes, fosques i polsoses; i desde allà dalt, enlluernat de claror, contemplava una vegada més l'esplendit panorama de la ciutat i del port.

Llavors hi pensava una mica, en aquella societat nova que m revoltava, i on 's'eren ajustats dos pobles tant distints i tant poc relacionats en tot el temps de la seva vida, i com que vegés a la fi, com a simbol de l'extranya barreja de civilisacions i costums, de llenguatges i religions, Abd-er-Rhaman i Carles Martell donantse la mà, a travers d'aquella Espanya on resten encara avui les uniques tanyades europees de l'islamisme.

Cap al cel, sorgint damunt la gran plaça, el minaret tenia com un aire alegre i optimista, mostrant a tot el món el seu rellotge modern, el més public de la vila, d'aquella vila extrangera que bullia i formiguejava per les vies noves d'allà baix. A travers d'ella i per damunt d'ella, els muezzins, cada matinada, drets baix del pal de la banderola, alçat com una forca, espargien el seu cantusseig de mesquida en mesquida, i desvetllaven de bon matí els darrers records d'un temps prompte a ensopir-se i a morir pera sempre en aquella petita Babel d'avui, primera temptació i darrera avançada de l'Orient cap a la nostra Europa incolora.

LA SINAGOGA

Sota d'un cel hermosissim, a l'ardor d'aquell sol sense pietat, la rue Randon era tota blanca i retreia am més esclat la seva immensa policromia. En les botigues i en els cafès seien els moros am les cames en creu, damunt els bancs; els jueus passaven tot sols per les aceres, a poc a poc, com acalats sota l pes d'una eterna tradició de vida sotmesa i menyspreuada; del barri moresc de la Kasbah davallaven, pels escalons bruts i llenegadiços dels carrerons, estols de moros embolicats en la blancor del burnous que tombava de les espatlles en plecs airosos; les mores atravessaven el carrer pausadament, am passes ritmiques, i la vista se n'anava darrera l'insinuant misteri dels ulls ardents, de celles negres i afegides, entrevist per la retxillera dels vels blancs. La blancor del carrer i la blancor dels vestiments se tacaven tant sols am la nota prosaica dels pocs europeus que trascorrien per allà, barrejant una parla més en aquella immensa i marejadora piuladiça humana.

A l'extrem del carrer, davant un mercat moresc, la Sinagoga blanca estava oberta pera la pregaria del cap-vespre, com tots els dies de dissabte. Vaig entrar-hi. L'unica nau del temple, blanca i quasi quadrada, deixava atravessar per les claravoies el sol blanquissim, que jugava entre les motllures arabiques de les parets; de tant en tant entraven els jueus devotament, escometent-se am la salutació de costum, portant la mà an el cor i besant-la després en els dits; i anaven asseient-se a les cadires posades en filera, que tenien escrit el nom de cada un d'ells en la llengua propria. Uns conservaven la vestimenta oriental dels avis; altres se cobrien amb el burnous arabic, i altres havien adoptat el vestit d'Europa, acomodant-se a la part exterior de la cultura cristiana que ls rodeja.

El rabbí, revestit de l'efod, pujà a la tribuna i començà la lectura d'aquell dia. La seva veu anava prenent el to d'una canturia monotona i trista, que repetia la concurrencia fervorosament i am la dolça familiaritat de les oracions conegudes. Una fonda pau regnava allà dins, sota la volta blanca que ns protegia del cel inexorable de defòra, i el meu esperit sentia pujar, de l'esperit de tota aquella gent, una gran ona d'esperança.

El rabbí seguia, allà en mig, declamant una vegada més les alabances talmudiques an el Déu unic i terrible. Els fidels acompanyaven aquella letargica i uniforme cançoneta amb un moviment acompassat del còs, inclinant-se i redreçant-se sempre seguit, com en repetides adoracions, i aclamaven am grans veus d'Amin! les promeses sagrades dels vells Mestres. I jo, arreconat prop de la porta, recapitolava l'historia llastimosa d'aquell poble, unic exemple tradicional d'obstinació i resistencia milenaria contra l'absorpció per les races vencedores. A l'entorn meu els veia, asseguts a la vora, els que duien encara, davall el vestit d'Europa, els noms mateixos dels que ja sofriren sota ls Faraons d'Egipte i sota ls reis de Babilonia i de Siria, i recordava tota l'epopeia esglaiadora d'aquell martiri interminable. Els veia allà, en mig de la ciutat cosmopolita i poliglota, on totes les races semblaven unir-se per un sol odi, per una sola i poderosa aversió, l'anti-judaisme; i ressentia quelcom de la gran consolació que deu esser pera ells la reunió liturgica de cada dissabte, a l'agombol del temple, quan les tristeses de cada un se confonen i alleugeren en la tristesa de tots, i s'extén en la sinagoga la lamentació profetica dels antepassats, conservada com a preciosa font de resignació i confortament.

Aclucant els ulls, am l'imaginació breçolada pel cantet dels sagrats versicles, el pensament se n'anava a travers de l'espai, allà enfòra, i veia, espargits per totes les parts de la terra, els fills d'Israel el fort, acomplint en aquella mateixa hora, en mig de totes les civilisacions enemigues i tiraniques, el precepte mosaic, en els carrers europeus plens de botigues tancades religiosament, i en les viles del Marroc mig selvatges; els veia deixar per un dia la secular i obstinada conquesta del món i repartir-se com un sant i senya la promesa messianica. Tal vegada, en aquell moment, amb els ulls de l'ànima girats per endefòra, cercaven per l'immensitat de la terra l compliment de l'Aliança i els semblava entreveure la misteriosa senyal de la victoria.

Damunt d'ells, més amunt que la distinció vana i transitoria de les nacionalitats modernes, més amunt que la politica i que les raons d'Estat, hi havia una nacionalitat suprema que hi feia lluir com una sel·lecció la més antiga de les prossapies conegudes. Les tribus mares, desde enllà del món, els miraven am goig i agraiment; el cantic del Temple salomonic arribava esmortuit per una distancia de segles, i la resplendor de les fogateres dels suplicis els enrevoltava amb una aureola de purificació dolorosa.

En el temple algerí ls jueus seguien cantant el Déu unic i terrible. El rabbí tragué del kadoix kadoixim el Llibre de la Llei, i el mostrà an el poble, girant-lo pels quatre vents. En processó l'anà passejant entre la multitut, que l besava plena d'emoció fervent i el reverenciava amb inclinacions i saltets rituals. Devora un jove vestit a l'europea, ros i de cara atractiva, un ninet am capell de palla alçava la vista innocenta en mig d'una fisionomia purament hebraica...

I de defòra arribava l renou de festa propri del dia, el 14 de Juliol: la remor llunyana de la Marsellesa, els crits de la gent cristiana del passeig, els trons dels coets que disparaven els atlots a cada carrer de la ciutat moderna. Tal volta, ben aviat, seguiria corrent el riu de sang que no ha conseguit estroncar-se encara desde que començà a córrer pera pagar, erradament, el deute del Calvari. Aquell matí, en el ple del barri moro, on ni un cristià habita, jo havia llegit, escrita a la paret en grans lletres vermelles, aquesta inscripció: Vive Drumont! Vive Regis! I l'oració judaica seguia tranquilament en aquella diada ont el nacionalisme francès expressava am més força que mai el seu esperit, heretat de les velles i persistents intolerancies.

Per fi la pregaria dels jueus acabà. I jo ls vaig veure desfilar altra vegada per davant meu, recelosos i encongits, partint de nou cap aquell món enemic d'allà defòra, cap els desconeguts i futurs martiris, resignant-se a preparar sempre seguit la revenja dels fluixos contra ls forts, desde l taulell de les botigues fosques, desde l'humil obrador de l'argenteria o desde bufet imperial dels barons i potentats de la raça, que també en aquella hora devien sortir de les sinagogues europees, amb el llibre sant a la butxaca de la levita senyorial, devora la cartera plena de chèques i de bitllets de banc, on se concentrava la pobra i unica venjança d'aquell poble, que comptava am renouet de peces d'or l'indemnisació d'una vida d'insults i ofenses...

Una inefable tristesa quedava dins la sinagoga. I a l'espatllera dels bancs deserts vaig seguir llegint els noms anacronics d'aquella gent, perdurables Errants de la vida, que passejaven entre ls tramvies electrics i els grans boulevards les designacions familiars dels companys de Zorobabel: Yakhcub-ben-Joseph, Schlomóben-Mardoquí...

LA KASBAH

En el darrer refugi de l'antiga vila profanada, lluny de la mar europea, i com cercant, avui encara, l'ombra de la vella fortalesa ont els soldats invasors duen com per befa una vestimenta mig musulmana i mig francesa, i on se sol alçar, desiara, l'historica guillotina, el barri moresc s'acaramulla a dalt el coster de la ciutat.

No hi ha cap mica de gradació entre aquells dos mons tant diferents, tradicionalment inconciliables, l'Africa i l'Europa, el món d'ahir que s retira per moments, retut i degradat, envers els recons selvatges ont encara, per fortuna, no es arribada l'exploració impia dels més forts; i el món d'avui, esplendent i crudel, que empeny am mà de ferre les velles tribus cap el desert nadiu, enlluernant-les am raigs de llum electrica.

¡Com m'agradava perdre-m'hi cada cap-vespre, per aquells carrerons verges encara d'europeisme, que giravolten a tots vents am deliciosa llibertat i amb ideal dissimetria, ajuntant, com a piadós aixopluc, les avançades dels edificis damunt els pocs fanals moderns que en la nit profanen am claror de gas aquella fosca misteriosa! Un embolic de casones baixes me revoltava i em feia perdre l nord a les poques passes després d'esser-hi entrat. Els portalons de volta mostrejada deixaven veure, sovint, patiets de columnes on destriava l'ombra de les mores, tot passant... Altres portals, raquitics i tacats d'humitat, mostraven dins la fosca redols d'infantons ageguts damunt un trespol brutissim. Un baf de rescús, de pudor mai sentida, sortia per aquesta obertura; per aquella altra m'embestia l perfum exotic del tocador de les moresques; de més enllà arribava la sòrdida fregidina d'una cuina...

De tant en tant, ja perdut del tot i distret amb aquell espectacle novissim, me n'entrava per un carrer sense sortida, i un estol de morets m'avisava cridant en mal francès: On passe pas! On passe pas!

El sol arribava a dures penes entre aquelles parets blanques; les costes mal empedrades i relliscoses sen muntaven a dreta i esquerra; damunt els portals de les tendes obscures o dels tallers infims, plens de porqueria, seien els treballadors, indiferents i quasi altius; i jo passava per entre fileres de peus descalços, sense interrompre les converses de veinat a veinat ni distreure la vista dels que omplien els carrers per tot, xerrant aquell llenguatge que sonava a les meves orelles com una barreja de guturals i d'inarticulacions. Aquí un torner arrodonia un pom; allà un sabater donava la darrera mà a unes babutxes; més enfora un brodador manejava l'agulla damunt el dibuix, calmosament, i un gerrer arrenglerava les seves gerres, de coll llarguerut i anses estretes. Ni una remor pujava del barri francès, ni un rodar de carruatge rompia la tranquilitat d'aquells recons; ni altre europeu més que jo tacava de negre la blancor de l'espectacle. Podia creure-m a cent mil legües de la patria, perdut en mig del trafec inquietant d'un país pera descobrir; i em semblava veure passar per entre aquella gent, ple de desconfiança i obrint a dreta i esquerra dos ulls de foc, badats a més no poder, l'imatge de Tartarin de Tarascon am la mà damunt el revolver.

Uns duien els calçons am bufes, la jaqueta curta i la chechia turquesca; altres deixaven caure, airosament, el burnous, que s'enrevoltava damunt el turbant amb una corda i retombava en plecs hermosissims damunt l'espatlla; altres passaven com un mal desfreç, amb un cassot rustic i un capellot de palmes idealment lleig; i entre ls blancs passaven els negres de les antigues races vençudes, arribades de més enllà del Desert, i els grocs procedents de barreges extranyes i ja perdudes del tot dins l'historia, i els obscurs i ennegrits que mostraven unes faccions d'europeu torrades pel sol de les grans planures arenoses; berberiscs i tripolitans, kabiles i turcs, arabians purs i m'zabites... I tots deixaven caure a la meva orella el gran prestigi de les llengües desconegudes.

De cop, en el fons d'un carrer s'alçava davant meu el minaret d'una mesquida; i mai deixava d'entrar dins aquells temples humils i pobres, on reposaven, damunt l'estora sagrada, quatre vells, a l'ombra dels grans records adormits davall aquell sòtil baix, protector de les fidelitats darreres.

Més amunt, una processó de mores me passava per devora, xisclant la seva melancolica pregaria, com una piuladiça d'aucells que cantessin a l'unisson; i se perdia per dins un carreró fosc i sense sortida, mentres quedava al defòra una musica de dolçaines i simbombes que feia arremolinar els infantons del veinatge, masells de brutor i quasi nus... Era un corteig nupcial. I a l'entretant, desde aquella casa ombrivola com un convent, ont era entrada la processó de fantasmes blancs acompanyant-hi la nuvia, m'atreien les cerimonies del casament moresc, eternalment vedades a la meva curiositat irrespectuosa...

Per fi arribava a dalt de tot. Per una banda s'aixecava la fortalesa-quarter dels zouaves, la Kasbah, ont hi havia encara les cadenes que un temps donaven el dret d'asil sagrat an els perseguits. Per l'altra, trobava el mirador que guaita damunt tota la vila; i Alger s'extenia an els meus peus, vora la mar, alegra i plena de sol. En aquells recons venerables, ont en altre temps s'encloia la defensa de la ciutat, en aquells recons que conserven les darreres mostres de la puresa musulmana primitiva, són vinguts a caure, com una taca vilissima i menyspreable, els darrers escolims de la prostitució espanyola i francesa.

Mentres seguia passant aquell remolí de colors i de vida, entremig del moviment dels burnous blancs i dels vels blancs, jo contemplava la multitut bullenta que trascorria d'un vent i de l'altre: els moros, am posat senyorial i digne; les mores, am caminar ritmic i pausat, com si fos de mal to l'anar depressa, i mostrant entre ls dos ulls, que lluíen en mig de la blancor dels vels, la taca negra dels dibuixos sagrats; els jueus, reconcentrats i recelosos, com cercant entre les seves turbes el Messies de demà o remugant de pensament el Nom impronunciable; les jueves, am cara descoberta i vels de mussolina damunt el cap, i deixant com a rastre extranya sensació on se barrejaven l'encant etern de la dòna i aquella aversió invencible i tradicional, heretatge de vint segles... Damunt aquell esplet de vivida feconditat i de calor humana, semblava davallar del cel una fredor mortal; i l'esperit sentia l'impossibilitat desconsoladora de la completa germandat humana; l'esglai de les lluites futures penetrava dins el cor, i el pensament s'emboirava am la tristor final de totes les filosofies...

Desde aquell cel purissim el sol enviava de ple, entre les tapies dels carrerons, una soleiada d'alegria.

Apareixia an els meus ulls la vessant oposada de la montanyola. El cementiri moresc de la Kasbah extenia les seves tombes, espargides amb amplitut, per aquell camp pedregós i quasi pelat. Un moro, dret damunt un talús i am la vista cap a llevant, s'inclinava fins a besar en terra, cada estona; i entre les lapides hi havia, allà baix, un moviment de vestidures blanques. A l'enfront s'obria un coll entre dues montanyes terroses, i cap al nord, damunt una altra montanyola arrodonida, destriavem l'iglesia nova i alegra de Nôtre-Dame d'Afrique.

Tornant a la plaça superior de la Kasbah, m'aturava un moment a entregar-me de ple a la poderosa suggestió d'aquell paratge.

Per davant meu passava l'historia gloriosa de l'Islam i m'arrastrava amb ella, com si un geni misteriós me trasportés de cop tretze segles endarrera; un desfilament d'exercits esplendorosos, ple de llampegueig d'armes i volateig de burnous, de galopades soperbes i festes triomfals i mai vistes. Una munió incomptable de gents besava en terra demanant misericordia, ajupida sota ls peus d'aquells cavalls que duien, penjada a les selles, una etat nova pera l'humanitat...

Encara, dels carrerons atapaits i ombrivols, semblaven sortir els catius cristians, mig morts de cançament, torrats pel sol dels camins i emmalaltits per l'humitat de les presons; i m fantasiava també la vida horrorosa dels qui remaven a les galeres corsaries, retuts pels açots del guarda-xurma i reduits a una lluita impossible i continua amb el mareig. Per aquelles costes de Cabrera, que costegem avui en dia calmosament, devien acostar-se, plens d'esperança, an el port anyorat de la vila; i l'arraez devia donar les ordres de fondeig en mig del silenci, baix baix, temorec de les atalaies...

I en mig d'aquell eixam fantastic que sortia de tots els recons desconeguts del barri moresc me semblava veure també l'ombra gloriosa den Cervantes, imaginant, tal volta, les aventures de les Zoraides convertides en el misteri dels palaus, o de les hermoses catives cristianes, presa reservada a l'harem dels deys.

Davant meu, de sobte, la realitat s'alçava a cantar-me l triomf definitiu d'Europa. Per la carretera que munta fins a la fortalesa pujaven, a poc a poc, els asets tot blancs de pols; un moret els conduía pel cabestrell, peu descalç, i un altre hi cavalcava, deixant sortir d'entre serrons i pells unes cames descarnades i negres. Jo pensava en el camí que havien fet tal vegada ls pobres viatgers a travers d'aquella Algeria d'ont era fugit l'encant impagable del misteri, aquella Algeria den Daudet, plena de mistificacions i desenganys desde la mar fins al Desert, i que havia perdut tot el seu prestigi de bellesa prohibida, am la fugida del darrer camell i la mort de la darrera diligencia.

A l'entorn meu davallaven els carrerons empinats i foscots, mostrant damunt les tapies el modern retol blau d'un nom a la francesa, ple de falsa i pedantesca color local: rue de la Mer Rouge, rue de Tombouctou, rue des Janissaires... I nosaltres anavem baixant altre pic cap al barri nostre, vulgar i sempre vist, ple de botigues totes iguals i d'edificis arrenglerats i uniformes. Me despedia una vegada més de la Kasbah, i mirava ja com am cert aire anyoradiç aquells menestrals que fumaven amb el narghilé, tranquils i plens d'indiferencia, damunt el portal de l'obrador petit i obscur. Quan passava per la solitaria i venerable mesquida Sidi Ramdan, la més antiga d'Alger, qualque cosa m'hi atreia dedins, i hei entrava altra volta a meditar en la seva sala nua i deserta, on no arribava ni una remor i on l'ombra del crepuscol s'extenia tota sola, baix de la tribuna reservada a les dònes i pels recons allunyats del portalet.

Passava carrers i carrers, per davall un veritables bosc d'estaques de llenya emblanquinada que sostenien les casones plenes de creus i esbaldrecs, i em semblava sentir damunt meu, com si no bastés el bull de vida que m revoltava, aquell altre bull d'una població que allà dalt, en l'aire, se sostenia com per miracle. De les cases de banys m'atreia també la frescor deliciosa de l'aigua que brolla en els patiets humids i ombrivols i que ns duu a la memoria tot un aspecte d'aquell món oriental aon les ablucions són un sagrament i ont el bany sembla l'ocasió tradicional de tota poesia.

Per fi desembocava en el carrer Randon, i sentia am repugnancia l'onada de corrupció del barri jueu; després venien les amples i trulloses vies del gran barri francès, plenes de llum, d'espires de trolleys, d'inexpressió cosmopolita. Per baix dels portics comercials trascorrien, calmoses i embolicades en vels finissims, les mores venudes a la concupiscencia d'Europa i les franceses que enganyen el viatger viciós amb el fals atractiu del vestit moresc... Al square modernissim, aont arribava ja nit feta, una musica tocava peces descolorides i fades, i a la plaça del Govern, dins una mala barraca de fira, entre un Tio Vivo i una estrepitosa Guerra del Transvaal, tres o quatre franceses disfreçades estrafeien llastimosament les dances moresques, davant una xaranga fastigosa, i, pera goig dels touristes burgesos, ballaven, com una habilitat de circo, la famosa danse du ventre...

I jo continuava sentint, com un eco espargit per l'aire, l'elegia d'aquell món desaparegut, l'elegia que canten a l'orella de qui les vol sentir totes les coses mortes; l'elegia que cantaven el lleó trist i vençut que D. Quixot trobà pels camins desolats i pobres de Castella, i el lleó cego i malalt que, en la planura colrada d'aquella mateixa Algeria, demanava caritat a Tartarin.

MUSTAPHA

Com un raval d'Alger, modernissim, Mustapha s'extén cap al mig-jorn de la vila, i us suggereix la representació de tot l'esforç francès prenent possessió d'aquella terra verge, entregada com un botí de guerra a l'impia tasca dels colonisadors.

Per vies espaioses, de casals nous i senyorivols, hi duu l tranvia electric, passant entre ls carros de feina i la multitut d'aquell troç de ciutat comercial, consemblant a totes les demés. Dins el tranvia, devora meu, un militar llegeix un periodic, i al seu costat està assegut un moro de varonil presencia, treient un braç nu i robust per davall el haick blanc i netissim. Més enllà, entre un senyor condecorat, en grande tenue, i una senyoreta que mostra una fesomia delicada i hermosa per entre l vel del capell, dues mores conversen a mitja veu, ofegant les paraules sota les blanques teles que cobreixen la seva incognita fesomia.

La meva primera visita es pel cementiri moresc de Sidi M'hammed. Una volta més passo entre aquella inharmonica escampada de tombes de tots els cementiris mahometans, examinant les inscripcions de les esteles tombals ennegrides. A qualque sepultura fan rotllada estols de moresques vestides ricament, assegudes en terra, que deixen tombar els vels damunt la cara tot-d'una que m veuen; i jo passo per devora d'elles mirant-les dissimuladament i procurant no ferir la gelosia tradicional dels musulmans. ¿Quines belleses, que no veuré mai, s'amaguen darrera aquells plecs? L'impossibilitat de descobrir-ho esperoneja encara la meva fantasia i m fa entreveure allà davall una forma somniada i nova de l'eternal bellesa, aquella forma que recercava de nin entre les pagines meravelloses de les histories orientals i que m'imaginava com a superior a tot lo vist per mi, ja que tenia l'encant imponderable de lo prohibit i del misteri... Immobils com a vertaderes estatues funeraries, a l'entorn de les tombes, les mores esperaven que havés passat pera continuar les oracions interrompudes una volta més pels viatgers d'Europa increduls i profans. I jo, interiorment, en mig de tot, beneia aquell vel protector que s'oposava a que s'experimentés la desillusió de tots els ideals conseguits, fantasmes encantats i boirosos que s taquen d'existencia i de veritat i van desfent-se miserablement en terra.

A la part més elevada del cementiri, prop de les tapies de darrera, entre uns ramatges que l separen de tota remor de vida, un edifici baix i extrany m'atreia. Per un portalet entrava a un d'aquests patiets interiors musulmans, desde aon, per un altre portalet miserable, penetrava dins una sala baixissima i obscura, carregada d'olor repugnant. En la mitja fosca destriava, rigides com espectres, unes quantes velles malaltes, assegudes en terra i amb el cap entre benes i pedaços bruts. Ençà i enllà, uns quants objectes de forma dubtosa rossegaven pel trespol, i un baf horrible de malaltia i de miseria pujava d'aquell enfony, semblant a un lloc de suplicis d'ultra-tomba, i la noció del temps i del món present fugia de sobte de la memoria.

Sortint d'allà, m'envestia i enrevoltava un eixam indescriptible de pobres de tota mena, una verdadera Cort de Miracles, presentant a la meva vista un embull de troços de roba negra i de cames i braços prodigiosament magres, entre ls que sortien cares desfetes i assexuals, que me perseguien repetint en la seva llengua una mateixa suplica, que sols comprenia pel to de la veu.

Entrava per un altre portalet, i atravessava l'enfilall de corredors de sempre, uns corredors humids i empestats, que m conduíen a un nou patiet aon uns quants moros, tot seriots, clarament disgustats per la meva visita, guardaven am gran gelosia l'entrada del marabut veinat. Arribava a les meves orelles la ressonancia del cantet gutural i atiplat de les mores pregant en el misteri del marabut, una musica indefinible de lamentacions o d'al·leluias.

Deixant el cementiri, recorria d'un vent a l'altre la magnifica barriada dels dos Mustaphas, inferior i superior, una esplendida extesa d'hôtels i de villas, de sanatoris i de châlets. Per damunt les parets dels jardins i per baix del talús de l'hermosa carretera, desbordava l fullatge d'aquella naturalesa plena de vida, aont els dominadors nous havien dut l'esperit romà de les grans decoracions triomfals, dels llorers que deixen tombar les branques de gloria damunt el cap dels capdills victoriosos, en els camins oberts a cops de sabre. Un ventolí europeu feia ajuntar en l'aire les rames de totes les grans especies vegetals del món; arbres importats del nord, que recordaven la metropoli; arbres del país, que rebien am goig la visita d'aquells companys desconeguts i exotics; arbres del sud, de més enllà del Desert, trasplantats com a testimoni de la sumissió cruenta d'altres races i d'altres terres. I en mig d'aquella verdor i d'aquella esponera s'amagava l Palau d'Estiu del governador general francès.

Families enteres de burgesos prenien la fresca a l'ombra dels jardins, mirant passar, per entre les barreres, les bicicletes i les charrettes d'ultima moda. Un afany de colorit i de nota alegra cobria els frontis variats i capritxosos de les cases i feia recordar l'antiga situació de aquells llocs altre temps deserts o mostrant la tristor dels edificis musulmans, en els quals la nuesa pobrissima de defòra manifesta ben clar la consagració de la vida familiar i casolana. Eren ben bé dues races distintes les que hi havia superposades allà, dues races que no semblaven, per l'historia, destinades a veure-s mai de tant aprop: la raça de la vida concentrada i recelosa i la raça de la vida exterior i renouera, que remou el món amb un sol cambi de postura i passeja per tots vents el volateig dels seus penons i la cridoria de les seves cançons de guerra...

M'aturava en el magnific mirador de la part més alta. El sol se ponia, endarrera, i presentava an els meus ulls, com una féerie, l'acabament esplendid d'aquella lluminosa diada. En primer terme, sobre uns terrats d'allà baix, ben aprop, sortien unes quantes mores amb infantons, a extendre roba o a contemplar l'hora-baixa. Un moro, en un altre terrat, posava en filera unes teules acabades de fer, que havien secat amb el sol. Més avall, en el camp de maniobres francès, aon d'en tant en tant les revistes plenes de xarreteres i galons enlluernen els vençuts, corrien uns quants cavalls fent exercici. En el cementiri moresc que havia visitat distingia encara, mirant-les indiscretament amb els binocles, les mores, ja tranquiles, que seguien immobils les monotones pregaries a l'entorn de les tombes; i per més que mirava no podia trobar, entre els arbres, l'edifici misteriós del marabut i de l'hospital. Per la carretera de baix seguia l trafec de carruatges i tranvies; a la dreta, vora la mar, el Jardin d'Essai feia ressaltar la taca verda i forta d'aquell parc grandiós, aon les palmeres patriarcals se llencen cap al cel solemnisant l'invasió de les gents d'Europa, i aon, per les amples i dretes avingudes, corren automobils i huit-ressorts. A l'esquerra, Alger arremolinava la confusió dels seus edificis, desde els carrers a l'europea fins a les impasses moresques aon no hi atravessen dues persones costat per costat; i els minarets ressortien aquí i allà, per damunt de tota aquella barreja. Aprop de la mar s'encollaven les fabriques a la moderna, deixant fugir per les xemeneies els darrers halens de fum de les màquines; i d'un cap a l'altre del panorama, els trens trascorrien allà baix de tot i desapareixien per devora la platja arenosa que s'extén a la dreta fins a perdre-s de vista, confosa amb el promontori de Matifú.

Deixant endarrera l cementiri europeu de Mustapha, situat dalt de tot, m'agradava seguir un xic més la carretera ja deserta i perdre-m per qualque camí d'aquells redols, fòra de poblat. Llavores me sentia en plena Africa.

El paisatge baixava en diferents sentits per caminois desiguals que desapareixien entre tires d'etzavares. No s veia una ànima. Tant sols, a la vorera de qualque camí, un cartell-anunci del Comité d'hivernage m'advertia la distancia que m separava dels llocs coneguts. Per una drecera presa a l'atzar seguia cap amunt, per davall un dosser de mates robustissimes. Qualque moro amb el seu aset me passava per la vora, descalç i ple de pols. Una casa de possessió, amb un ca ajegut davant el portal, una vella treient aigua de la font i uns nins jugant per la carrera, me duien a la memoria, una volta encara, el llibre den Daudet, i sentia temptacions de demanar an aquella dòna si era ella l'alsaciana que havia venjada am tanta valentia la mort del pobre burricot...

Un aire tebi bufava per estones, i, davant la tranquilitat d'aquells llocs, jo m demanava amb extranyesa si era en efecte aquella terra pacifica i dolça la terrible Mauritania que l'imaginació s representa recolzada en el peu de l'Atlas misteriós, i plena ja del calfret del Desert, aquell Desert que s'era alçat altre temps davant la meva vista sorgint per entre les pagines evocadores den Loti, i extenent-se com a unica i sublim decoració de tota la vida oriental.

De cop, un altre anunci escrit sobre una paret me tornava an el món d'Europa: era un avís prohibint l'entrada dins els terrers militars... I a les poques passes me feien tornar endarrera més que depressa deu o dotze mastins que sorgien de damunt el marge, movent gran esvalot i mostrant un filera de queixals amenaçadors.

Pel mateix camí de la vinguda, ja a entrada de fosca, m'entornava a peu cap a Alger. Per les barreres dels jardins guaitaven les damiseles franceses, plenes de distinció teatral, i se sentía baixar dels balcons el remoreig de les converses, en mig del silenci de l'hora-baixa. Per entre la foscor mig verda dels fullatges ressortia la blancor de les cases tot noves, que imitaven falsament, com per ironica color local, l'estil moresc que deuria tenir l'autentica Alger, la vila que desde ls recons impenetrables del temps morts semblava vessar damunt el nostre esperit un sentiment de melangia i d'anyorança, com si assaborissim per endavant la pau absoluta i misteriosa de la mort, aquella pau que s presentava als ulls interiors de l'ànima en el racés sagrat de les mesquides, davant el mihrab buid i simbolic. D'aquella terra invadida i fecondada per llevors noves pujava com una protesta, i sentia apoderar-se de mi, barrejat am l'aclaparament de totes les vesprades, l'esperit de la derrota, l'esperit dels vençuts que dormien baix dels nostres peus, i l'ideal negatiu d'aquell poble en el qual l'imaginació artistica i religiosa dels pobles europeus se depurava en forma de fantasia inefable, en pur i aspre idealisme místic, que mirava tota representació plastica de vida com una violació de la mort invencible i necessaria. I en mig de tot, en aquell instant en que tant clarament me semblava escoltar la conversa de les coses, en aquell silenci que recordava l silenci dels temples ont els peus nuus no movien ni una remor damunt les devotes catifes, sentia arribar d'enllà d'aquell món viu tant prosaic, desde l món dels desapareguts, un baf de sensualisme del paradís koranic am que l Profeta havia volgut congriar per manera visible a les més humils imaginacions els plers divinals de la recompensa.

En el cel anava pujant una d'aquelles clares nits d'Alger, que augmenten el misteri tenebrós en els carrers historics de la ciutat alta. Els primers llums s'encenien en les cases i en el cel els primers estels. M'aturava a interrogar un xic més la confusió d'aquell panorama ple d'ombres, d'aquella terra sembrada de tombes i d'hôtels, i aon quedava imprès encara en els camins vells, esborrats per l'herba, el pas dels dromedaris desapareguts. Llavores comprenia tot el sentit amagat d'aquest meravellós progrés humà, i de la mort lenta de les races vençudes. Damunt els cementiris d'ahir sorgia com un cantic de triomf una ciutat nova, i, pera més alta glorificació de la llibertat, una terra i una raça s'entregaven al més fort, esperant es futures revenges.

Damunt un coster de la carretera, un cert edifici m'atreia poderosament les mirades. Una ombra s recolzava en el balcó, inquieta, i jo, en la mitja fosca, sols entreveia la forma d'aquell cos de dòna, prim i delicat.

Era la reina Ranavalo, la darrera sobirana de Madagascar, desterrada pel govern francès an aquella vila.

I aleshores sem representava l martiri incomprès d'aquella ànima primitiva i reveca, transportada de cop, com a presonera, en mig de la mateixa civilisació que li havia robada la corona. Allà lluny, tal volta, la reina imaginava l seu poble sotmès a la nova llei d'una raça avorrida; les selves verges s'obrien als enginyers, que les destruíen pera fer-hi passar profanes carreteres; i damunt els rius, tapant aquell cel, enemic dels extrangers, se tancava la volta pesada dels ponts de pedra, davant els ulls humiliats i rencorosos dels vassalls d'un temps... Recordava la despedida suprema an els llocs familiars, que jamai reveuria, i an els déus protectors i caiguts; i el viatge en el vaixell de guerra ple d'instruments desconeguts i horribles; i l'arribada an aquell port d'Alger, aon l'esperava una multitut vil que l'acullia amb invectives furioses retreient-li la mort dels mateixos soldats invasors, victimes culpables d'una tasca iniqua i dolorosa.

Per baix d'aquell balcó passaven cada dia ls touristes curiosos, que alçaven els ulls amb insolencia, mirant aquell interior com una gabia de jardí zoologic; i la reina, condemnada, en mig d'aquella població vistosa, a anyorar les viles d'allà baix fetes de barraques i de coves, interrogava la mar, d'on venien vapors i més vapors duent noves d'aquella França que cada dia interposava pobles nous vençuts entre la reina destronada i el seu poble, amb una febra rabiosa de domini. El darrer company de Ranavalo, el seu marit i conseller Rainalaiarivony, era mort a una casa veinada, i tant sols li quedaven an aquella majestat vençuda, les criades vingudes amb ella de la patria morta, que li recordaven les glories del seu regnat historic, santificat, aureolat pel dolor i pel prestigi de totes les darreries humanes.

Ja darrera meu, perduda en la fosca, la reina Ranavalo seguia recolzada en el balcó; i jo pensava també en aquella altra gran vençuda, la població que la revoltava, pera qui ella tal vegada era un exemple més, presentat per la metropoli, com a prova de poder i de domini; pensava en aquella vençuda que rossegava pel moll el burnous d'Arabia, damunt el polsim europeu del carbó de pedra.

MAISON CARRÉE

Per aquella planura despullada, que atravessa l torrent Harraix, sec aleshores, el mercat moresc de Maison Carrée em presentava un panorama ben expressiu de la vida d'aquell poble que no conseguirà mai avenir-se an el fum de les grans industries i a la maquinaria del cultiu a la moderna.

Era la visió que faltava an els meus ulls pera assaborir bé tot el colorit d'aquella terra abeurada de sol i d'aquella raça on s'era estacionada l'historia, abans de sortir de la poesia dels campaments de tribu pera entrar en el prosaisme artificiós de les ciutats.

Davall les tendes de lona, els marxants de roba, asseguts damunt la catifa, mercadejaven amb els parroquians, aplegant i desplegant teles de colorins. Desbordaven els paners dels venedors de fruita. Els calderers componien paelles, protegits per tendes quasi negres de sutge. Constructors d'objectes de terra exhibien escalonades de fusta plenes de gerricons en formes extranyes, pipes de tota casta, plats coberts de pintures i verniç, animalots i figures de delicada imperfecció. I els barbers seien en mig d'un embull de botelles i ribelles brutes, de pedaços i objectes d'ús desconegut on s'endavinava tota la cruesa d'aquella energica i primitiva art medecinal. Davant cada tenda, abans d'entrar-hi, els parroquians deixaven, conforme a la costum, les babutxes, pera no profanar am la pols del camí l trespol domestic. Els clients dels cirurgians s'asseien davant d'ells, girats d'esquena, i se sometien an aquelles cures heroiques que jo contemplava aturat defòra, amb ulls ben oberts, sense conseguir rompre ni un instant la tranquila indiferencia d'aquella gent. El toubib revestia el pentinador an el client, li afeitava l cap fins a l'arrel dels cabells, li aplicava damunt la closca nua un taçó o dos de llauna plens de papers encesos, i quan aquella ventosa havia fet el seu efecte ajudada per manipulacions i fregues repetides, venien les escarificacions fetes amb el rasor damunt la pell inflada del cap, i les untures de balsems i elixirs, i l'embolicar altre pic, am molt d'esment, el turbant damunt la closca curada, i el pitjar fortament damunt l'esquena amb el genoll a fi de retornar la força perduda. A les ribelles hi havia gleves i esquitjos de sang, i varies capses i potets s'omplien de queixals i dents exposats com a anunci...

Jo seguia pet un altre vent, i veia llavors l'extesa del bestiar venal, i el formigueig de mercaders i compradors am tota casta de vestimentes.

Damunt una paret, un avís prohibia maltractar els animals o ajeure-ls en terra amb els peus fermats. Els xots formaven una sola i llarga filera, amb els caps encreuats i tots units per una sola corda, immobils i porucs. Els bous botejaven com podien, amb els peus de davant nuats. Els muls i els cavalls s'ajuntaven per estols devora llurs mercaders, i els asets, menuts i graciosos, quasi blancs, removien les orelles aixerivides, com fent visatges intelligents.

Entre l'embolic de les converses mores me feia girar sovint qualque conversa en mahonès o en mallorquí, i llavores me semblava que ja havia vistes en altra part aquelles families que m duien un halè de l'esperit de la nostra terra, com si un embatol de mar m'hagués fet sentir una salutació de la patria absenta. Però a l'entorn tenia l'espectacle d'aquella multitut que m duia aquell altre esperit de l'Algeria pagesa i montanyana; amb els compradors de la ciutat, que mostraven damunt la blancor del vestit la taca vermella de la chechia, deixant tombar, per darrera, la caputxa del burnous, se barrejaven els kabyles i biskris, de turbant coronat am cordes i duent la gandoura davall el vel del turbant, i els m'zabites, am la djelaba rònega, llisa, toscament lligada amb un cordill i caiguda sense plecs airosos.

I davant aquells pastors am la crossa oriental, que eren testimoni inconscient d'un dels estats primitius de tot poble humà, quan encara no s'es despert del tot l'afany de l'industria i del treball penós que ha d'adaptar la naturalesa a l'home, tornaven a passar davant la memoria aquells remats immensos de bestiar que atravessen les pagines de l'Escriptura, retornant, els hora-baixes, pels camins de la Palestina, vers el campament patriarcal. I trobava a faltar, entre ls redols de besties d'aquell mercat arabic, la presencia dels camells, dels camells emigrats altra vegada cap al mig-jorn, dels camells que veia am l'imaginació alçant-se com a imatge unica per l'immensitat de les planes d'arena, abeurant-se llargament en els oasis plens de fassers o ajupint-se devora les cisternes de les viles pera esperar la jovençana piadosa que vessarà pera ells i pera llur conductor la gerra acabada d'omplir, o engronsant damunt el gep altissim les Raquels que s'enduen davall el mantell blanc els idols familiars avorrits i se fonen en el desert monoteista, ple de miratges de viles perdudes i visions de prosperitats promeses... El camell faltava d'aquell mercat moresc, com faltava quasi per tot Alger: tant sols en pasturava algun pel camp de maniobres francès, aont arribava per moments el xiulet de les locomotores...

En aquell camp de fira no veia més que l'altre vell company del beduí, el simbol de les primeres algarades islamites: el cavall, però ja desfigurat per barreges europees, i molt diferent d'aquell cavall que l Profeta consagrà pera sempre en la seva Llei, vencedor del simun i de les persecucions, amic fidel i estimat, que ensuma l'emboscada desde enfòra, amb el coll extès, els oronells inflats an el vent, les clins voleiant com una aureola; el cavall qui alliberà l Pare dels creients, salvant-lo de la fúria dels idolatres, i trasportant-lo miraculosament al cel un vespre de divins ensomnis, segons està escrit en el sant llibre.

Per entre les rotllades de mercaders trascorrien moresques descalces i pobres, duent en braços nins tot nusos i quasi negres. Aquí i enllà, estols de gent s'escometien besant-se damunt l'espatlla i entraven en animades converses. Devien esser tal vegada kabyles de la montanya que habitaven a Alger fent de carregadors al moll o de transportadors d'aigua, i acudien a saber noves de casa seva, dels fills i la dòna que havien quedat en el douar nadiu, mentres ells arrastraven per la ciutat una vida horrorosa, menjant unicament cuscús i pasta de datils, a fi d'arribar a fer un reconet i poder-sen entornar a l'agombol de la foganya familiar. Molts d'ells passejaven per entre la multitut cenalles de peixots frits i oliosos, rebossats de pasteta, i pastiços penjats d'una canya; altres venedors jueus duien també enfilalls de granots i de pastes, i tots ells anaven cridant am cançoneta sempre repetida aquella mercaderia repugnant. Del camí arribava l crit dels carreters excitant les besties, un crit semblant a la modulació planyivola de les tórtores. L'aire, ple de quietut calorosa, duia com un desig de repòs i d'ensopiment; qualque bou bramulava am tristesa, i de tot aquell pla sentia despendres-s el vell esperit de l'indolencia i de l'abstracció mahometana i l'austeritat religiosa de la vestimenta oriental. A travers del temps mort, aquell poble s transfigurava i reprenia la seva esplendor primitiva, abans de la llastimosa decadencia d'avui, abans de que ls creuats de Godfred, en els harems de Terra Santa, haguessin aixecat el vel de les hermosures recloses i trasportat a Occident, com a tresor meravellós, les llegendes d'or de l'Arabia.

NOTRE DAME D'AFRIQUE

Dret damunt la terraça, la vista errant pels quatre vents de l'amplissim panorama, ara perdent-se lluny, cap al nord, sobre la mar, que semblava fingir en l'horitzó el fantasma de la terra d'Europa; ara girant-se a ponent, com si volgués resseguir l'entrunyellat inextricable dels carrers algerins; ara mirant als meus peus la blanca extesa de columnes trencades i lapides del cementiri jueu, o la munió de panteons coberts de vulgars corones i creus de marbre industrial del cementiri francès; ara destriant, cap endarrera, les tombes ronegues i desolades del cementiri moresc de la Kasbah, sempre l'anava cantant de pensament l'epopeia elegiaca de la ciutat morta, del poble vençut, del continent profanat i obert en quarters com una presa llastimosa. La fantasia creava davant els meus ulls les imatges del terrible combat; i amb el ventolí de mar que venia de tramontana semblava arribar la polsaguera de les grans metropolis impies, el ressò dels Parlaments crudels i cobdiciosos, l'eco darrer de les cridories populars que aixequen els exercits i continuen les belles tradicions de sang. Un gran efluvi d'amarga poesia m'envolquellava; i jo veia alçar-se l temple com el sarcasme vivent de tota una fe.

Bé ho era humil, d'apariencia pacifica, fondament tendra, am la seva arquitectura insignificant i pobra. A dintre no es trobava res que recordés la violencia ni l'odi. Sobre l'altar major, al lloc més visible, s'hi llegeix aquesta inscripció: Nôtre Dame d'Afrique, Priez pour nous et pour les musulmans. Un aire de pau, de tebior dolcissima, se desprenia de les parets nues, com un perfum de devocionaris entre-oberts; en l'aire tremolava la remor esmortuida de les multituts suplicants, el ressò dels cantics extingits que entonaren sota aquella volta les darreres pelegrinacions. Però, en mig de tot, se sentia que era morta pera sempre la gran fervor mistica dels avis, i que no n quedava ni un reste en l'interior dels temples cristians, replens de capelles horribles i sacrilegues; l'art s'hi tacava llastimosament am la moda exhibida pels aparadors dels barris comercials; la prosa de les grans vies ciutadanes hi penetrava a traició, profanant am la claror de les festes mundanals la foscor reveladora i eloqüent dels recons adorables.

Bé la sentia aleshores, darrera meu, aquella Libia, que era caiguda finalment, vençuda i esclava, als peus de la Romania triomfant. Era allà enfòra, més enllà de l'Atlas obert a les agencies de viatge i desposseit de son misteri tenebrós. Era allà enfòra que s consumava fredament la violació cruenta de tot un món. I jo anava seguint am l'imaginació el pas de les columnes invasores, entre ls aduars destruits i saquejats, les dònes i les criatures capolades sota les potes dels cavalls i les rodes de les curenyes; atravessava les selves desflorades per la xurma dels exercits colonials, i veia tombar un a un els arbres gegantins, escapsats per l'aixada de les civilisacions; les tribus desfetes, les races exterminades, extingides am glacial indiferencia; els reis selvatges vençuts, deportats pera sempre a milenars de llegües de la patria... I en la tristor definitiva de les coses llegia l'evidencia desoladora del mal; sentia la desvirtuació secular de l'ensomni cristià, adaptat sarcasticament a la baixesa de la vida; en el meu cor plorava la fallida de Redempció, l'infeconditat de la sang vessada, la gloriosa inutilitat dels calvaris i dels martiris. La befa de les multituts a l'ombra de les creus o a l'entorn dels cadafalcs de suplici, continuava baix del sopluig dels labars, en seguici de les senyeres piadoses. El vell simbol de les lluites cavalleresques, la creu contra l creixent de lluna, apareixia sols com la representació de l'etern ideal de sang i d'extermini. Passaven els reis epics de la nostra llegenda, vermells de matança; les armades religions que entreveien angels de mort ajudant-los desde l cel en l'horrorosa tasca; els navegants qui s condormien sobre les proes de les carabeles vacilants, dins un somni monstruós de cobdicia, de mortandat i d'evangeli...

I anava seguint seguint, perdent-se entre ls boscos verges, la terrible processó voltada d'una encesa aureola de crepuscle. Era la nova creuada, que, després d'haver estrafeta i prostituida l'antiga fe, s'amparava altra volta de la creu pera imposar, entre l fum dels incendis, l'ombra del Crist sobre l formigueig inexplorat de les tribus indomites. Les kabiles desfetes s'arredossaven a l'entorn de les grans soques familiars i divinisades, i els vells arbres gegants, els arbres-déus, que extenien desde les boires originals el fullatge piadós sobre ls pobles fidels, protegint les generacions novelles i covant l'eclosió de les fillades futures, queien pesadament sobre les cabanes destruides. Els idols se glaçaven am gestes d'esglaiosa sorpresa, i en el fons dels bosquets sagrats escoltaven absorts la remor de les futures batalles, mentres les ciutats esplendents, maselles de vida, vomitaven séns treva noves mesnades exterminadores...

Dins la petita nau, tranquila i dolça, surava un ambient de pacifica melangia. Tot callava. Unes dònes pregaven silenciosament sota l'altar major, i sobre l'arcada absidal semblava lluir am resplendor extranya l'inscripció piadosa que ajuntava ls fills de l'Islam i els del Crist en una mateixa pregaria. Priez pour nous et pour les musulmans... Al racer de les blanques sinagogues, cada dissabte l poble jueu s'ajuntava a recomptar-se, am tota la poesia de son isolament secular...

Qualque cosa de definitiu, d'irremediable, de fatal, se planyia dins mi, en el fons inexcrutat de la conciencia. Una corcor desficiosa m consumia; i a cau d'orella, sobtadament, una veu me retreia la propria complicitat en aquells rims séns expiació, en aquella gesta de sang que redimia ls pobles a canonades.

Nôtre Dame d'Afrique! Sobre la pulcritut femenina de l'altar, en el fons del ninxe de gloria, voltat d'ofrenes i de flors, l'imatge de la Verge somreia, en la morenor mistica del rostre (Nigra sum...), i desprenia, am més intensa dolçor encara, el prestigi divinal de la seva significació, on s'enclouen totes les suavitats i tendreses de la terra, tots els conhorts i consolacions que atenuen l'afirmació infinida del dolor. Un chor llunyà d'invocacions i lletanies muntava eternalment envers la Mare Castissima, l'Estrella Matinal, la Torre d'Ivori; un gran himne de súplica s'elevava de tots els indrets de la terra; ascendien els romiatges fervorosos i anhelants; les processons de donzelles blanques passaven lentament sota l volateig dels vels lluminosos, en la pau dels carrers humils banyats de sol com d'una unció de divina serenitat.

Però tot era mort. El somni s'espargia, s'esfumava, se fonia en la prosa de totes les realitats; i en l'esmortuida cridoria que pujava de la ciutat envilida s'alçava també un calfret d'amenaça. Les grans arcades simboliques de les mesquides i dels llindars familiars, engrandides i majestuoses com un arc triomfal elevat sobre tot un poble, s'esmicolaven per moments.

I, així, en la contemplació somniosa i callada dels hora-baixes d'Alger, me parlaven, en silenci, totes les coses.