Un tros de paper - L'any nou

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

L'ANY NOU

de
Robert Robert

Segons l'autor, en arribar l'any nou sempre esdevenen els mateixos pensaments; publicat a Un tros de paper.

No el demanaven tots? ¿No l'esperaven tots amb candeletes?

Doncs aquí el tenen, l'any nou.

Ja ha fet sol, ja ha plogut, ja hem mudat la fetxa, ja hi ha
hagut allò dels Reis...

Estan contents?

¿Què s'hi juguen que la major part dels que esperaven aquest
any ja esperen l'altre?

Ara tinguin-ho per cert, en arribant a l'any que ve, esperaran
l'altre i així ho aniran fent tota la vida.

No em vinguin a dir que això ja ho saben tots i que me'n porto
xasco si em penso dir-los alguna novetat. Aquesta és una
malícia pròpia dels lectors, que ja em té escarmentat.

Solen llegir un paper i el llancen dient:

¡Quin fàstic, ja ho sabíem això!

Si vostès ho sabien jo també, i en prova d'això ho escric abans
que vostès m'ho hagin dit.

Bé; enraonem-s'ho això de l'any nou.

Què hi creuen vostès? Jo no.

El fred que tenia quan em vaig llevar el dia primer de gener,
era el mateix que ja tenia la nit del trenta u de desembre,
sense haver-se interromput, adobat, ni modificat en el més
mínim.

Jo sentia dir: Quin fred fa aquest any! i pensava ah badocs! si
aquest any ja el va trobar fet!

Això dels anys nous, és com lo de les modes; és lo vell que
passa per torn. Des de l'anar nuet de pèl a pèl, fins a
embolicar-se la calavera amb pells i teixits de tota mena i de
tot color no hi ha res per inventar.

Mirin-se aquest any i ¿què pensen trobar-hi nou? No s'alarmin,
que en sortiran catxifollats.

Hi trobaran allò de dilluns, dimarts, dimecres... Gener,
febrer, març... Sant Fulano i Sant Mengano, témpora, canícula i
tot el dels demés que ja saben de cor.

Alguns hi trobaran dejunis que no estàn marcats en el
calendari, pèrò això tampoc és nou.

Si tenen bona memòria, ja poden dir que saben tot el que ha de
succeir aquest any.

Tindran por del còlera, por de bullanga, por de caure, por
d'arribar tard a algun siti; i tindran cadarns i panallons,
ganes de treure la rifa i totes les manies de sempre; per
exemple, que les criatures sigan quietes, que baixin els
lloguers de casa, que baixi el preu del tres per cent i que les
senyores i els quinquillaires es persuadeixin de que no tenen
raó per encarinyar-se amb el luxo.

Ara facin-me el favor de dir-me ¿què n'han tret d'haver-se
encaparrat tant l'any passat per a aquest i què en treurien
d'amoïnar-se aquest any pel vinent?

Són vuits i nous això de l'any nou.

És clar que a moltes noietes les vestiran de llarg i tindran
gran alegria, mes ¿quantes no se'n vestiren l'any passat?

Sentiran dir allò de que el Carnaval ja no val res; allò de que
han abaixat la farina i han pujat el pa; allò de que hi ha un
predicador molt bo; allò de que a la caiguda de la fulla hi
petaran molts xacrosos i vaia! no ens cansem més: veuran,
sentiran i desitjaran el de sempre i no escarmentaran de res.

Vegin, doncs, per a on s'agafaria aquest any si tractés de
passar per nou.

Si, verbi gràcia, al cap de dotze mesos ens trobéssim que ningú
s'havia tirat dalt a baix del balcó, o que la gent no es casés
ni s'enviudés ni es fes moneda falsa, ni es morís cap metge...
encara vaja!

Mes ca! res d'això. La bola del món donarà les voltes com
sempre.

¡Què n'hi haurà de minyons que després d'haver fet els primers
versos somiaran que son lord Byron!

¡Què n'hi haurán de nois anant per casa vestits de generals, i
de generals que sortiran pel món semblant nois!

De tant en tant correrà allò de que està a punt d'armar-se la
grossa.

Els vells del siti de Girona, amb tota aquella formalitat que
els caracteritza, seguiran endevinant que en tot rebullici hi
ha amagada la mà de l'inglès.

S'hi repetiran aquelles coses de:

-Mare de Déu, com passa el temps!

-Ai Senyor, sembla que era ahir que va entrar Carnestoltes i
demà passat fem cendra!

-Però que no se'n pot avenir? ¡D'avui en vuit Tots Sants!

Tot això ja em sembla que ho sento dir, de la mateixa manera
que ho estem sentint tota la vida.

Suposin que es mori algun rei. I bé? L'any passat se'n va morir
un altre.

Suposin que hi hagi algun aiguat: ¿Que no es recorden del
diluvi?

Afigurin-se que hi hagi un gran incendi: no guanyarà al de
Moscou.

I en tenint coneixement de que un ha quebrat de mala fe i de
que una fulana ha fugit del domicili conjugal, no diguin: tal
dia farà un any; perquè de totes aquestes petiteses, no un any
sinó molts se n'han complert.

Es predicarà molt contra la corrupció i els vicis, es rifaran
imatges de Sants a la porta de les esglésies, i molts cavallers
condecorats amb grans creus, s'escandalitzaran tot sovint de
les vanitats mundanes.

Els rics exclamaran a cada punt:

¡Ai, ditxosos els jornalers que viuen amb poc, sense ambicions
i necessitats i passen la nit en un son!

Mes per això no s'alarmin: no hi haurà cap ric que llenci els
diners al mar i se'n vagi a buscar feina de manobra o de
fogainer.

Els pobres pensaran que els rics tenen tots els diners, tota la
salut, i totes les satisfaccions que necessiten, i no tindran
ulls per veure el que ambicionen, i les ferides que duen
amagades.

És dir, que tots seguirem portant la llufa tot l'any sense
adonar-nos-en i ens riurem de les velles que la portin visible
una sola volta.

No tinguin por que en una sola taula es trobin reunits el
menjar suculent del ric i l'agraït ventrell del pobre.

Ara des del començament del món, a on hi hagi bons talls, hi
faltarà bona gana; a on hi sobri la fam hi faltaran tallades.

Tots els que tinguin la posició ben assegurada, opinaran de
bona fe que l'organització social no pot ser millor.

I tots aquells que vagin estrets de butxaca i no vegin bé els
medis d'estar prompte acomodats jugaran a qualsevol hora que
això va mal que la cosa no marxa i que un estat així no pot
durar.

L'opinió dels vells respecte als joves serà la següent: «Són
uns tabalots, no toquen pilota, els manca l'experiència; pobres
d'ells quan nosaltres faltem d'aquest món»

Els joves diran que els vells es pensen que tot hauria d'anar
com en el temps del barret de gresol: que els manca entusiasme,
que són egoistes i que estaríem frescos si tot ho haguesen de
guiar ells.

No siguem més pesats perquè al cap i a la fi no sortiríem mai
de la mateixa tonada i això ja sembla la cançó enfadosa.

Resumint:

Any nou, són dotze mesos de coses velles, iguals idèntiques a
les que ja han succeït.

Sobre això poden fer-hi posta.

Jo per no quedar-me aquesta vegada sense proves del que he dit,
m'espero fins a l'any que ve, encara que solament siga per a
preguntar-los:

-És cert o no és cert el que jo els deia?

X.