Un tros de paper - Les quatre Rambles

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Les quatre Rambles

de
Robert Robert

Article aparegut a la publicació Un tros de paper.


Hi ha afició, a Barcelona, a partir les coses en quatre.

Jo no sé si això procedeix de les quatre barres de sang; però
tenim els quatre cantons del Call, els quatre cantons de
Bellafila, les quatre Rambles, l'olla amb les quatre carns...

Parlem ara de les quatre Rambles, i comencem per dir que ja sabem
que en rigor no són quatre, sinó una sola; però, així i tot,
convenim que cada una de les seves denominacions té un caràcter
peculiar que la diferencia completament de les altres.

El tros anomenat Rambla dels Capellans, se distingeix per la falta
de moviment de joventut, d'apariència magra. La paret de Betlem
ocupa un bon tros de l'acera dreta i ja li dóna quelcom d'aspecte
clerical; els estudiants que per allí transiten, educats entre
mossèn Fulano i mossèn Menguano, sembla com si fessin tuf de
solterons, i fins en el modo de tallar-se els cabells i de portar
el vestit de curt capellanegen.

Jo mateix, que quasi no tinc res de capellà, si alguna volta,
distret, he donat un passeig per aquell tros, m'he trobat al cap
d'una estona com si m'entrebanqués amb la sotana, i em venien
ganes de pendre polvo, i em venien a la memòria coses en llatí,
que no pot ser sinó que en aquella atmòsfera se mantinguin
constantment efluvis clericals, ja que enlloc me succeeix lo que
en aquell siti.

Atravesso des de Betlem a la Virreina, me trobo en la Rambla de
les Flors, i ben considerat no se m'acut al pensament, per molt
que discorri, un lloc més adequat per vendre-hi lo que allí es
ven.

Per tot aquell dilatat espai el cel és més alegre, els veïns tenen
afició a aucells, que són entre lo animal, lo més adequat a les
flors; camina un per allí amb l'abandó i voluptuositat que els
jardins inspiren. Allí és on amb més facilitat s'admet la idea
dels rejovenimens de què parlen les antigues faules; els
_requiebros_ surten espontanis dels llavis; les hores passen
ràpides amb l'olor de les flors. Contemplant les jovenetes que al
dematí s'hi passegen, és impossible no comparar a la morena de
roges galtes amb el clavell; una cara pàl·lida, d'ulls ben tallats
i amb certa grogor d'aquelles que són indicis d'un organisme
delicat i de melancolia, fa pensar tot seguit en la passionera;
una joveneta, vestida de glassa, simpàtica, de faccions que
revelen un cor obert i carinyós, sembla una rosa blanca animada, i
la noia endreçadeta, pobra i límpia, que no crida l'atenció, però
que encanta vista de prop, fa el paper de la viola boscana.

Mes, així com en un jardí, passat el temps de les flors, si no
se'l cuida hi creixen els escardots i les plantes silvestres
d'aspecte menos agradable i d'olor mai buscada, així també la
Rambla de les Flors, quan deixa de ser-ho, es converteix en
passeig de camalluentes i mossos d'Esquadra.

Els diumenges, a certa hora, hi acudeixen amb els mocadors
encarcarats, un al cap amb un nus que deixa les puntes tiesses com
dues orelles de burro, un al coll amb coloraines dominades pel
groc d'ocre i el vermell més enverinat i la punta del detràs
subjectada pel lligam del davantal que quasi dóna volta a tota la
falda i és molt llis i llarg, i un a la mà ben plegat, que els hi
serveix per molts diumenges, puix per mocar-se, en porten un altre
a la butxaca. Allí parlen de la seva terra, de l'aplec, del promès
i dels defectes dels seus amos i de les renyines que tenen amb ses
amigues, i de quant gasten en roba i de quant tenen estalviat en
el recó de la caixa.

Des del teatre del Liceo fins al de Santa Creu, hi corre la Rambla
que en diuen del Mig, i no hi ha tal mig ni tal aca: però ja està
dit així i no hi ha com dir-ho així per a entendre-ho.

Allò és el centro de la cultura barcelonina. De tal modo és
característic aquell tros, que els capellans i els camalluents no
es fan estranyar en cap carrer de Barcelona, i, posats allí a
passejar, se converteixen en gent inverossímil que sembla que ha
errat el camí.

Els vestits que allí s'usen, no tenen la senzilla elegància dels
de la Rambla de les Flors, ni l'austeritat solemne que convé a la
dels Capellans, ni l'amanerament i poc garbo dels que tapen a les
camalluentes; mostren més estudi, més coneixement de l'art de
vestir-se, més riquesa, més aficions mundanes, més refinament de
gust.

Allí hi ha cadires i poltrones per a seure; tot són modistes,
venedors de diaris, cafès, perfumeries, fondes, guanteries,
gravats, retratos. En una paraula: allí està compendiat lo bo i
millor de la capital. Fins l'editor d'aquest periòdic hi té una
botiga de llibres.

I com en aquest món cada cosa està feta per una cosa corresponent
i les lleis universals les atrauen i harmonisen, a la Rambla del
Mig acudeixen totes les vanitats, tots els notables, totes les
persones que estimen la civilisació, admetent-la amb totes ses
ventatges i defectes: les belles arts, el luxo, l'ostentació, la
frivolitat, i, en una paraula, tots els fills de l'ociositat i de
la riquesa.

Tan pròpia és aquella esfera del poeta, que en el front porta el
porvenir de la humanitat (sàpiga o no revelar-lo), com del ballarí
de teatre, que a puntades de peu fa bullir l'olla, mentres li fan
el llit a l'hospital.

No hi ha des de la Rambla del Mig a la de Santa Mònica més tretxo
que el que ocupa la ridícula fatxada del teatre de Santa Creu;
però en tan breu espai s'hi troba una transformació
especialíssima.

Atxacosos, soldats i nyinyeres (¿com se deu dir niñeras en
català?) componen el públic d'aquell siti, i ¡observin amb quina
discreció elimino d'aquest públic la gent més pública que el
freqüenta!

La paret de la Drassana, els canons de la porta del Banc i la
vista de Montjuich, influeixen no poc en que aquell tros
soldadegi, i (aquí de la llei d'atracció) és punt que pot dir-se
axiomàtic el que, si en un desert s'hi planta una nyinyera, al cap
del mes hi naix un soldat; així com, si tanqueu ben bé un soldat
en qualsevol siti, al girar el cap ja hi trobareu a la vora seva
una nyinyera amb criatura i tot. La lley d'aqueix fenòmeno natural
no és coneguda; però el fenòmeno existeix i no és dels que menos
contribueixen a fer admirar la sabiduria del que féu el món.

Allí es mengen taronges i es beu orxata de xufles, s'enamora amb
marcialitat i es concebeixen els transports de les passions més
pures entre les indigestions infantils i els ferums del ranxo que
surten per les reixes del cuartel.

Allí el galantejador sol preparar-se un esdevenir de torna de pa i
tros de butifarra que l'arravata i li fa vénir salivera; allí molt
sovint li succeeix que, quan deuria acabar la relació caient a
terra i besant les mitges blaves de la donzella, té d'aixecar-se
tieso i quadrar-se, i estirar el braç i posar-se la mà al front i
tornar-la a deixar caure amb revolada, perquè, entremig de dues
paraules amoroses gramaticalment inseparables, ha passat el capità
que té mal gènit.

En aquell petit tros de passeig, que comparat amb tota Barcelona
és ben poca cosa, és a on cauen més criatures, d'alguns segles en
aquesta part, i fins podria ser que molts estrafets deguessen la
seva desgràcia a les distraccions patides per les nyinyeres que
els portaven en braços quan eren petits.

No hi ha cosa més natural que aquestes repetides caigudes. El
soldat jove, briós i apassionat en extrem, pinta a la nyinyera,
amb tota la fogositat de la joventut i de l'ofici, l'amor que
l'arravata. La mossa se l'escolta amb la boca badada i no es
recorda del que fa, ni veu lo que la rodeja. Arriba ell a allò de
què quan prengui la llicència se n'aniran casats a la seva terra,
a on serà mestressa de sa casa, i que en compte d'haver de bregar
amb la quitxalla d'altres, podrà passar el dia apeixant a sos
propis fills. Allavors l'embadaliment de la mossa arriba a l'últim
grau; expressa la seva admiració alçant els ulls al cel i obrint
els braços, i ¡cataplum! vet aqui la criatura a terra amb un
nyanyo al front, quan ne surt més barato.

X.