Vida del celebre Doctor Vicens García, Rector de Vallfogona, extractada de la que escrigueren los rectors dels Banys y Pitalluga
VIDA DEL CELEBRE DOCTOR VICENS GARCÍA, RECTOR
DE VALLFOGONA, EXTRACTADA DE LA QUE ESCRIGUEREN LOS RECTORS DELS BANYS Y PITALLUGA.
Per D. S. G. y J.
Ab motiu de haber consumit varios arxius la llama dels incendis que causaren en Tortosa las guerras del sigle XVII no existeixen molts llibres de batismes, y entre ells se perdé lo que contenia la fe del de García; mes segons se ha pogut collegir de las propias obras del nostre poeta seria son naixement cerca los anys de 1580.
En la infancia ja doná probas de son gran talent, que las desplegá en sa edat juvenil. En esta estudiá filosofía, teología y las ciencias humanas en la universitat de Lleyda, famosa en aquella epoca per lo lluidissim y numeros concurs de sabis nacionals y extrangers. A tots sos condeixebles sobrepujá García, de manera que era lo encant de la universitat; per lo que se meresqué lo apreci general y que alguns nobles condeixebles li donasen los necessaris auxilis per la sua subsistencia de que estaba escás per las curtas facultats de sos pares.
Acabats los estudis majors obtingué en aquella universitat lo grau de doctor en teología, mediant las probas de saber que doná del modo mes admirable, quel feu gran entre los sabis de aquell sigle.
Molts foren los favors que rebé de Lleyda lo nostre poeta, als cuals no fou jamay ingrat, ans be procuraba ocasions de ostentar sa gratitut y correspondencia. Es testimoni de esta veritat lo inimitable panegirich que feu (y está continuat en las obras poeticas) ab motiu de la elecció de rector de la universitat en la persona de D. Felip de Berga y Aliaga; panegirich que al pas que manifestá la germandat que tenia ab las musas, comensá á despertar las envejas dels codiciosos é ignorants.
Pasá despres García á la capital de la provincia, Barcelona, de cuals habitants fou rebut ab las majors demostracions de afecte, tributant á son marit los merescuts aplausos, especialment lo marques de Aytona que apar se declará son protector. En efecte, ocupá á las horas la sede episcopal de Gerona lo illustrisim senyor D. Pere de Cardona, germá del marques, y veent est que lo nostre poeta volia seguir la carrera eclesiástica, lo colocá en la comitiva del bisbe son germá ab lo destino de secretari. Partí García de Barcelona per Gerona ab lo illustrisim, y en esta ciutat, á pesar de las ocupacions de son ampleo, eregí una academia literaria, de la cual fou fet president. Novas y diarias probas donaba de son numen poetich y saber; nous y diaris aplausos reportaba en recompensa de sa continuada aplicació. Desitjós de abrasar lo estat sacerdotal, significá al senyor bisbe la sua vocació, y prest fou promogut al sacerdoci, desempenyant dignament las funcions del sagrat ministeri, en lo que no fou menos amát que respectat. En tots sos sermons (sempre molt desitjats de tothom) brillában igualment la sabiduria y la elocuencia, de lo que es una proba la oració fúnebre, que en la catedral de Gerona digué en las exequias del senyor rey D. Felip III á instancias del illustrisim; qui trobantse despres en lo últim de sa vida demaná eficasment á García (ja á las horas rector de Vallfogona) lo donás á la premsa, com ho feu, dedicantlo al senyor compte de Osona.
Lo interés particular del bisbe en no separarse de García, y lo desitg de donarli una bona prebenda; que ni necessitás personal residencia per poderlo sempre tenir en sa companyia, feian que lo nostre gran poeta continuás de secretari. Mes coneixent García que no li convenia descuidar la propia utilitát, per si de improvís faltaba lo illustrisim, aprofitá la ocasió de vacar la rectoria de Vallfogona en lo bisbat de Vich; y fent present á son amo totas las rahons que lo asistian per concorrer á la oposició de esta rectoría, alcansá lo permís per pasar á Vich y oposarse. Cuatre foren los opositors, segons consta en la curia eclesiástica de Vich; pero concorrent García, no tingueren que duptar los examinadors en la elecció del primer merit. Lo illustrisim bisbe de aquella diócesis, que era á las horas D. Francisco Robustér y Sala, volgué presidir lo acte de las oposicions; y fou tanta la sua satisfacció al reconeixer la sabiduria del famós García, que abrasantlo li digué: Que en tanta fruició com li cabía coneixentlo y podentlo premiar, sola la constristaba lo pesár de no ser proporcionat lo premi á tan gran merit. Y luego (per favor especial) li feu lo conferimus de sa ma propia als 28 de setembre de 1607.
Perdé ab dolor lo illustrissim de Gerona son secretari, y la academia son president: mes lo poble de Vallfogona adquirí ab García un Apolo, sagrat en cuant al saludable pasto que donaba á sos feligresos, profá en cuant al gobern que exercia sobre las muses. En un y altre carrech era la admiració de tothom, y tant desitjat, que repetidas vegadas sos principals amichs, particularment lo senyor bisbe de Gerona, lo presisaban á deixar aquella amable soledat en que se trobaba be la sua filosofía.
Ben conegut lo merit de García, los mes condecorats personatges y homens sabis se honraban de tenirlo en sa companyía y de poderlo ocupar en cosas dignas y honorificas. Axí fou que lo reverendisim é illustrisim arquebisbe de Tarragona D. Joan de Moncada volgué que lo acompanyás al primer ingres á la sua sede, y allí lo detingué molts mesos arreglant lo arxiu de aquell arquebisbat. Per demanda del mateix Sr. arquebisbe acompanyá García al Marques de Almazan virrey de Catalunya en lo viatge que feu per mar ab sa familia de Barcelona á Tarragona, y son regres, en cual viatge sofriren un temporal que lo poeta descriu en las decimas del titol navegació del Marques de Almazan &c. Foren tan aplaudidas per son merit y puresa de llenguatge estas poesías, que colmaren de aplausos al autor, y lo idioma catalá adquirí gran respecte y consideració en concepte del judicios Marques, y de tots los sabis imparcials.
Las demostracions de afecte y apreci que se meresqué García del arquebisbe, del marques virrey y de molts homens poderosos, debian concebir en ell fundadas esperansas de millorar fortuna; mes com regularment los infortunis forman lo patrimoni dels grans homens, se li degueren frustrar ben prompte las que hagués format; pues dins breu temps lo marques de Almazan partí á Roma de embaixador; morí son germá lo arquebisbe, y faltaren igualment altres poderosos amichs y protectors. Regresá lo nostre rector á Vallfogona, y sens perturbarli la sua filosofía la perdua de estos poderosos favoreixedors, ab una inalteració catoniana á sos amichs que menos filosops que desitjosos dels seus auments li aconsellaban empresas varias, digué: Que debia á la fortuna un desengany, que tenia per consecuencia sa perpetua quietut. En efecte la disfrutaba en aquella apacible soledat, y li proporcionaba totas las delicias en que se recrean los sabis, pues incomparablement aman mes lo tracte ab los sensills habitants del camp, que lo bullici, las intrigas y enemistats de las corts dels homens poderosos en dignitats y fortunats. La lectura dels SS. PP., lo continuat estudi de la filosofia natural y moral, la predicació y lo exacte cumpliment dels debers de parroco tenian deliciosament ocupát á García; mes no per so deixá la poesía, sols capitulá ab las musas per imposarlas lo precepte de que no mes cantasen en avánt cosas agenas del seu estat; pues volia que sos cants sabesen à ensenyansa y desengany. Axí ho verificaren, com se veu en moltas de las suas poesías.
Lo major culto de Deu y lo adorno del sant temple formaren altre de las ocupacions de García, estimulant ab son exemple á sos feligresos. Tenia particular devoció á la verge y martir santa Barbara, desitjan fos elegida tutelar de la parroquia y terme de Vallfogona; lo que lográ de sos feligresos, pues la aclamaren tal, y se oferiren á contribuir eficasment per la construcció de una sumptuosa capella en honor de la Santa, encarregantse lo rector de procurar una reliquia de la propia verge, cual reliquia adquirí del illustre abat y capitol del memorable monastir de Santas Creus de monjos benedictinos cistércienses, per medi de son intim amich lo R. P. Fr. Josep Barbará ex-abat del mateix monastir; y est honorable monjo, acompanyat de altres PP. graves del ordre, feu la benedicció de la capella y colocació de la reliquia de la Santa (que es part del dit annular de la ma esquerra) als 16 de maig de 1617. Las sumptuosas y concorregudas festas que se feren en Vallfogona ab est motiu duraren tres dias; en lo primer oficiá dit illustre ex-abat, y feu lo panegirich lo nostre insigne rector. Per la tarde se representá la famosa comedia de la santa que al efecte, y mentres se construhia la capella, compongué García, y es altre de las obras poeticas que feren honor al autor. La memoria de estas sumptuosas festivitats la perpetuá lo rector ab la inscripció que feu esculpir en una lapida que colocá en la paret exterior de la capella.
Gozá García de tota tranquilitat que li proporcionaba la permanencia en Vallfogona fins al any 1622, en que la magestat de Felip IV vingué á Catalunya. Era est monarca apasionat á la poesía, y per consecuencia protector dels poetas, de manera que á la benefica sombra de sa real munificencia creixeren y floriren en Castilla los Gongoras, los Lopes de Vega, los Quevedos, los Velez de Guevara y altres. Sabént García la vinguda del rey, furtivament volgué coneixerlo y escudrinyar la baraunda de sa comitiva. Al efecte aná á Cervera, y en lo transit cumplí son desitg, retirantse inmediatament á Vallfogona, resolt á no deixar la quietut de que gosaba: mes á pesar de sa molta precaució, no pogué evitar que algun literat, zelos del honor de Catalunya, fes sabedor al rey de la existencia del celebre Dr. Vicens García á qui volgué coneixer, y lo feu venir á Barcelona. Esta ocorrencia disgustá moltisim á García que ja coneixia sobradament lo que era la cort, ( segons manifestá despres la experiencia ) y fou causa de la sua mort en lo millor de la edat, debent ab sentiment obeir las insinuacions del monarca, y deixar aquella amable soledat per engolfarse en lo torbellí de la cort. Ab aplauso general y plena satisfacció dels amichs y dels sabis fou rebut, y per alguns nobles presentat al Gran Felip, quel rebé en audiencia pública ab lo major agrado, tenint congregats á proposit mols poetas catalans y castellans per fer proba del ingeni del rector de Vallfogona, valentse dels problemas y preguntas mes agudas que inventar sabés la poetica sutilesa. A tot respongué García ( despres de haber saludat al rey ab una excellent decima en lo acte de besar sa real ma ) deixant sorpres á S. M. que li prodigá las demostracions de carinyo y apreci, de las cuals era ben mereixedor. Agreit García als favors del rey, en lo breu espay de una nit compongué diferents poemas en elogi de S.M. ab motiu de la sua vinguda á Catalunya; poemas que per una part produiren al nostre poeta nous y multiplicats aplausos dels sabis homens de be, y per altre tira criminals y persecucions iniquas de la infernal enveja.
Graves asumptos cridaren al rey á Madrid despres de algun no molt llarch temps de permanencia en Barcelona, y en la marxa disposá que García pasás luego á la cort. Obeí lo nostre poeta, y á breus días de haber entrat á ella S. M., arribá ell, y se quedá de incognit per averiguar tot lo interior y exterior de la capital del regne fins que lo susurro general de que García estaba de incognit en la cort, y la ocorrencia del noy ab Lope de Vega ( que desitjos de coneixerlo personalment feia vivas diligencias per trovarlo ) lo obligá á manifestarse. Esta ocorrencia fou; que pasejant García la campinya de Madrid vegé á Lope de Vega ( á qui no coneixia ) estatich observant un hermos y tendre noy que dormia sobra una pedra, y al acercarse García, digué aquell: O el muchacho es de bronce, ó la piedra es de lana y luego respongué García: Que mas bronce que no tener años once? Y que mas lana que no pensar que hay mañana? Atonit Lope de Vega per la sentenciosa resposta observá lo subgecte, y abrasantse digué Tu eres García á pesar del disimulo.
Disfrutá lo gran García en Madrid lo mateix natural apreci que en Barcelona, y las suas obras poeticas prolamaren en Castilla la excellencia de son ingeni y sabiduria. Adquirí moltas y poderosas amistats de grans personatges; mes també la enveja de sos rivals li proporcioná disgustos de totas clases; pues la infamia de aquells se valgué de tots los resorts per degradarlo y ferlo cauter del favor del rey.
Correspongué García á las finesas y amistat de Lope de Vega, que li fou sempre constant amich y respectador de son merit.
Se presentá pues García al gran Felip, que lo rebé ab son natural agrado y ab novas demostracions de carinyo y favor, dientli; Que descanse que se le esperaba gran fatiga. En efecte apenas pasaba día que lo rey no menás reunir los poetas en palacio, y de repente ferlos executar la composició y representació de las comedias que ell se proposaba. En totas ellas sobrepujá lo ingeni de García, fentse mereixedor de tot lo afecte del rey y dels grandes de la cort, extenentse lo seu nom per tot Castilla: mes al mateix temps no sabent sos rivals rendirse al merit del poeta catalá, y envejosos dels favors que disfrutaba, li declararen la mes cruel guerra, fentli experimentar tota clase de disgustos, procurant ab libellos, falsedats é injurias desconceptuarlo, envilirlo y feril perdrer la amistat del rey y dels personatges de la cort, graduant la ignorancia la sua sabiduria, y de torpesas las suas agudesas. García delicat en la sua bona reputació, se defensá sabiament de las invectivas y calumnias de ses malignes emuls: mes com la maldat may se rendeix á la virtut sola serviren sas defensas per provocar las inicuas plomas dels seus enemichs que per lograr sos fins inventaren novas tramas y calumnias. Doliantse los sabis y homens justos ( particularment lo gran Lope de Vega son amich ) de tanta perversitat contra lo ben probat merit de García; y al efecte de evitar las consecuencias que temian, representaren al Rey perque interposás la sua real autoritat. Sentí molt Felip que la reputació y quietut de García fos tan injustament atropellada, y procurá los remeys precisos y convenients. Callá la emulació en vista de la amenasa, y alguns dels delincuents se reconciliaren ab García: mes com las reconciliacions produidas per lo temor no portan may lo caracter de cordials y duraderas, no pogué llibrarse lo nostre poeta del temor y sentiment, efectes naturals que embargaren las suas potencias, y li despertaren lo desitg de tornar á la soledat de Vallfogona á buscar la quietut que li faltaba. Tant lo combateren los recels, y tan lo alargaren los alicients de son retiro, que ab la resolució propia de un gran ingeni determiná una nit deixar la cort y tornarsen á Vallfogona. Apenas apuntá lo dia inmediat, cuand García ab son criat emprengué lo viatge, deixau aquella Babilonia que per tants motius li era molesta. Arribá á Zaragoza dins breus dias, y volgué en esta ciutat descansar un poch y escriurer á son intim amich lo gran poeta Lope de Vega, participantli en un poema los motius que lo precisaren á la resolució executada de fugir de la cort, en la que temia proxima sa mort.
En lo tercer dia de descans en Zaragoza, despres de haber dinat, acometeren al nostre poeta y á son criat tals dolors é incendi en las entranyas é intestins que cregueren acabar dins pochs instants la vida. Axí succeí en lo desgraciat criat, que creent apagar son interior incendi ab la abundancia de aigua que begué, á pochs minuts espirá. García coneixent luego la causa del seu mal begué gran perció de oli que se feu portar, y li mogué uns fortisims vomits, que li preservaren la vida. Quedá de est mortal atach semiviu lo nostre rector; no obstant volgué fugir de aquella per ell terra venenosa, y emprengué en lo dia seguent ab las majors penas lo camí per Vallfogona, deixan Zaragoza á son difunt criat victima com ell mateix innocent de la perfidia dels inichs fills de la enveja.
Los vehements dolors que amenut lo acometian li feren emplear molts dias en est viatge fins á poder respirar lo ayre de la sua amada y desitjada soledat, que saludá ab llagrimas de contento, cuand en ella se vegé restituit; pero tan desfigurat y atropellat que apenas lo coneixian sos amichs y feligresos. Estas llagrimas li serviren de tinta per escriurer lo patetich soneto que comensa: Flaca parcialitat de ma ventura. Cridá García als metges, y pogueren repararli en alguna manera la salut; pero ab la certesa de que no podia viurer molt; pues los remeys eran ja infrutuosos: ab tot lograren que pogues per alguns mesos desempenyar las funcions de son ministeri. Fou en est ultim infortuni visitat continuament dels seus amichs, als cuals deleytaba ab discursos plens de pietat, desengany y ensenyansa.
En aquest temps foren cononisats San Ignaci de Loyola, fundador de la Apostolica companyia de Jesus y san Francisco Xavier, y entre las grans festas que se feren en Espanya, lo collegi de la companyia en la ciutat de Gerona disposá un torneig poétich, y al efecte se despacharen cartells per tota la provincia, convidant als poetas que gustasen concorrer á ell en lo dia senyalat 24 de Juliol de 1623. García ( devotisim de la companyia de Jesús y quisá un de sos deixebles ) ja que per la sua grave indisposició no podia personalment concorrer volgué no faltari asistinti per medi del excellent romans que remeté, y es el que comensa: Una ninfa de Sagarra, en cual romans apar pronostica sa mort baix la metafora de la una musa en la ultima cuarteta.
Se conservaba García en un mateix estat de salut que donaba esperansa als seus amichs, cuand als primers de Agost del citat any de 1623 lo acometé una complicació de accidents tant violents, que feren temer sa mort; pero á forsa de remeys se lográ una recomposició que prestaba novas esperansas. Contra la voluntat dels metges se llevá del llit, perque los incendis y dolors que patia no li permetian est descans, y també perque sentintse inmediat al sepulcre volgué fer un escrutini dels seus escrits entregant á las llamas tots los que no inspiraban una perfecta virtut. ¡ Llastima que faltás en esta ocasió un Augusto que impedis la perdua de las obras originals del nostre Virgili ! De dia en dia se agravá la sua malaltia pero ell ( cual catolich Sabi) esperaba tranquil la sua mort, ben penetrat de la misericordia del Señor, y reservá per estos ultims dias la mistica y expresiva glosa de la secuencia de la misa de difunts en decimas, continuadas en las poesías serias, y comensa: La vorás activitat, de cual poesía digué: que de tantas obras com habia compost, sols aquella mereixia lo nom de bona, reservantla del incendi que habia consumit las demas.
Als ultims del mateix Agost deixantse persuadir dels metges, torná á fer llit, y faltantli las forsas conegué proxima la sua mort. Per donar á sos feligresos los deguts exemples de christiana comformitat y religiosa mort, despres de haberse confesat ab un dels amichs rectors veins que asistien, rebé lo sagrat viatich, fent antes una oració á sa divina magestat, que compungí á tots los circunstants. La curta vida de que gosá despres del viatich la empleá en protestacions de arrepentiment y de amor á Deu, habentnos quedat de sos ultims accents poetichs lo cant de sa agonia que comensa, Desde est catafal incognit: (*) y resant lo Miserere, morí García als 6 de Setembre de 1623, esent de 40 anys de edat poch mes ó menos, segons lo que se ha pogut collegir de son naixament.
La mort del gran Dr. Vicens García fou plorada de tots los sabis, al mateix temps que los seus emuls y enemichs renovaren las empresas de la perfidia, de la calumnia y de la maldat per degradar la sabiduria y fama poetica del catalá del sigle XVII; pero empresas tan malvadas sols produiren efecte en los cors dels incautos é ignorants; mes no en los dels homens observadors y justos que conegueren y coneixen cuant pot la maledicencia en boca y ploma de la enemistat, que sens mirarse á si mateixa increpá en García los amorosos defectes de la juventut, que no lo corromperen en la edat varonil, ni en lo estat de perfecció que abrasá y desempenyá dignament. A pesar dels esforsos dels enemichs de García, los cuals no han deixat de tenir hereus que han continuat lo cultiu de la maledicencia, no se ha pogut lograr lo extermini de son nom, eternisat en los pochs escrits que del seu gran ingeni nos quedan, á pesar de haberse empleat lo poderos medi de la Inquisició que condemná las obras que ara se reprodueixen despres de 120 anys de no haberse impres.
Per relació de un vell, que conegué al gran García, saberen los rectors dels Banys y Pitalluga que lo nostre poeta era de estatura mediana; blanch de color; la cara molt proporcionada; lo front espayós, com se coneix be en la calavera, que aquells vegeren; los ulls negres y espiritosos; la boca gran, pero no fea; los llabis un poch grosos; lo nas de proporcionada forma; los cabells crespats tirant á roig, com tambe la barba. Vestia decentment sens afectació; tenia una gravedat natural adornada de una modesta alegria; sa complecció era melancolica, propia dels grans homens é insignes poetas; la sua conversació era amable, sens mordacitat ni profanitat.
Estas noticias apreciables son las que per zel de aquells rectors nos quedan: conservilas perpetuament la imprenta en honor del gran García, tan combatut de la enemistat y dels infortunis; y la provincia de Catalunya, part integrant de la gran Constitucional Nació Espanyola, gosias en la memoria de un fill seu que honra y acredita la illustració catalana y la puresa de son armonios y apreciable idioma.
(*) Aquest romans es altre de las excellents poesías de García, ab que se enriqueix esta nova edició.