Un tros de paper - D'alló mateix

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
D'alló mateix

de
Robert Robert

Sàtira sobre els comentaris de la gent sobre el còlera, publicat al setmanari Un tros de paper.


¿Doncs que voleu que parlem de la immortalitat de l'ànima o del
moviment continu? No pot ser; ningú ens escoltaria.

Barcelona té la conversació malalta; pateix de diàleg epidèmic i
ens l'ha encomanat.

Abans es parlava de tot: de pessetes falses, dels drets del vi, de
les eleccions, de les modes de l'hivern vinent... ara ja s'ha
acabat tot allò!

Ara tot és còlera i més còlera. Se parla dels passats, dels
presents i dels que poden venir.

Vostè veu passar una rècua de burros molt llarga i a l'últim
pregunta a un company:

-Quants n'hi deu haver?

-Avui trenta set -salta ell, -amb catorze criatures.

Se pensa que vosté no parla dels burros, sinó dels morts.

En una casa es trastornen perquè han vist passar dues vegades el
combregar i exclamen:

-Sí, sí; bé poden dir que no hi ha res. ¡Com si no veiéssim que a
cada punt surt Nostramo!

Al mateix temps, en una altra casa diuen:

-Això deu estar molt malament; perquè abans sentíem tot sovint el
combregar i justament ara no el sentim mai: es _coneix_ que els
deuen haver donat ordre de no tocar la campaneta per no acabar-nos
d'espantar més.

Escoltin-se vostès mateixos a la gent: escoltin-se-la.

DUES VELLES

-¿I doncs, senyora Quima, quan n'eixirem d'aquest preu fet?

-Ai, què sé jo, pobra de mi! Ja li asseguro, tant m'estimo si em
creu com si no em creu, que ja voldria que n'haguéssim sortit.

-Ai, filla! no cal que m'ho juri, prou que la crec.

-Dona, si és un fàstic! Els altres anys, una amb qualsevol cosa
passava, i vol dir que, traballotejant una mica amb pena o amb
dolor, anàvem tirant la barca endavant... però ara! A fe que jo no
só dona de disbauxis; perquè, la vritat, una sempre s'ha criat amb
la regleta; però, francament, en lo fort de la calor, sempre,
quatre tallets de tomàtec i, ara la tallada de meló, ara la
miqueta de la fruita... vamos, m'agradava: i al pensar que avui...

-No me'n parli, que m'hi torno boja i ja no sé a on girar-me.
Afiguri's que a casa, ¡bah, ja ho sap! som set; tres criatures que
no sé d'on han sortit, que mai tenen prou de res, capassos de
menjar-se l'_espritatuo_. Miri, anava a comprar un quarto de
gallina magre, i me'n volien trenta dos quartos, trenta dos
quartos, filla! que jo no sé com el govern no hi posa mà, caramba!
que en aquestes coses hi hauria d'anar amb molt rigor; i si això
dura... faci'm el favor de dir-me, ¿què fem?

-Ai, jo no ho sé, no ho sé! A dalt de casa hi ha un senyor
empleat, que diu que ara els metges de la reina han enviat a
demanar uns papers per arreglar-ho... Com que diu que això és cosa
de l'inglès...

-No hi sé res, però ja ho crec. No la deixaran medrar mai a
Barcelona aquests estrangerots!

-Ai, Déu hi faci més que nosaltres! ¡Ja li dic jo que estem ben
posats!

-Ah! és el que jo dic; serà el que Nostre Senyor vulgui: vel'hi
aquí.

DOS ECONOMISTES

-Li dic que pocs períodes hi ha més hermosos, des del punt de
vista de l'estudi econòmic. Després de la crisis monetària, ix la
industrial tot seguit, i a penes la gent indiferent a la ciència
s'abandona a l'esperança d'un temps normal, ve el còlera a
brindar-nos datos que redoblen lo complexe i interessant de la
qüestió. Si la malaltia es desenrotlla amb les degudes proporcions
que la ciència té dret d'esperar, tindrem la sort d'experimentar
fins a quin punt són certes moltes teories dubtoses.

-Jo, des de la guerra dels Estats Units tinc fet un estudi sobre
el decreixement de la població americana i sa influència en
l'Europa occidental; mes per a que les deduccions meves resultin
certes, necessito una mortalitat molt forta, i ¿què vol que li
digui? tinc por que aquest còlera serà molt fluix i no confirmarà
pràcticament els meus datos. Al principi em vaig animar amb la
confiança de que fes alguns estragos en tota la costa de Llevant,
que era cosa que em convenia molt per al meu objecte; mes si
l'enfermetat segueix amb aquesta insignificància me catxifollarà:
tindré de refer el llibre que em costa cinc anys de treball... i
fóra llàstima.

-Ca, no tingui por, ja apretarà, ja! Jo tinc preparat un folleto,
i així que comenci a morir gent pels barris d'arrabal, demostraré
fins a l'evidència la imperiosa necessitat de posar un correctiu a
la desatentada procreació de la classe proletària.

-Malthus, eh?

-Pss... Malthus... Oh! però; l'hi millorat molt!

-Res, veurem. Lo cert és que el mal no progressa i jo estic de mal
humor de por de perdre cinc anys d'estudis.

-Animi's, home, animi's. El còlera correspondrà a lo que
lícitament pot demanar-se-li, lo contrari no pot ser, seria
antieconòmic.

DUES MINYONES

-Ai! si a n'en Carlets li agafava alguna cosa, com quedaria jo?

-¿I jo que sempre estic amb un salt al cor per en Titus?

-L'any passat no ens vàrem casar per a deixar passar la quinta;
aquest any pel ditxós còlera... jo t'asseguro que en res tinc
sort!

-Sí, tu rai que al menos saps de cert que l'any vinent, si som
vius... dallonses!... Jo sí que sóc de plànyer. Ves si no hagués
sigut pel còlera, en Titus l'any vinent guanyaria xeixanta duros
cada mes; però com tot ha anat tan malament, el seu principal li
ha dit que no n'hi donaria més que quaranta cinc.

-Ai, _con tal_ que a n'en Carlets no li agafi alguna cosa!...

-Ai, com tarda en Titus!

(_La mare, entrant_). -Noies, a dinar.

-Ai! quin susto m'ha donat... (¡Ai, si en Carlets tenia alguna
cosa!).

-Ai! a mi també. (¡No sé com és que en Titus m'ha de fer estar amb
tanta ànsia!)

-¿Què no han posat en Carlets... Ai! vui dir l'aigua en fresc?

-No beguis fred, que és mal pel Titus... Ai! vui dir pel còlera.

DOS METGES

-Jo sempre he sostingut que el còlera es desarrollaria poc i és
una llàstima; perquè he compost un preparat que em sembla que
seria molt eficàç per acombatre'l; però com no hi ha casos... no
el puc posar a prova. És que és molt! Amb tant com s'enraona, no
trobo un colèric ni amb candeletes.

-Jo tinc tota la clientela fora. Veu, aquest any entre sustets de
bullangues, i un poc de còlera, jo hauria pogut adelantar alguna
cosa; però la gent que visitava se m'ha esporuguit, i, ¡vagi'ls al
darrera! Avui fa quinze dies que ningú ha trucat a casa meva. En
quant a medis de curació no m'hi amohino; ja tinc massa anys per
tornar-me a posar a estudiar. Si el còlera és boig, que el
lliguin; jo seguiré les prescripcions antigues, i santa bona
Maria. Mentrestant, el mal és que no es guanya.

-Veu en temps de salut sempre hi cauen quatre costipats, un
tisiquet per aquí, un pletòric per allí... i tot ajuda. Però
ara...

-Sí, ara... Jo amb una trentena de casos ne tindria prou per a
experimentar les virtuts del meu preparat.

-Home, no s'amoini; seguexi l'antic.

-Sí; però com l'antic no cura...

-Al menos tranquilitza la consciència. _¡Nada, nada!_ dieta,
sudorífics i fregues; jo no em moc del que em varen ensenyar.

EL TELÈGRAF

_De fora_. -«Com esteu?»

_De dins_. -«Noi gran, molt alt; noia gran, Horta; demés, aquí
bons.»

La família de fora rep un despatx que diu: «El noi gran _malalt_,
la noia gran _morta_...» i surten pels carrers del poble
escandalitzant que a Barcelona a cada casa se'n moren dos. De fora
arriben despatxos a centenars cada dia, dient: -¿Notícies? -Puja?
-Baixa? -Quants avui? -Puc venir? -Heu tancat?

De dins ne surten altres tants responent: -Tau, tau. -Un xiquet.
-No gaire. -Vint-i-tres. -Sí. -No.

Mai havia estat tan fecunda i insípida la correspondència
telegràfica.

DOS MINYONS

-Noi, des d'això del còlera, estic en gran; el pare em deixa fumar
davant seu...

-Quina sort! Jo el que voldria és que durés i no s'obrís la
Universitat.

-Sí que fóra ganga! L'any vinent simultanejaríem...

-I aquest any simultanejaríem... eh? Però ca! el meu pare fóra
capaç de voler-me enviar a Saragossa a estudiar...

-Home, millor; quant més lluny del guetu.

-Sí; allí tinc un oncle i una tia més rapatanis... allò fóra
pitjor que el còlera. No hi aniria pas.

-Oh! si t'ho manava...

-Si m'ho arribés a manar, fingiria rampes i m'embrutaria de tinta
perquè es pensés que l'havia agafat de valent...

-Tens raó, noi; és un acudit ben caio!

TRES NOIETS

_El més gran_. -Jo ara faig festa totes les tardes, i potser
tindrem xala i anirem a fora!

_El mitjà_. -¡Jo cada tarda vaig a passejar amb el papa!

_El petit_. -Jo cada dia menjo tita!

_Tots tres_. -Per mort del còlera! eh, eh, eh!

X.